Gran diedre. El calderer, Pedraforca.


El primer llarg no presenta gaires dificultats destacables, i transcorre normalment: vaig protegint amb els friends...
L'Ari també s'enfila ràpidament pel primer llarg, i es que després de tanat estona d'aproximació les ganes d'escalar son enormes!!
Inici del tercer llarg, on col.loco una baga per a evitar utilitzar els cordinos que trobo en un pont de roca, mai se sap!!




I per últim, us deixo amb una panoràmica de les vistes des del gran diedre, fotomuntatge cortesia de l'Ari (com t'ho curres!!!).
200m, V+. Equipament: claus, parabolts a les reunions.
Material: friends fins el 3, bagues.
(sortida per la via directe fins al Collet de la Cova, + 200m de III-IV)
Doncs un cop més aprofitant l'ombreta que ens ofereix la paret nord del Pedraforca, extranyament buida d'escaladors (és el segon cop que vinc i el guarda diu que no hi ha gaires cordades a l'estiu. Taaaant bé com s'hi està, escalant amb aquest fresqueta...).
Li he proposat aquesta via a l'Ari, que no ho veu gaire clar degut al seu vertígen, que (quan no va encordada) li dificulta les aproximacions quan hi ha trossos de grimpada i "pati a la vista"... I a qui no???
El dia comença a les 7h00, quan ens llevem a l'àrea de picnic (ssssh!!!, que està prohibit acampar!!!). A les 8h30 estem al refu i enfilem cap a la paret, on hauriem arribat al cap d'una hora si no fos perquè ens hem fiat d'un croquis-foto de rocaineu que ens lia més que ens ajuda: bàsicament l'itinerari de les vies de referència no coincideix (Pany, per favor!!!).
Finalment, una trucadeta al refu ens guia cap al bon camí, i aviat arribem a l'inici de la canaleta que ens du a la cornisa, i al ràpel.
L'Ari supera amb valentia l'accidentat tram fins a la cornisa, amb un pati no gens despreciable a la nostra dreta.
Finalment arribem a la cornisa que tanta estona feia que buscàvem. Per a més seguretat ens podem encordar, per molt valents que siguem, la corda de veritat que no sobra.
Ràpel, i 10 metres cap a la dreta per arribar a peu de via.
L'única dificultat que cal destacar és que, com el dia abans va ploure a bots i barrals (algú sap què és un barral? També podriem dir, si fóssim anglesos, it was raining cats and dogs. Algú sap l'orígen d'aquesta expressió?? Va, que és molt divertida la història, a veure si la sabeu...), doncs això, que com el dia abans va ploure mooolt, certes parts de la fisura principal estan molles, i fins i tot podem trobar llocs on hi ha molsa. Això vol dir que no és extrany que plogui a les tardes, típic del Pirineu...
Si anem seguint el diedre no cal ser gaire llest per a orientar-se, tot i que hi ha algunes reunions una mica desplaçades de la fisura principal.
Hem de fer tot un seguit d'empotraments de mans i peus, alternant amb peus d'adherència a ambdós costats del diedre. Tot això en uns metres dificils de protegir, però que si aconseguim fer-los totalment en lliure ens deixen més que satisfets.

Poc després arribo a la cinquena reunió, i per tant al final de la via.
L'Ari també gaudeix del llarg, tot i que no les tenia totes...
I és aqui, a la quarta reunió, on succeeix l'anècdota (no gaire agradable) de la jornada: mentre estic assegurant l'Ari sento el soroll d'una pedra que cau rodolant per l'aire (sense rebotar per la paret). Quan encara no m'he donat compte impacta violentament contra el meu casc i surt rebotada per a continuar el seu camí paret avall a tota velocitat. El resultat és una esquerda al meu casc i un esglai de por, pensant què hagués pogut passar si hagués impactat un pam més a l'esquerra o a la dreta (pobres espatlles meves!!). El fet més curiós és que més amunt de la R4 la paret ja perd verticalitat, i per tant és molt extrany que la pedra hagi caigut sense rebotar enlloc, cosa que em fa sospitar que un ocell me l'ha deixat caure... encara que això no ho dic gaire fort perquè no sé si és una explicació gaire coherent.
L'Ari també arriba, satisfeta de l'escalada.
Les opcions ara son rapelar o seguir per la directa, i com anem bé de ganes (que no de temps) tirem cap amunt.
Així que anem avançant intentant fer via, ja que ens queda un bon tros...
Passat el primer llarg que farem la via es torna més salvatge i autèntica: les reunions desapareixen (trobarem grans blocs on passar bagues) i la via esdevé una repisa inclinada que hem de seguir.
Quan ja hem sortit de la repisa, i després d'un curtet tram vertical (III), ja divisem el collet de la cova, que ens permet triar: a la dreta per fer el cim del Calderer, i el del Pedraforca, i descens pel camí del darrera, o a l'esquerra i anem fins al collet del gat, i descens per la tartera.
No anem gaire bé de temps i decidim la segona opció.
Escalada realitzada per Xavi Gallach i Ari Salabarnada.