El bloc d'en Xavi

Y de droite. Ceillac

2012-01-08T21:51:00.002+01:00

Y de droite. Ceillac.

250m, 3+

Poc després d'acabar la Easy Rider, i com encara ens queda una mica de temps, mirem de trobar una segona cascada en condicions i que no estigui molt lluny.

Venim a parar a la Y de droite, una cascada que presenta 3 o 4 ressalts de gel, amb passatges intermitjos de neu.

El primer ressalt és de tràmit. El segon és una columna que sembla que ja ha estat perforada pertot arreu, segurament aquesta és la casacada més típica del lloc.

A més, a la part superior es veu l'aigua com corre a través del gel. Ups, aquí es tracta de no posar cap cargol més...

I es que hi ha uns forats enormes on posar el piolet, i a través dels quals veiem que el gel és aqui una capa finíssima.

El tercer ressalt vé després d'un passatge de neu de més o menys un llarg de corda.

Aquest ressalt em recorda enormement la nostra "Il.lusions d'hivern": el mateix pendent, la mateixa llargada, la mateixa forma del gel. Més enllà continua un pendent de neu fins el proper ressalt, que no es veu gaire dret.

En Bruno em demana que no continui, que aviat es farà fosc. Ell farà la cascada en top-rope.

Una cordada que puja darrera nostre ens diu que, de fet, la continuació no val gaire la pena, i que el ressalt que queda és un tràmit.

Baixem fins la primera reunió, i d'allà un ràpel.

I cap a Grenoble!!

Easy Rider, Ceillac.

2012-01-08T12:41:00.007+01:00

Easy Rider, Ceillac.

70m, 3.

La cosa a la vall de Freissinières no està molt bé... Dues cascades estan en condicions: Paulo Folie, que vam fer ahir, i Fracastorus, que ja vam fer l'any passat. Les demés o no estan formades, o son cascades de grau 6 penjant un bon centenar de metres en alguna paret...

...o sigui que hem decidit anar a Ceillac, que no hi hem estat mai.

Aquest és l'aspecte que té la vall de l'Argentière-la-Bessée al matí. Quina enveja! Qui pogués viure en aquest lloc on la neu està pertot arreu!!

Només tenim una limitació: no tenim cap ressenya. O sigui que ens guiem una mica per l'instint, i per les indicacions que demanem en una botiga d'esquí, per anar "al final de la carretera", on trobem la micro-estació d'esquí. I des del pàrking ja veiem les cascades.

Com que no en tenim ni idea del que hi hà, ni dels graus ni res, seguim 2 cordades que surten en direcció de les cascades. De totes maneres, hi ha un camí perfectament traçat a la neu.

Ens separem una mica per un camí que es desvia, i anem a parar a aquest petit corredor que té bona pinta. Li pregunto al Bruno si li està bé, i com diu que sí, doncs endavant! Tot el corredor per a nosaltres!!

Muntem un avalakov per fer la R0, i a escalar!

El gel no està tant bé com semblava, i a mig llarg he de desviar-me cap a la dreta, perquè a l'esquerra hi ha menys gruix del que sembla i no aconsegueixo posar cargols fins al fons. És un mal any fins i tot als Alps!!

La sortida del llarg és un autèntic corredor que s'estreta i passa a ser neu dura.

En Bruno erra al clavar un piolet, aquest rebota en una pedra sota la neu, i impacta a la seva cara deixant una petita senyal. Cura d'emergència i cap amunt...

S'engresca igualment a fer el segon llarg, que no sembla tenir massa complicació.

Un parell de ressalts i ja tenim la sortida del corredor, en neu.

Seguim unes traces mig colgades que ens duen a una altra canal, esperem poder rapelar i seguir escalant, però finalment baixem per una canal que no hi ha cascada.

Com encara és d'hora, buscarem alguna altra cascada per fer.

Paulo Folie, Freissinières.

2012-01-07T19:01:00.001+01:00

Paulo Folie, Freissinières. Ecrins.

120m, 4.

Aquest cap de setmana hem decidit sortir i dormir fora de Grenoble. Hem de buscar un bon lloc on poder escalar dos dies. A La Grave només la Pylone està format (a mitges), i la Caturgeas està carregada de neu i amb perill 4 d'allaus. Al Vallon du Diable també hi ha perill d'allaus: fa 4 dies un allau va atrapar una cordada que escalava Les Hémos a Godo, van tenir sort perquè només un es va trencar una cama després de caure 50m...

O sigui que ens dirigim a...

... que hem sentit que alguna cosa hi hà.

Les úniques cascades que es veuen formades son la Fracastorus, que ja la vam fer l'any passat i que es veu una mica justa, les cascades de dry (de grau 6 en amunt!), i aquesta simpàtica cascada situada just sobre el pàrking.

Per increïble que sembli, no hi ha una multitud de gent barallant-se per fer-la: només trobem una cordada escocesa que s'hi fica just davant nostre. I això que hem arribat una mica tard!!

Arribats a peu de cascada el noi de la cordada ja ha començat a escalar, i nosaltres xerrem una mica amb la noia (es diu Ruth), que ens explica com és això de l'escalada en gel, a Escòcia: diuen que hi ha condicions "un cap de setmana a l'any", i que no hi ha tant de gel... Em sembla que això de que escalaven en gel, però sense gaire gel, ja ho havia vist en un video.

