Homedes al Pedraforca.

Homedes. El gat, cara N del Pedraforca.

400m, V+. Equipament: parabolts a les Rs, algun clau.

Material: tascons, joc de friends, "amic" del 3, bagues.

Per fí la meva estimada amiga Neus i jo podem anar a escalar!!! Entre els estressos de la carrera (la meva) i la preparació per l'accés al curs de llevadora (ella), les feines (les dels 2) i tot, semblava impossible trobar un forat. Però finalment l'hem trobat, i aqui estem. Li he passat unes ressenyes, i com tot i mai haver escalat junts fins i tot la Homedes li sembla factible... doncs per a mi que no quedi: adjudicada!!!

O sigui que diumenge sortim de Vilanova amb la seva furgo i ens plantem a la carretera que du a l'Estasen. Sopem i anem a dormir.

Ens llevem d'hora i aviat ens plantem a peu de via (bé, aviat és un dir, la canal que puja al Gat ens fa suar una bona estona). Descansem una miqueta i aviat ens hi posem: toca l'ombra i la temperatura és ideal, o sigui que anirem pujant sense l'estrés de que s'acabi l'aigua.

La Neus em fa tirar a mi de primer. Com fa temps que no escala "en serio", i això de col.locar proteccions no és el seu fort (i com el 95% de la via està desequipada)...

L'únic problema que trobo és les reunions, equipades amb un sol parabolt (gran, si, però un de sol) amb xapa doble. Intentaré reforçar-les com pugui.

El primer llarg és un passeig. Cal anar amb compte al primer tram, força esposat a l'hora d'anar cap a la dreta, recordeu que el terra des d'on t'asseguren és la canal!!!!

El segon llarg, un cop passat l'empotrament de V+ (que a mi em sembla V) transcorre per la bonica fisura que ens anirà seguint per l'esquerra fins arribar al Gat. La cosa té la seva gràcia, tot i que costa protegir-se. Col.loco un tricilíndric que per poc es queda allà per la dificultat de treure'l.

La Neus es despedeix de la seva plaqueta per assegurar, doncs en un canvi de mosquetons la perd i cau rodolant cap avall: clinc!, clinc!, clinc!... Aiaiai, sort que sempre duc més ferros dels que cal... em quedo el Reverso i li deixo una placa extra que duc.

Vet aqui l'inici del 4º llarg, un A0 com una casa, doncs entre la dificultat de posar les mans, el poc espai que hi ha per a fer malabarismes (si no volem fer-li una cara nova, en cas de relliscar, a qui estigui a la reunió) i la placa en memòria d'algun pobre escalador a qui la sort no va acompanyar... o sigui que m'apunto a l'acerisme, però només per aquest tram!

La cosa pinta bé fins al 5è llarg: després de la grimpadeta de II on a la ressenya hi pinta un clau hi ha un parabolt, continuo cap amunt i em trobo un clau vell i rovellat allà on es suposa que hi ha la reunió. Tot i els metres de corda que pengen intento continuar, però m'adono que no només no hi ha res, sinó que estic en un lloc totalment improtegible. O sigui que desgrimpo uns 5 metres i m'aferro al clau rovellat (i es que hi ha gent que s'aferra a un clau roent), des d'on asseguro la Neus fins que arriba al parabolt, on li dic que es lligui i m'asseguri des d'allà. Llavors flanquejo uns 10m cap a l'esquerra i veig la veritable reunió, molt més a l'esquerra d'on indica la meva ressenya (que és la mateixa que té el guarda del refu). Aiaiai, que aquests trams de III a vegades son més dificils que un 6a... i es que no n'hi ha prou amb saber navegar, cal tenir una bona ressenya i molt bon olfacte!! (no era el meu cas)

Sortim d'aqui i ens dirigim cap a la dreta, fins arribar a la 6a reunió.

