Gran diedre al Pedraforca

Gran diedre. El calderer, Pedraforca.

200m, V+. Equipament: claus, parabolts a les reunions.

Material: friends fins el 3, bagues.

(sortida per la via directe fins al Collet de la Cova, + 200m de III-IV)

Doncs un cop més aprofitant l'ombreta que ens ofereix la paret nord del Pedraforca, extranyament buida d'escaladors (és el segon cop que vinc i el guarda diu que no hi ha gaires cordades a l'estiu. Taaaant bé com s'hi està, escalant amb aquest fresqueta...).

Li he proposat aquesta via a l'Ari, que no ho veu gaire clar degut al seu vertígen, que (quan no va encordada) li dificulta les aproximacions quan hi ha trossos de grimpada i "pati a la vista"... I a qui no???

El dia comença a les 7h00, quan ens llevem a l'àrea de picnic (ssssh!!!, que està prohibit acampar!!!). A les 8h30 estem al refu i enfilem cap a la paret, on hauriem arribat al cap d'una hora si no fos perquè ens hem fiat d'un croquis-foto de rocaineu que ens lia més que ens ajuda: bàsicament l'itinerari de les vies de referència no coincideix (Pany, per favor!!!).

Finalment, una trucadeta al refu ens guia cap al bon camí, i aviat arribem a l'inici de la canaleta que ens du a la cornisa, i al ràpel.

L'Ari supera amb valentia l'accidentat tram fins a la cornisa, amb un pati no gens despreciable a la nostra dreta.

Finalment arribem a la cornisa que tanta estona feia que buscàvem. Per a més seguretat ens podem encordar, per molt valents que siguem, la corda de veritat que no sobra.

Ràpel, i 10 metres cap a la dreta per arribar a peu de via.

El primer llarg no presenta gaires dificultats destacables, i transcorre normalment: vaig protegint amb els friends...

L'única dificultat que cal destacar és que, com el dia abans va ploure a bots i barrals (algú sap què és un barral? També podriem dir, si fóssim anglesos, it was raining cats and dogs. Algú sap l'orígen d'aquesta expressió?? Va, que és molt divertida la història, a veure si la sabeu...), doncs això, que com el dia abans va ploure mooolt, certes parts de la fisura principal estan molles, i fins i tot podem trobar llocs on hi ha molsa. Això vol dir que no és extrany que plogui a les tardes, típic del Pirineu...

L'Ari també s'enfila ràpidament pel primer llarg, i es que després de tanat estona d'aproximació les ganes d'escalar son enormes!!

Inici del tercer llarg, on col.loco una baga per a evitar utilitzar els cordinos que trobo en un pont de roca, mai se sap!!

Si anem seguint el diedre no cal ser gaire llest per a orientar-se, tot i que hi ha algunes reunions una mica desplaçades de la fisura principal.

El quart llarg és al.lucinant, tot un repte per anar de primer, tot i que cal anar amb compte!!

Hem de fer tot un seguit d'empotraments de mans i peus, alternant amb peus d'adherència a ambdós costats del diedre. Tot això en uns metres dificils de protegir, però que si aconseguim fer-los totalment en lliure ens deixen més que satisfets.

L'Ari també gaudeix del llarg, tot i que no les tenia totes...

I és aqui, a la quarta reunió, on succeeix l'anècdota (no gaire agradable) de la jornada: mentre estic assegurant l'Ari sento el soroll d'una pedra que cau rodolant per l'aire (sense rebotar per la paret). Quan encara no m'he donat compte impacta violentament contra el meu casc i surt rebotada per a continuar el seu camí paret avall a tota velocitat. El resultat és una esquerda al meu casc i un esglai de por, pensant què hagués pogut passar si hagués impactat un pam més a l'esquerra o a la dreta (pobres espatlles meves!!). El fet més curiós és que més amunt de la R4 la paret ja perd verticalitat, i per tant és molt extrany que la pedra hagi caigut sense rebotar enlloc, cosa que em fa sospitar que un ocell me l'ha deixat caure... encara que això no ho dic gaire fort perquè no sé si és una explicació gaire coherent.

Poc després arribo a la cinquena reunió, i per tant al final de la via.

L'Ari també arriba, satisfeta de l'escalada.

Les opcions ara son rapelar o seguir per la directa, i com anem bé de ganes (que no de temps) tirem cap amunt.

Així que anem avançant intentant fer via, ja que ens queda un bon tros...