El primer llarg ja promet, hi ha el pas clau de la via, que tot i que les ressenyes diuen que és 3+, tant la noia (que es diu Ruth) com jo creiem que és 4. Almenys en les condicions actuals. Ella a més té el mèrit de passar amb uns piolets clàssics de cascada (rectes i amb dragonera)!!

Si per a mi aquesta és la segona cascada de l'hivern, per a en Bruno és la primera, i pateix una mica en la seccio vertical, sobretot a l'hora de treure els cargols.

El segon llarg ja sembla més fàcil. La cordada escocesa intenta empalmar-lo amb el tercer llarg, i es queden a uns metres muntant una reunió al gel. Nosaltres duem una corda més curta que ells, per tant aprofitarem la reunió de spits.

En Bruno s'aniima a fer el tercer llarg de primer. No té gaire dificultat tècnica, però costa de protegir, ja que hi ha pocs llocs amb un gel prou espés com per poder posar un cargol.

I finalment, fem el quart llarg, amb gel una mica mullat, i una sortida en rampa de neu sense cap opció de protecció.

No cometeu el mateix error que nosaltres: vam veure traces i senyals de corda que es dirigien al corredor, i vam acabar fent un parell de ràpels perquè baixant per aqui et jugues una mica la pell. Resulta que hi ha una feixa que baixa cap a l'esquerra, per baixar còmodament fins a la base de la paret!!

Pugem al cotxe i marxem a l'alberg. Al llarg de la vall veiem les cascades que estan formades: tot de formes impossibles per als nostres modestos piolets. També observem les formes que la geologia ens ofereix, amb fenòmens increïbles com aquest plec tipus Kink...

Pylone, La Grave. Ecrins.

2012-01-05T19:06:00.006+01:00

Pylone, La Grave. Ecrins.

30m, 3+. Equipament: reunió equipada.

Vet aquí que ja tenim la primera cascada de l'any, per fí! Encara que la cosa no està per tirar coets.

El Pirineu... bé, deixem-ho estar, d'acord?

Els Alps... doncs naveguem entre l'escassetat i la misèria de gel. De neu no en falta, però del que es coneix com gel...

Però com que més val ser optimistes, jo he agafat els trastos i m'he vingut a passar uns dies per aquí, així de pas veig els amics, i escalo una miqueta.

El Bruno avui treballa, però he vingut amb un amic seu, que també es diu Xavier com jo, i que mai no ha fet escalada en gel. Es que ell és chti (mireu l'enllaç, al meu blog això és novetat 2012!!), i allà no tenen cascades.

Hem vingut a La Grave a veure com van les coses, sembla que la Pylone, que ja vaig fer l'any passat, és la única en condicions, de tota manera ja teníem previst fer alguna cascada que es pugui muntar en top-rope. Sortim disparats, doncs sabem que haurem d'agafar tanda.

De fet, hem arribat els primers i hem pogut escollir i fer la nostra, però 4 cordades (2 basques, 2 italianes) ens trepitjàven els talons. Aquest és el panorama al cap d'una estona.

Els bascos ens diuen que porten 3 dies per aqui, i que avui repeteixen cascada, o sigui que en altres llocs la cosa no està millor. Aquí almenys hi ha gel, però és escàs, i fa por veure els cargols quan estan posats: si fins i tot es mouen, de les bosses d'aire que hi hà!!

Per acabar-ho d'adobar, no ha parat de nevar en tota l'estona, i a sobre la major part del temps ha caigut neu humida, mullada diria jo. Resultat: si apreto els guants puc escórre'ls, i si baixo el braç hi ha un petit torrent que corre per sobre de la jaqueta de Gore-Tex...

O sigui que amb fer el primer llarg dues vegades en tenim prou, i a les 13h30 ja estàvem arrivant al cotxe. Anem a buscar un bar que estigui ben sec per a assecar-nos i escalfar-nos una mica!!!

Que tingueu bon any!

Les pifiades del 2011

2011-12-31T12:06:00.006+01:00

Doncs vet aquí que l'any 2011 no tot han sigut activitats que han acabat amb èxit... també n'hi ha unes quantes (per sort, no gaires) que han sigut avortades, o que no han pogut acabar com hauríem volgut. Aquí hi ha un resum:

Activitat: cascada Les Hémos à Godo, Vallon du Diable, Ecrins.

Data: Gener de 2011.

Motiu: caiguda de blocs de gel.

Un dia de Gener de 2011 vam anar, el Bruno i jo, a intentar fer aquesta cascada que a part de tenir un bon recorregut en gel, té una estètica bonica, al tractar-se d'un corredor íntegrament de gel. Els inconvenients son que cal matinar molt, per evitar ser els segons, doncs sinó la caiguda de blocs està assegurada. Ja vam matinar, ja, però no vam ser els primers...

Aques cop és en Bruno qui vol intentar-ho de primer, però a mig llarg no ho veu clar (li cal una mica més de rodatge) i m'hi poso jo. Quan em trobo enmig del llarg, la cordada precedent comença el segon llarg, i a partir de llavors comença la pluja de meteorits. Tants quèien, que vaig intentar baixar muntant un avalakov, però no ho vaig aconseguir de tants impactes que rebia. Solució: pujar a sac fins la reunió, muntar ràpel, i marxar amb la cua entre cames com un gos escaldat...