Aqui, abans del flanqueig, toca picar alguna galeta, veure aigua, i fer una mica el préssec: allò que els qui no escalen no s'imaginen que fem els escaladors (potser ens prenen per persones serioses??), o sigui, fer-nos fotos xorres, jugar amb el menjar, fer fotos sobreactuant...

I així arribem a la 7a reunió (o més aviat, "abans de la 7a reunió", doncs la ressenya ens torna a fer una mala jugada), un clau amb un filferro que no ofereix molt bona pinta. Ho reforço amb un Camalot petit i un tricilíndric.

La Neus puja alegrement...

8è llarg: flanqueig. Les cordes freguen una passada quan tracto d'arribar a la reunió, o sigui que munto una reunió d'emergència al mig del "Planell dels Diables".

Una cosa que ens molesta molt al llarg d'aquesta escalada és el rastre de burilles que anem trobant a les reunions, i ara fins i tot enmig del llarg!!! Sembla que algun imbècil molt imbècil (no se m'acut manera millor d'afalagar-lo) no només no pot prescindir del seu vici per unes hores, sinó que va deixant la merda que aquest produeix, però mai no m'havia trobat ningú que a més de les reunions, embruti la resta de la via.

En fi, que vaig recollint els filtres (en porto 7) i els guardo a la butxaca, que ja comença a fer una oloreta que déu n'hi do...

Ja som al Gat, on per fí trobem reunions de 2 parabolts!!! El 10è llarg és una passada: és un d'aquells que et produeix un d'aquells quasi-orgasmes que no saps com explicar quan algú et pregunta "-per què escales?".

Es tracta d'un diedre amb un ambient increïble, on s'ha de jugar bastant amb la fisura, fent oposició amb els peus a la paret de la dreta i col.locant algun friend a mida que pugem, tot desitjant que no s'acabi. Entren en joc l'equilibri i l'espectacularitat. Quin plaer!!

L'11è llarg també transcorre per una fisura, no tant espectacular però igualment increïble. Aquesta és molt més petita que l'anterior. Al final d'aquesta ens dirigim cap a la dreta, on trobem la reunió.

El 12è i darrer llarg fa una mica de por, no és que estigui descompost, però és d'aquells llocs on mai saps si estas posant la mà o el peu al lloc adequat, tot sembla una mica de nyigui-nyogui, i et planteges si de veritat aquesta via fa 74 anys que està oberta...

Per fi hem arribat a dalt (compte amb l'orella esquerra del Gat, perquè si la colpegem fa un sorollet que fa una mica de por...). Un cop creuem la cresta trobem un clau. Jo reforço la reunió amb un llaç a l'orella, que de ben poc serveix perquè m'obliga a utilitzar el Reverso a l'inversa i, es clar, no funciona. Finalment opto per seure enmig de la cresta (pobre cul meu) i assegurar la Neus amb un vuit passat directament pel meu arnés.

Doncs res, ràpel de 25m i ens llancem ràpidament a devorar l'inmens entrepà de truita de 2 ous que duem cadascú i que hem reservat per al final. Flipeu amb el tamany, i només per 3,5€!!! On? A cal Rosal. Es clar, que si sou dels que passa de llarg per l'autovia... hehe

El ràpel ens ha deixat en una canal que du a la tartera. Baixant observem uns isards (o son cabirols, algú ens ho pot aclarir?) pasturant tranquilament. Tant, que un d'ells es queda al mateix lloc tot i que ens estem acostant ràpidament, i no marxa tot i escoltant el soroll que els nostres ferros fan quan avancem!

Finalment ja estem tant a prop que és evident que es mourà. Aprofitem per fer algunes fotos, fins que tot de sobte ell fa uns saltironets i es reuneix amb la seva parella i una cria, que estaven una mica més a la dreta. Que bonics!!

Renunciem a fer cim, doncs comença a fer-se tard i encara hem de tornar a Barcelona (jo) i a Vilanova (la Neus). Baixem la tartera tant ràpid com podem i cap al cotxe!!

Doncs vet aqui un Gat (com el que hem escalat), vet aqui un gos, aquest conte ja s'ha fos.