Passat el primer llarg que farem la via es torna més salvatge i autèntica: les reunions desapareixen (trobarem grans blocs on passar bagues) i la via esdevé una repisa inclinada que hem de seguir.

Quan ja hem sortit de la repisa, i després d'un curtet tram vertical (III), ja divisem el collet de la cova, que ens permet triar: a la dreta per fer el cim del Calderer, i el del Pedraforca, i descens pel camí del darrera, o a l'esquerra i anem fins al collet del gat, i descens per la tartera.

No anem gaire bé de temps i decidim la segona opció.

I per últim, us deixo amb una panoràmica de les vistes des del gran diedre, fotomuntatge cortesia de l'Ari (com t'ho curres!!!).

Escalada realitzada per Xavi Gallach i Ari Salabarnada.

Intent a la GEDE de l'escorpí

GEDE. Escorpí, Agulles. Montserrat.

160m, V+/A1. Equipament: espits a les Rs, burils montserratins (rovellats), claus, cordinos i 1 cordó de sabata.

Material: friends de totes mides (inclós l'amic del 3), 2 xapes recuperables, cordinos variats, bagues, un estrep (i un confessionari portàtil per abans de fer el 2n llarg).

Sí, sí, ja sé què direu: "al més pur estil Santacana"... però per a mi no es redueix a això: es tracta d'una via molt atractiva a simple vista (almenys dimarts passat ens ho va semblar mirant des de la carretera), i no hem vingut a emular als mítics, sinó hauriem de venir amb botes de cuir i mosquetons de ferro, hahaha!!!

L'Anna m'ha proposat dues vies, aquesta i una altra que no us diré (parlar dels projectes pot dur mala sort!!), i al final hem triat... aquesta!! (es clar, sinó no estarieu llegint una piada d'aquesta via sinó de l'altre, encara que si ens parem a pensar, aquest paràgraf el puc utilitzar perfectament com a introducció a les dues vies, ja que en cas que haguéssim anat a fer l'altra, "l'altra" seria ara "aquesta", i no pas "l'altre". Bé, deixem-nos de ximpleries i al que anàvem).

Després d'haver de baixar, dimarts passat, del segon llarg d'una altra via (compte, he dit "una altra", i no pas "l'altra") a causa de la dificultat que ens obligava a fer massa A0's, dels seus trams de pista de patinatge, i del tard que duiem (vam començar a les 16h00 per tal d'evitar el Sol), hem vingut a intentar aquesta bonica via tot esperant gaudir amb els seus passos atlètics i espectaculars.

El que més crida l'atenció abans de començar és la continuïtat del diedre d'entrada, que posarà a prova els nostres bessons i l'angle d'obertura de les nostres cames.

L'Anna ja està preparada i aviat enfila cap amunt, si bé el primer pas del llarg li costa més de l'esperat. No per la seva dificultat sinó per la manca de proteccions i la dificil col.locació del material que portem. Bé, la "síndrome pre-viatge" també hi ajuda, i es que aquesta noia marxa en breu a l'Uzbekistan i al Tadjikistan, i és natural que vulgui estalviar-se una lesió que la privaria de gaudir de l'estada en aquests països (què, encara us esteu preguntant on son??).

Finalment, després de protegir el pas com ha pogut, i d'encomanar-se al Santacana, tira milles cap amunt, mentre els bessons aguantin, per aviat arribar a la primera reunió.

Jo em lligo les cordes i pujo disparat, que ja en tenia ganes. Tot i ser un llarg per a posar a prova els bessons, gaudeixo molt, doncs és molt bonic i ens permet fer una escalada bastant autèntica.

Aqui és on entra en servei el confessionari portàtil: netejarem la nostra ànima dels nostres pecats abans d'afrontar el segon llarg, dominat per una inmensa llengua de roca que sembla a punt de caure. Creieu-me si us dic que si això cau mentre escalem ens anem tots avall: ella, jo, la reunió on sóc, i en definitiva, el segon llarg de la via. I com no tenim cap dels nostres geòlegs a l'abast, hem de comfiar en el destí.

Just en el moment en que començo el llarg em surten de l'escletxa desenes d'aranyes d'uns 10cm. de gran (d'aquestes que no son ben bé aranyes, crec que es diuen "Ophidium" o alguna cosa així. Que hi ha algun biòleg per aqui?) en totes direccions, fent-me un esglai de por que gairebé em fa caure. Si, si, dieu-me gallina...