La resta del dia ho vem passar en un petit ressalt de gel, on vaig ensenyar al Bruno alguns truquets per millorar la seva tècnica de progressió, de col.locar cargols de gel... Jo tinc l'ocasió de provar uns mítics Charlet-Moser Pulsar Ergo que ha llogat en Bruno, ja gairebé ni m'enrecordava de com es patia: res a veure amb els piolets d'ara, allò sí que tenía mèrit!!

Hem d'admetre que passar un dia "perdut" al solet, sucant unes galetes al té, tampoc no és tant mala idea...

Activitat: Escalada a Thones, Bornes-Aravis.

Data: Març de 2011.

Motiu: humitat post-dia de pluja: roca mullada.

Aquest cop em dirigeixo amb en Florien als Aravis, a intentar una via llarga quin nom no recordo. El dia anterior havia plogut, però feia un dia ben bonic.

L'aproximació eren 2 hores, i ens ho vam prendre amb força filosofia, doncs cada dues passes relliscàvem pel sotabosc humit, però desitjàvem trobar la roca seca. A mig camí, però, vam creuar una cordada de baixada que ens deia que en calien un parell, i grossos, per enfilar-se per la roca, doncs ells no s'ho veien clar perquè fins encara xorrejava en algunes fisures. Vam continuar una mica, però a peu de tartera vam decidir fer mitja volta.

Aquell dia ens vam dedicar a fer un parell de vies d'esportiva i de gaudir del paisatge i del solet a la vall.

Activitat: Matterhorn per l'Aresta Hornli, Valais, Suïssa.

Data: Abril de 2011.

Motiu: previsió de boira i mal temps.

El primer dia que vam despertar al càmping de Zermatt, en Bruno s'entretenia fent una mica de bloc en un pedrot segurament dut per la glacera en temps inmemorials. Aquella va ser l'única activitat remotament similar a l'escalada que faríem, doncs la meteo no donava gaires esperances.

Tot i així, eren els únics 4 dies que havíem pogut reunir els dos, no teníem ni dia de coixí, i la manera com havíem planificat l'activitat valia la pena: sortint a peu de Zermatt (res de telefèrics!), fent una nit a Hornli i una altra a Solvay (per partir la pujada en 2, i per estar millor aclimatats), i intentant fer servir el mínim possible les instal.lacions fixes.

Sabent que teníem poques possibilitats, vam fer la motxilla i vam anar a Zermatt a consultar la meteo. Aquell dia boira, l'endemà, 90% de possibilitats de pluja, i al següent, més boira i més pluja.

Vam anar a la sortida del poble a comprovar-ho amb els nostres propis ulls. Aquí al darrera, ho juro, hi ha el Matterhorn. No vam poder veure ni el llom on hi ha el refugi de Hornli... pobre Bruno, se'n va tornar sense ni tant sols veure la muntanya (jo ja l'he vist en altres ocasions).

Camí de tornada se'ns va posar a a ploure.

Almenys vam tenir una mica de temps per veure la geologia de la zona, i veure el despreniment de Randa, que és de llibre.

Activitat: La volta al món. Sant Miquel del Fai.

Data: Agost de 2011.

Motiu: un passet que no sortia, manca de guindola...

Aquell dia teníem il.lusió per intentar una via d'artificial molt xula a Sant Miquel del Fai, un lloc atípic per l'escalada.

La via recorre aquesta bauma en 4 interminables llargs d'escalada artificial. No anàvem amb moltes esperances, doncs no havíem aconseguit una guindola per les reunions (que son totalment penjades del sostre).

A més, hi havia un passet que calia fer en lliure, i com ja sabíem que com a molt els nostres ronyons ens aguantaríen una reunió, doncs no vam voler arriscar el pas.

Però vaig descobrir un lloc interessant, tornaré un dia de pluja...

Activitat: Mas-Brullet al Serrat del moro. Montserrat.

Data: Agost de 2011.

Motiu: faltava aquell puntet per superar un pas (i ens temptava la cerveseta al bar!).

I ja és el segon cop que ho intento...

Aquest cop em vaig posar al primer llarg de primer. Em vaig quedar a 2/3 parts, relliscant per la fisura i sense ganes d'arriscar. L'Ivan va treure uns quants metres més tirant d'A1 amb algun dels amics del 2 i del 3 recuperats del mig del llarg, i jo vaig acabar el llarg quan ell estava cansat.

Si, l'arrivada a la primera reunió sembla fàcil quan s'ha superat el diedre, però el seu somriure és una mica forçat tenint en compte el que ens ha costat arribat aqui...

L'Ivan intenta el segon llarg i no s'ho veu. M'hi fico jo i arribo fins l'arbre. En el moment de fer el sostret que dona pas al diedre, li pregunto si val la pena continuar així, veient l'horari que duem. Arribem a la conclusió que no és el nostre dia, que fa molta calor, i que al bar la cervesa fresca ens està esperant, o sigui que baixem abans que la retirada sigui massa complicada.

Activitat: Escalada a Àger.

Data: Novembre de 2011.

Motiu: mal temps.

Ja ho sabíem que faria mal temps, però almenys ahir vam gaudir fent la Redrum, amb samarreta!! Finalment ha plogut durant la nit, i passem el dia fent un tomb per les parets de Montroig, on hi ha gent que sí que es posa a escalar a partir del migdia...