Escalada realitzada per Xavi Gallach i Neus Jorba.

Pink Floyd a la Dent d'Orlu

Pink Floyd. Dent d'Orlu, Ariège.

400m, V. Equipament: parabolts.

Material: 10 cintes, friends fins al 2.

Material per a l'estiu: 1 parasol de platja i 1 garrafa de 50 litres d'aigua.

Com després del tute d'ahir encara ens van quedar forces (bé, al Marc no li van quedar forces, però després em vaig enterar que a la tarda va anar a fer bloc a Targassonne, o sigui que potser si que li van quedar forces, hehe), el Martin s'apunta a fer una de les meves vies de la llista dels deures.

La Dent d'Orlu és una piràmide aïllada de granit de 2.222m. Per a veure aquesta imatge en aquest magnífic dia hem sortit a les 6h00 d'Enveitg (ufff), després d'haver dormir poc (o tirant a molt poc): el Mathieu sempre m'ofereix venir a algun sopar-festeta a casa d'algun amic, i com jo em deixo enredar fàcilment... (-mais tu es livre de partir quand tu veux, sans problème!) El resultat és sempre una reunió d'escaladors-bebedors en alguna casa de la Cerdanya nord, on la cervesa circula igual que la música en viu i les històries d'escaladors. Qui es pot resistir a tant deliciosa forma de passar la nit posant com excusa que cal anar a dormir d'hora?

Jo no.

Així que de bon matí ja ens trobàvem fent l'aproximació a la cara E de la dent.

El que veiem aqui és la cara N-NE, una mica peludeta, això si. Però la resta de cares de la muntanya sí que son, es miri per on es miri, parets que formen una piràmide aïllada de granit, i al passar pel collet veiem la paret per on pujarem.

La primera sensació que em sorpren és la poca verticalitat de la paret. Veig que es tractarà d'una escalada d'adherència i tècnicament fàcil, alhora que exposada i perillosa: és fàcil comfiar-se i relliscar tontament, i amb la de blocs que sobresurten... buff, no vull saber què li passaria a la meva esquena si caigués malament en un d'aquests passos.

En fí, concentrem-nos en l'escalada.

El primer llarg és una rampa continuada, que començo a fer sense mans, fins que la paret comença a pujar una mica i els braços em permeten agafar-m'hi sense arriscar-me a semblar un mico grimpant entre capses de plàtans (es que si vols escalar amb mans i peus t'has d'ajupir, i no hi estic gaire acostumat). Això sí: puc anar posant friends per aqui i per allà, fet que sempre omple de satisfacció.

El Martin fa el segon llarg, i la cosa es posa més vertical. Això comença a ensenyar les dents, doncs a partir d'aqui comencem a trobar passos de pura adherència, alguns d'ells ¡¡¡mullats!!! per l'aigua que sua la muntanya.

Quan faig el tercer llarg tinc un lapsus d'adherència, doncs per a superar un pas he d'agafar una pedra que balla (la única que trobo), i aviat em veig relliscant i caient uns quants metres. Però decideixo que avui no toca, que ja cauré un altre dia... o sigui que em concentro tant com puc i supero -pels pèls- aquest pas tant compromés. Ufff, i això que semblava fàcil tot plegat!!!

Un altre constant és la presència d'herbetes intercalades amb la roca. Molt bucòlic, però no molt agradable si el que volem és seguretat, doncs a veure qui s'atreveix a posar-hi un peu (es que ho volem tot, eh... escalem en una paret ajardinada i en comptes de gaudir-ho encara ens queixem!! Si es que som uns incomformistes!!!).

Poc a poc la boira matinera s'escampa, deixant uun paisatge increïble, alpí total.

Fa goig escalar en un lloc tant bonic i tant lluny de la civilització. Tot plegat no té res a veure amb molts dels llocs on estem acostumats a escalar, amb calcari, ambient sec i carreteres a la vista (i a l'oïda).

Ara em toca a mi, cinquè llarg a la vista!!