El cas és que l'Anna s'ha tret el llarg (i jo el barret) intentant evitar tocar l'inmens bloc a punt de caure, o sigui espatarrant les cames encara més del que ho haviem fet al primer llarg.

Quan acaba la paret vertical cal fer un flanqueig en Ao's (utilitzem un estrep), i aviat som a la reunió.

Des d'aqui veiem una bona panoràmica dels Frares...

... i també unes bones vistes sobre el Bages. Quants geògrafs pagarien per a veure aquestes vistes!!!

El tercer llarg el faig jo, una petita fisura que es supera en artificial, equipat en la majoria de passos, però on també podem col.locar alguna cosa. De fet, és aqui on trobem el cordó de sabata emulant un cordino del 3: en un dels passos delicats del llarg hi ha un tac de fusta clavat en forat, i per a passar el mosquetó cal utilitzar un minicordino descolorit i vell, a punt de petar, que recorda més un cordó de sabata que un cordino. Decideixo protegir el pas amb un parell de friends, per si acàs.

Ara sí que arribem a la xemeneia , no es pot negar que fa bona pinta!!!

L'Anna farà el primer dels 3 llargs, i sembla que s'ho passa d'allò més bé.

Jo també gaudeixo una estona, alternant passos de cames i d'esquena. La veritat és que és un plaer pujar parets d'aquesta manera, on gairebé no cal protegir-se...

També "gaudeixo" veient l'equipament de la via, sobretot pel que fa a les reunions, hehe... en aquest cas (R3), la reunió és un sol espit, improtegible, doncs la única possibilitat és fer-ho aprofitant una sabina que hi ha 2 metres sota nostre, però això vol dir empalmar bagues, i no ens en sobren, precisament...

Arribo content i feliç a la R4, on em preparo per a fer el cinquè llarg.

Aquest continua la xemeneia, on cal passar una baga per una pedra empotrada. Tenim 2 opcions: passar per sobre o per sota de la pedra. L'Anna em demana que passi per sobre, però els meus bessons no em deixen (aqui no puc doblegar la cama per posar el peu a la paret del darrera, o sigui que cxarrego als bessons), a part que em sembla més dificil, i quan veig restes de magnesi per la canaleta que hi ha, em decideixo a passar-hi...

Això és gairebé una missió impossible, ara comprenc per què han aconsellat l'Anna que faci la via sense casc: t'ho has de treure tot, sinó no passes. O sigui que agafo una baga llarga i hi començo a penjar coses: el casc, tot el que duc a les anelles del darrera de l'arnés (Rs, bàmbes, estrep, mosquetons de seguretat, cantimplora...), i la duc arrosegant passada en bandolera. Quina experiència, sembla que estigui fent espeleo!!

Finalment arribo a la reunió (potser la més incòmode que he fet mai?? No sé, recordo una al "Flor de Luna" -Ponoig- que déu n'hi do!!! batrem rècords...) i asseguro l'Anna, que ho passa malament per a fer el tram d'espelo (li fan iuiu els llocs tancats).

Quan arriba es prepara per a fer el darrer llarg, però no s'hi veu, ja que no hi ha proteccions a la vista, i la pedra no és tant sòlida com seria desitjable (intentant-ho arrenca un còdol amb el peu). A la discusió de "si per dins o per fora" no sabem què dir, doncs les dues opcions ens semblen igual de dificils i arriscades: com ara la xemeneia s'obre de cop per dins sembla que no hi cabem, i per fora sembla que haguem de caure en qualsevol moment donada la qualitat de la roca, i amb el pati que hi ha... Ho intenta un munt de vegades, però no hi ha manera.

Com ella no s'hi veu amb cor, també a causa dels nervis del tram d'"espelo", i jo no estic per a aquestes heroïcitats (si ella, amb tota la seva experiència, no pot, jo encara menys), sinó més aviat per abandonar quan abans millor aquesta reunió tant incòmode, decidim baixar de la via.

I així, en 2 ràpels, ja estem a baix. Que poc ha costat baixar!!!

Però sempre ens quedarà la satisfacció d'haver fet la resta de la via, amb els trams increïbles de diedre i xemeneia i l'increïble ambient que ens ofereix. O sigui que en definitiva, no ens sap greu haver baixat, no tot poden ser victòries!!!

Escalada realitzada per Xavi Gallach i Anna Copo.