Activitat: Alpinisme (Barre des Ecrins? Gran Paradiso?) als Alps.

Data: Desembre de 2011.

Motiu: mal temps, pluja, mal temps, pluja, mal temps...

Per fí havia reunit uns dies del pont de desembre, i agafant tots els trastos em dirigeixo als Alps a fer alguna muntanyeta amb en Bruno. Ja la previsió era dolenta, però arribo a Grenoble i plou, i pinten 4 dies de pluja.

L'endemà Diumenge renunciem a fer una gran muntanya i, com que de moment no plou, pugem a La Grave per a veure com està tot. Les cascades encara no estan formades.

Anem al Col de Lautaret, on comptem fins una cinquantena d'esquiadors tornant de fer un passeig. Ens trobem dos amics d'en Bruno que baixen de fer una esquiadeta, interrompuda per un atac de taquicàrdia d'un dels 3 que van sortir del cotxe (que va arribar a 300 batecs per minut!!!), i que ha baixat de la muntanya en helicòpter. Però almenys han pogut fer lliscar les pells i ens diuen que la neu està bé, que no hi ha perill d'allau.

La vista no és per tirar coets perquè hi ha una mica de boira, però almenys no plou. Al cap d'una estona baixa una cordada d'escaladors que ens diuen que les cascades que hi ha 2400m estan formades! Avui és massa tard, tornarem demà!

L'endemà Dilluns a Grenoble plou, Dimarts també, Dimecres (ja estic a Chambéry) també, Dijous també. Ens enterem que al Col du Lautaret ha caigut 1m de neu... Almenys Dijous marxo al caroux, on puc escalar en un cap de setmana de sol (veure entrades del 9 i 10 de Desembre).

I amb això tanco les entrades del 2011.

Bones escalades a tots!!!!

Canigó (2.784m): Corredor Escarra-Muixart

2011-12-28T23:38:00.010+01:00

Corredor Escarra-Muixart. Cara E del Canigó.

450m, 75º/M4+. Equipament: alguns pitons.

Material: pitons, friends fins el #2, cargols de gel petits, tascons petits.

Per fi després d'intentar-ho dues vegades sense èxit, començo la temporada hivernal. Aquesta vegada amb una via de categoria, un corredor en un lloc on normalment no hi ha condicions, però que quan n'hi hà...

Un ocellet ens diu que la cara E del Canigó està espectacular. Amb en Josep i la Laura teniem pensat anar a Cambra d'Ase, però canviem els plans i ens hi dirigim.

Dimarts arribem a la muntanya: la pista ja està tancada, tocarà caminar 4 hores per arribar al refugi per la pista de Mas Malets.

No fa molt de fred i podem caminar per la pista en bàmbes, però almenys ja comencem a trobar símptomes de que som a l'hivern: esperem que a dalt faci fred i la muntanya no regalimi.

Dimecres: a les 7h00 ja estem esmorzant i poc després comencem l'aproximació al circ.

La cara E es veu espectacular, amb fils de neu que recorren diversos corredors. El que hem escollit, l'Escarra-Muixart, no ens decepciona, i ens deixa veure el que serà una activitat per a recordar.

La Laura comença el primer llarg, una llengua de neu dura ben dreta, ja a piolet tracció.

Primera reunió.

La neu està ben dura, i tot i que hi ha traces de cordades anteriors, gaudim com si fóssim els primers en passar.

Inici del segon llarg, amb un petit ressalt de gel.

I final del segon llarg, també en gel.

Comprovem que la segona reunió està uns metres més endavant, situada al peu d'un diedre de mixte. En Josep i jo passem de llarg la Laura i anem a fer la segona reunió bis.

Ara és el meu torn, agafo el material i començo el llarg clau de la via, un mixte de M4+.

Amb tècnica de xemeneia es supera bastant bé, alternant progressió de piolet amb progressió en roca.

El passatge amb motxilla no és tant fàcil, però en Josep i la Laura se'n surten perfectament.

I un cop superat el mixte, ens esperen una sèrie de llargs en neu dura que ens duran prop del cim.

En algunes ocasions hem de fer una mica d'ensamble, amb llargs que arriben als 100m.

També hi ha passets de gel, però veiem que ja hem superat les majors dificultats.

I aquí el darrer llarg abans de sortir del corredor, també d'uns 100m, amb tendència a l'esquerra, i que ens du en una bretxa amb una creu on podem fer reunió. Neu dura i algun passet aïllat de gel.

Última reunió, que en Josep fa a uns metres de la bretxa.

Ja som a la bretxa, ara només queda un petit llarg de 20m fins al cim.

Cim. El Canigó, amb la plana del Rosselló rera nostre. Es pot veure que hi ha poca neu en general... la neu comença al pàrking del refugi.

Vistes al mar. Al llarg de tota la via hem gaudit veient el mar mentre fèiem una activitat alpina, poques vegades es pot fer això.

Des d'aqui veiem la cara NW del Barbet, també amb un bon nombre de linies de neu...

Baixada per la cresta de la via normal.

I arribem al refugi amb aquesta llum tant especial.

Dijous: hi ha una boira i fa un vent que no ens dona masses ganes de fer un altre corredor, agafem trastos i baixem... però baixem contents, ha valgut la pena arribar fins aqui per fer aquest bonic corredor, amb unes condicions que dificilment trobarem no només aquí, sinó en qualsevol altre lloc del Pirineu...