La cosa rutlla bastant bé, doncs és una roca que permet progressar bastant ràpidament i fer un bon horari. Més ens val, doncs amb la calor que passem estem bevent molta aigua, i aviat s'acavarà. Ens afanyem, doncs, a sortir de la via quan abans millor.

La primera part del setè llarg és un diedre preciós no gaire equipat, d'aquells on pots anar posant uns friends per aqui i per allà. Un plaer d'escalada d'autoprotecció.

Per als menys comfiats: a partir de la meitat del llarg, un cop es passa pel costat de la R de la via del costat (Fleur de Rodho) els expansius fan acte de presència, i en trobem almenys 6 (a la ressenya diu que sols n'hi ha 3).

Un cop acavat el llarg el Martin corre a fer el vuitè i darrer (10è llarg de Fleur de Rodho), i ens trobem a la cresta que du al cim, que se situa a uns 10 metres.

Unes dones molt simpàtiques ens fan el favor de fer-nos unes fotos. La vista és esplèndida mirem on mirem!!

I tot el que queda per fer és baixar tant aviat millor per tal d'entrar a la zona d'ombra, doncs el sol ja comença a molestar una mica, a part que gairebé hem acabat l'aigua.

Així anem baixant per la ruta "normal" (per la cara peludeta, recordeu?), i en poc més d'una hora (menys si no tinguéssim els peus destrossats i aquesta calor considerable) som al cotxe.

Avui a la tarda sí que faré una bona siesta, i ben merescuda!!!

Roca Narieda: Esperó Xelo-Bam

Esperó Xelo-Bam. Roca Narieda, Alt Urgell.

470m, V+/A1e (7a). Equipament: parabolts.

Material: 15 cintes, bagues i joc de friends.

Vist el fracàs de la setmana passada, i aprofitant que el temps sembla ara favorable, el Marc i jo hem decidit tornar a provar sort.

Diumenge quan plego de la feina surto disparat cap a Coll de Nargó, on estan acampats els meus amics (Marc, Mélodie i els seus 2 germans petits). La sorpresa vé al trobar tota una troupe d'escaladors francesos, amics d'aquests, de manera que aqui som uns quants.

La majoria d'ells fa escalada esportiva, però tot i així un d'ells, en Martin, se'ns unirà a la cordada, sembla ser que és l'únic escalador alpinista que hi ha.

Cordada internacional: un català, un andorrà i un francès!!!

Dilluns sortim d'hora cap a Fígols, i en un passeig ens situem a peu de via, no sense abans admirar la forma de l'esperó, que ens mostra el més que evindent recorregut de la Xelo-Bam.

Hem decidit repartir-nos els llargs de 4 en 4, de manera que els escalarem seguits, així només caldrà fer 2 canvis i economitzarem temps. Els 4 primers llargs els farà el Marc.

Sense pressa però sense pausa va enfilant un llarg rera l'altre, amb l'única novetat del sol, que en aquest primer tram ens toca de reull i ja ens fa suar. Ens afanyem per tal d'arribar a la segona part de l'Esperó, on de ben segur aviat hi tocarà l'ombra.

A la sortida de la segona reunió fem el que la ressenya cita explícitament que no hem de fer: sortir per l'esquerra, molt més fàcil a primera vista, en comptes de per la dreta, dret, dificil i exposat, també a primera vista.

El resultat és una encigalada per unes feixes herboses, amb roca mediocre i de dificil protecció. El Marc sua una mica per a arribar a la reunió, i nosaltres també déu n'hi do!!! Així que ja ho sabeu: per la dreta!!!

Ara comença el torn del Martin, a qui li toquen 2 llargs bastant verticals intercalats amb algun trosset de grimpada.

Poc a poc anem guanyant altitud, i les vistes comencen a ser impressionants. La vall de Cabó es comença a deixar veure cada cop millor. Quin plaer!!

I així arribem a la feixa, un passeig on ni tant sols cal protegir-se (no arriba a III).