Arête S al Pilier du Bosc. Caroux.

2011-12-10T16:52:00.005+01:00

Arête S. Pilier du Bosc. Caroux.

200m, V. Equipament: alguns pitons.

Material: friends, bagues.

Avui anem a escalar al Pilier du Bosc, una agulla situada en una petita vall no gaire transitada. Cal agafar el cotxe i anar fins Madalet.

Avui no sé si escalarem molt, perquè a l'arribar a l'aparcament trobem aquesta espessa boira. Comfiem que més amunt hagi desaparegut...

Fem una mica de turisme entre els camps fins trobar el camí correcte, que va a ficar-se dins la vall per creuar el ruisseau de Madalet.

Una estona després ja hem sortit de la zona e boira, i remuntem la vall seguint el rierol. Fins i tot en alguns trams passem calor...

Vistes del Pilier du Bosc amb la nostra ruta, que segueix l'esperó a l'esquerra de la canal.

Ens costa una mica de trobar el peu de via, però finalment ens en sortim. L'Albert comença el primer llarg, per una fisura que ens du a una placa. El gneiss és de molt bona qualitat, i permet progressar amb seguretat.

El segon llarg és més trencat, i per tant més fàcil de progressió i d'equipar.

La quarta reunió està situada en un gendarme, i aqui hi ha un dels passos xulos de la via.

Un cop superat el pas del gendarme, ens enfilem per una fisura que du a un sostret. Aquest es supera per la dreta amb un pas curiós en una fisura-bavaresa, els que no s'ho vegin clar tenen a la seva disposició un parabolt, però de fet no cal usar-lo perquè tota la via s'equipa molt bé.

I finalment, el darrer llarg, que tot i que es pot fer pel diedre, és totalment aconsellable fer-lo per l'esquerra de l'aresta. Llarg que sembla totalment dissenyat per gaudir.

Coucou, c'est moi!

Jo ja he arribat a la darrera reunió, ara els toca als meus companys. El Xavi primer...

...i l'Albert després.

Ja hem acabat, i ara què fem?

Doncs resseguim l'aresta fins arribar a un bloc encaixat (que es veu des de la vall) que creuem per passar a l'altre costat. Seguim una mica més i aviat arribem al caminet de baixada.

I quines vistes!!!

Baixada enmig del bosquet.

Hi ha alguns trams que estan ben acondicionats, però d'altres no tant i ens poden jugar una mala passada, oi Albert?. Mentre ens explica una de les seves batalletes fa un pas en fals i rellisca pendent avall. Per sort no s'ha fet res, però demà no podrà escalar. El Xavi també té molèsties, i l'endemà el dediquem a fer una passejada per les Gorges d'Heric

Fent un tomb per de nit trobem aparcat aquest cotxe, amb aquesta enganxina que materialitza l'occità que es parla a la regió. Curiosa la frase...

Aresta NE a la Tête de Braque, Caroux.

2011-12-09T17:57:00.010+01:00

Aresta NE. Tête de Braque, Caroux.

200m, V. Equipament: massa equipada: químics.

Material: friends si es vol escalar sense els químics.

Sembla que la universitat volia descansar una mica i ens ha fet fora tota la setmana del pont. Sí, sí, la facultat està tancada per si tenim temptacions d'anar a estudiar... Doncs agafo la indirecta i me'n vaig tota la setmana a França.

Primera parada: Grenoble, on en Bruno m'espera per intentar anar als Ecrins a fer una mica d'alpinisme. La meteo s'encarregarà d'espatllar-ho tot!!!

-Dissabte: avió a Lió + TGV a Grenoble. La meteo pinta malament, sopar amb amics, anem a dormir tard.

-Diumenge: ens llevem a les 11h00, anem a fer un tomb per la Combe de Malaval. A Les Fréaux no hi ha res ben format (foto). Pugem al coll de Lautaret, i una cordada ens diu que les cascades estan en condicions. Son les 15h00. Tornarem demà!!!

-Dilluns: intentem anar-hi. Plou. Fem mitja volta a 15km de Grenoble.

-Dimarts: plou. M'entero que per allà dalt hi ha més de 60cm de neu. Ni sortim de casa. Agafo els trastos i marxo a Chambéry a visitar la Caro. Un altre cop serà, Bruno...

-Dimecres: plou tot el dia, faig 4 coses que havia de fer i gaudeixo de la companyia de la Caro i dels seus collocataires.

-Dijous: al matí plovisqueja, poso cap al Caroux: 2 trens regionals, 2 TGVs i 1 autobús després (complicacions chez la SNCF: un regional s'ha espatllat i he perdut el TGV, m'ho han compensat amb una correspondència extra. Això si: he viatjat en 1ª classe) i ja sóc a Mons-La Trivalle.

L'Albert i el Xavi (Domzalski) van arribar Dimecres i avui Dijous ja estan escalant, els espero al pàrking de les Gorges d'Héric.

-Divendres: avui anirem a escalar. Deixo les plàstiques, el Gore-tex, els piolets i els crampons i els cargols de gel i em calço els peus de gat.

Avui fa bó, sembla un acudit... per escalar roca no cal fer tants quilòmetres. Això sí, tinc curiositat per tastar aquest gneiss que té tant bona pinta!

Farem una via propera al pàrking.

La Tête de Braque és aquesta agulla que es veu a l'esquerra del camí, per arribar a la base agafem un camí balisat amb uns punts vermells (ex-blaus!) que empastifen la roca aqui i allà.

Reconeixerem el peu de via per un bolet que hi hà. Es clar, que potser no hi serà per sempre... doncs reconeixerem el peu de via amb una mica d'intuició.

L'Albert s'hi posa i el Xavi i jo anem de segons. Hi ha 6 llargs, que ens repartim 2 Albert + 2 Xavi + 2 jo.

Segona reunió.

3r llarg, que fa el Xavi. Un bonic passeig de blocs i enormes fisures.

Quart llarg: una placa preciosa. La roca és excel.lent, gairebé tot gneiss, però també hi ha un trosset on escalem en granit.

4º reunió. És increïble com fa bon dia, després de tanta pluja (aqui també ha plogut)... ahir diuen que hi havia algun tram de roca mutllat, per sort avui ja està seca.

5º llarg, que faig jo. Es protegeix tant bé amb aliens i friends petits, que em fa mandra utilitzar els químics.

L'Albert arribant a la 5º reunió.

Pel 6º llarg hi ha 2 alternatives: a l'esquerra molt fàcil, i dret cap amunt per un V+ de braços, assegurat d'un spit rovellat i amb un bloc apunt de caure just sobre la reunió. Com que no vull matar els meus amics, i per l'esquerra sembla molt fàcil, me'n vaig per una petita fisura que surt en diagonal amunt a l'esquerra, per arribar al cim per un mini-diedre. És una bona opció també, divertida i protegible.

Ja som al cim!

Arribem al pàrking prou d'hora, anirem a fer una mica de turisme.

Acabem la tarda visitant l'únic bar obert del poble, amb una decoració de Nadal una mica friki tenint en compte que és un bar rural...

I acabem la nit amb els nostres companys els gats. El gat bó (el ros) que va coix d'una pota, pobret, i que es fa estimar perquè és simpàtic, i el gat dolent (el blanc atigrat) que es una mica pesat i que ens vol robar el formatge quan no ens n'adonem. Convivim amb ells 3 nits, i li tirem trossets de menjar al ros (i pedres al blanc!).

Necronomicón a Vilanova de Meià.

2011-11-27T23:20:00.005+01:00

Necronomicón. Roca dels Arcs, Vilanova de Meià.

150m, 6a. Equipament: parabolts.

Material: friends mitjans.

Dissabte: La idea per aquest cap de setmana era escalar a la paret de les Bagasses, aprofitar que les calors encara duren i que les neus no han arribat, i rematar la tardor amb una via llarga i elegant. En Rafa també en té ganes, doncs només ha escalat una via fins la feixa, i en té ganes de sortir per dalt.

Arribem a la zona i ens espera aquest panorama, de boira espessa i termòmetre que no puja dels 5ºC, ens diem llavors que serà impossible escalar aqui. Proposo anar a Vilanova de Meià, estic convençut que la inversió tèrmica deixarà les parets al sol, i que podrem escalar amb la caloreta.

Des de la carretera veiem la paret de les Bagasses traient el nas per sobre de la boira. Bingo, hem acertat, i per sobre d'aquesta boira freda hi ha un sol calent que escalfa amb ganes.

Comencem (i dic comencem, perquè no acabem, ni tant sols passarem del primer llarg) la Tàrrega, via mítica on les hi hagi, i fàcil d'equipar. Entre l'anada al poble, i la tornada a les parets, donada l'hora que és no podem encantar-nos.

La memòria em juga una mala passada, i començo la via per un lloc per on no és, convençut que vaig pel bon camí. Un cop a la primera reunió (un arbret, exactament com ho recordava) no veig la feixa que ens ha de dur a la dreta. No, això no té pinta de II, ni tant sols de IV. Sé que cal anar a la dreta i ho intento, però això passa del V i no estic segur de poder seguir un cop hagi fet aquest pas... Uns parabolts m'acaben de convèncer que la via no va per allà. Decidim baixar i buscar el començament inspeccionant a fons la paret.

Per acabar-ho de rematar durant el ràpel em cau la càmara de fotos, que va a parar a peu de via. No, decididament avui no és el dia, massa senyals ens ho volen demostrar. fem una retirada prudent cap al bar: a mirar ressenyes, a veure cervesa, i a parlar d'escalada!

Diumenge: Hem triat una via que cap dels dos no hem fet (no volem arriscar-nos a tronar a la Tàrrega, perdre'ns un segon cop, i tornar a casa amb les mans buides) i que promet grans dosis de bona roca. La Necronomicón ens espera!

El primer llarg és força sostingut, amb aquestes bústies que ens ofereixen els microestrats, i que fan que l'escalada en una paret tant vertical sigui relativament fàcil.

En Rafa arribant a la segona reunió.

El Rafa fa el segon llarg, més fàcil que el primer i més curt, per situar-se sobre una berruga al peu de l'imponent mur que ens espera.

És el meu torn. El primer pas seriós és l'entrada al mur, amb un moviment atlètic que ja ens posa a lloc.