A partir d'aqui comença la segona part, amb 6 llargs més.

Fem un diedre bastant emocionant, a protegir amb friends, de manera que el Martin s'ho passa bastant bé, i el Marc i jo ens ho mirem mig amb cara d'enveja, mig caient-nos la baba, doncs a continuació ens hi posarem nosaltres...

A mi em sembla un dels passos més bonics de la via, d'aquells on has de demostrar l'experiència per a trobar unes posicions que et permetin estar còmode sense comprometre l'estabilitat. La fisura és bastant segura, i sortim del pas empotrant els dits alhora que bloquejem les cames posant els peus contra les parets, doncs no hi ha gaire preses de peus.

I així arribem al vuitè llarg. Canviem de cordes (aqui em toca a mi).

El llarg és un bonic desplom que es fa en artificial. Jo estic emocionat perquè per fi, des de fa 3 mesos, aniré de primer. Agafo els estreps, el fifi i em carrego de cintes exprés.

I començo a pujar, primer en lliure i després a cop de pedal.

Una bona estona després estic al mig del desplom, gaudint com un nen amb sabates noves (de debó fa tanta il.lusió als nens tenir sabates noves?? Jo preferia un còmic del Mortadelo...).

Uns passets més, economitzant cintes (se m'acaven) ja surto del desplom. La sortida és en V+, però hi ha molt bona presa: enmig d'una placa d'adherència que posaria els pèls de punta al més agosarat (sortint d'un desplom d'artifo i ara sense parabolts cada metre i mig) trobem uns forats allargats que ens permeten posar la ma còmodament i tibar a plaer.

Els meus amics, que son més xulos que jo, no duen estreps. Per tant intenten fer el llarg en lliure (un 7è!!!). Bé, la veritat és que gairebé ho aconsegueixen, a no ser per la gran quantitat de cintes que han de treure al passar (cada 1,5m) i que els alenteix el pas, i perquè mentre jo feia el llarg en artifo s'han refredat esperant a la reunió. Tot i així he flipat veient-los pujar!!!

El següent llarg no presenta gaires dificultats, un diedre de IV-V on podem posar alguna coseta, com a mi m'agrada.

Arribats aqui ja veiem el final de la via, només ens queden un parell de llargs de IV i III i ja serem fora.

Però com bon alpinista, decideixo complicar-me una miqueta la vida, i quan a la meitat de l'11è llarg trobo un petit diedre com alternativa als grans blocs per on transcorre la via no m'ho penso dues vegades i m'hi poso. Es tracta de ser precís amb els dits per a col.locar-los dins la petita fisura. Per a protegir-me utilitzo els Camalots més petits, que amb prou feines aconsegueixo que entrin. Però com acaven entrant, doncs jo continuo pujant per aqui. Si la cosa es compliqués només cal flanquejar una mica a l'esquerra i sortir del pas.

El darrer llarg és un passeig de tràmit, poc assegurat però gens complicat.

Aviat arribem dalt de la roca, amb tot el sol que ens toca de ple (ara sí que fa calor). Fem una foto de final de via ràpidament, un cop sortits del bosquet que hi hà, i aviat posem la directa per tal de baixar com més aviat millor al cotxe.

Anem a Coll de Nargó, fem un super-refresc (una gerra de clara per a cadascú de nosaltres), mengem una miqueta, i decidim anar a les basses, a veure si la resta de companys està per allà.

Mmmmh... massa tard, ja no hi son, i tampoc estan escalant. Bé, ja els trobarem quan arribem a Enveitg.

Abans, però, gaudim una mica d'aquesta aigua tant fresca que baixa pel riu, i així ens traiem la calor que duem a sobre!!

Hi ha fins i tot a qui li ha sobrat una mica d'energia i la inverteix d'aquesta manera, exhibint-se davanat unes noies molt guapes que hi ha en remull, i que intenten fer el mateix un cop i un altre!!!

Escalada realitzada per Xavi Gallach, Marc Flammand i Martin Bonis.