La resta és una successió de moviments que encadenen regletes i bústies, de tamanys diversos, de manera que la progressió és molt progressiva (valgui la redundància) però amb preses que a vegades ens exigeixen un bon tacte. Aquest llarg tant llarg (valgui la redundància, part 2) que els braços comencen a protestar, i, sí, ho reconec, acabao fent algun A0.

En Rafa ho intenta també, potser el més important és no encantar-se al primer pas i tirar milles cap amunt per no cansar els braços. Però quan ja gairebé surt de la vertical, i al pas més finolis que hi hà, també ha de utilitzar un Ao.

Important saber que des del darrer parabolt fins la reunió, i aprofitant que la paret perd una mica de verticalitat, hi ha un "aleje" més que respectable, i és convenient dur algun friend mitjà: jo aqui he col.locat els Camalots #1 i #2.

El quart llarg és més fàcil però també més desequipat i més descompost. A protegir!

I voilà! La darrera reunió!

Els últims metres abans d'acabar la via.

I com que hem acabat d'hora, ens decdim a fer una parada a Artesa de Segre per degustar unes coques salades: de bolets, de salmó, d'escalivada... el Rafa remata la feina amb un bon postre de maduixes amb nata!!

Redrum al Cap del Ras. Àger.

2011-11-19T17:35:00.003+01:00

Redrum. Cap del Ras, Àger.

275m, 6a/Ae. Equipament: parabolts.

Material: algun friend mitjà, 1 estrep.

Aquest cap de setmana toca escalar, que diversos episodis de mal temps (i pluges!) han posposat l'activitat una i una altra vegada. La meteo no dona per tirar coets aquest cop, però ens arrisquem i decidim intentar una via a les parets d'Àger, la Redrum.

L'aproximació és realment curta, doncs s'aparca sota la paret. Uns cotxes arriven a última hora, ocupats per escaladors. -Ai, que haurem de fer cua! Però finalment van a unes altres vies més a la dreta.

Tenim via lliure i iniciem el primer llarg, un V+ molt mantingut que costa de fer en fred. Uns quants A0s faran el que no poden fer els nostres avantbraços...

El segon llarg comença tibant una mica, però en seguida s'ajau per donar lloc a un diedre herbós fàcil però una mica descompost, on algun friend del #2 o fins i tot del #3 ens anirà bé. L'arribada a la reunió és una placa fina i delicada on haurem de buscar preses allà on no n'hi ha.

Inici del tercer llarg, la foto que tothom deu posar al seu blog! És més fàcil del que sembla.

El quart llarg comença per una plaqueta d'adherència on caldrà filar prim per no relliscar, seguit d'una bavaresa ben vertical, tot plegat un tram curt però intens. Després la cosa es torna més assequible, i una mica descomposta també.

Inici del 5º llarg, una placa xula que s'ajau poc després. Podem empalmar aquest llarg amb el següent, ja que travessem una feixa i les dificultats baixen fins al III/III+. Si fem això amb una corda de 60m esgotarem la corda i tocarà fer alguns metres en ensamble.

El 7º llarg és també de pur tràmit, encara que farem bé de desviar-nos a l'esquerra per col.locar un friend, que sinó l'arribada a la reunió es fa per una plaqueta fina amb uns quants metres sense res per ptotegir-se.

i per fi treiem l'estrep, per fer 3 passos ben atlètics. La ressenya diu que en lliure surt un 6b. Ni de conya!!! Estic segur que això no baixa del 7a!

La resta del llarg alterna passos en lliure ben vertical (6a) amb algun pas d'A0.

No sé jo si era un dia idoni per fer parapent, doncs no n'havíem vist cap en tot el matí, però sembla que finalment uns quants s'atreveixen a enlairar-se.

I el darrer llarg, que ens depara l'esforç final. Podem protegir-nos bé la sortida amb un pont de roca bastant fiable.

I la placa final, on caldrà ser bastant fins de peus i fer un acte de fe amb la placa que tenim: sona a buit, i a sobre la part superior és un ganivet esmolat. Millor no relliscar!!! Jo l'he encarat per l'esquerra (pujant a un boix) i després amb l'ajut d'un estrep.

I ja sortim de la via, ens quedaran només uns metres per arribar al cim.

I al cim gaudim d'unes fantàstiques vistes del Pirineu, ja una mica nevat. I també d'un vent una mica massa fresc que ens fa venir ganes de baixar correns: a partir d'ara ja toca incloure el gorro de llana a la motxilla.

I el descens per la feixa que travessa la paret...

Le Grand Parcours. Sainte Victoire, Bouches-du-Rhône.

2011-10-31T17:45:00.010+01:00

Le Grand Parcours. Sainte Victoire (França).

500m, 6a. Equipament: pitons, algun spit.

Material: tascons i friends.

Avui anem a fer una via llarga, llarga amb l'Hervé, un amic que se'ns afegeix a la cordada.

El lloc triat és prop d'Aix en Provence: la cara S de Le Signal, a la Sainte Victoire, la muntanya que Cezanne pintava obstinadament.

Arribem una mica tard al pàrking, on l'Hervé ja fa estona que ens espera...

I la via que fem és Le Grand Parcours, que sembla la via més llarga de la paret, plena de vies d'esportiva a la base.

Tot i haver arribat tard trobem un bon nombre de gent que vol fer la via: 5 cordades comptant-nos a nosaltres!!! No ens esperem i decidim començar per l'entrada directe, que més endavant s'ajunta a la via normal.

El primer llarg és ben vertical al començament, però sense complicacions ja que a l'estar envoltat de vies d'esportiva està ben equipat. La sortida es fa per una rampa d'adherència.

Al segon llarg ens hem desviat per la dreta per no fer cua, i ens hem ficat de ple en un 6a+, sort que estava ben equipat...

El tercer llarg és de tràmit, doncs comença amb un III+ i més endevant s'ajau fins arribar a un collet, que és el cim de la primera part de la via.

Allà aprofitem i adelantem dues cordades que fan una mica de pic-nic. El que ve ara és un tram de grimpada matojera, que farem en ensamble ja que no passa del II.

Arribo al peu del segon tram de paret, on hi ha dues cordades alemanyes que intenten trobar la continuació de la via (en absència d'equipament, navegació pura i dura), quan sento un terrabastall i uns crits. M'enganxo a la paret instintivament, encara que pel soroll sé que si algun d'aquests blocs em toca no serà la caiguda el més preocupant... i de sobte veig caure per sobre meu els fragments d'un gran bloc, per sort quedo enmig del lloc per on passen els dos trossos més grans (d'uns 70 cm de diàmetre), i la resta gairebé ni em toca. Uff, quin ensurt!!!

El Bruno em demana si estic bé, i pujo a tota pastilla fins la repisa on estan els alemanys.

Grimpem ràpidament el pany de paret que ens separa de la feixa, d'on han sortit els grans blocs (potser algun dels excursionistes que caminen per aqui) per evitar futurs perills, i un cop a la feixa flanquejem a la dreta fins situar-nos a peu de la segona part de la via.

Els almenys s'aturen a menjar alguna cosa i es retiren. Les cordades franceses les veiem aparèixer a la nostra dreta, i també es retiren. Via lliure, tenim tota la segona part de la via per nosaltres!!!

El seté llarg és una fisura genial, mantinguda en el V+, protegida mínimament, i on cada pas és un problema per resoldre. Arribo a la reunió, situada sota un gran desplom, ben just de corda.

El Bruno i l'Hervé també han gaudit una bona estona en aquest llarg...

El vuité llarg flanqueja el gran desplom per la dreta, per girar després a l'esquerra.

A continuació ve una aresta de II/III fins al peu del darrer tram de la via.

La primera meitat és una fisura una mica a l'estil Santacana, o en francès, a l'estil Sainte-Canne, hehe. M'avisen que el llarg és exposat i que la reunió al mig de la fisura és una mica justa per 3, però ens en sortirem!! Comença a ser una mica tard (16h50), ens haurem d'afanyar.

De moment tot va bé, alguns passos estan ben protegits amb pitons, però cal posar freinds aqui i allà. important saltar-se la primera reunió (5 pitons), que no ens soluciona res perquè a la segona hi arribem de sobres, i al ser això tant vertical la corda no frega.

Aqui arriben en Bruno i l'Hervé, buscant una mica de lloc a la reunió.

Ho sento nois, no us puc oferir més comoditat.

Surto disparat a fer la segona part de la fisura, on hi ha un pas de 6a on cal apretar. Per sort està "ben" protegit amb un vell pitó rovellat que sobresurt 4 dits de la paret i amb una anella fina, fina.

S'han acabat les dificultats, a mi m'ha donat temps d'escalar sense frontal però a partir d'ara continuarem amb frontal...

L'anècdota del dia la protagonitza una persona que camina per la feixa que hi ha a la base del diedre, i que veient 3 frontals enmig de la paret truca als bombers i després ens pregunta a base de crits si estem bé. I per què no ho fas al revés, noi??? Feina tindrem un cop els bombers arriben al pàrking, per contactar per telèfon amb la central de bombers, i explicar que estem perfectament bé i que ho tenim tot ben controlat.

Si mai veieu algú enmig de la paret amb un frontal pregunteu abans de trucar a qui sigui...

I els dos darrers llargs, de pur tràmit, amb passos que mai superen el IV.

La boira que arriba li dona a tot un ambient més de muntanya, per sort els meus companys coneixen el camí de baixada.

Ordenem el material, mengem una mica, i anem cap avall. Si l'aproximació és curta (20 min) el descens és llarg, doncs hem de donar la volta a la paret, carenejant cap a l'oest, i després caminant per la base de la paret fins arribar gairebé a peu de via. 2h30 mínim.

Sortim del cim a les 19h40, i entre pujar al cim de l'antena, aturar-se al vell monestir (ara refugi), fer un parell de trucades, i dubtar una mica a mitja baixada... arribem al pàrking a les 23h00!!!

Pilier couché. Faron cara NW. Var.

2011-10-30T20:21:00.000+01:00

Pilier couché. Faron, cara NW. Toulon (Var).

180m, V+. Equipament: pitons, algun spit.

Material: friends fins el #2, tascons i bagues.

Per avui hem triat una via no gaire lluny de Toulon.

Avui toca una via llarga desequipada, i no gaire lluny de casa el Bruno. El Verdon està allà, es clar, però la veritat és que ens fa una mica de mandra conduïr tant... i aqui hi ha tanta roca i tants llocs per descobrir!!

El Faron és una muntanya calcària que hi ha al costat de Toulon, tant a prop que des de la carretera que puja ja veiem aquestes vistes. Em recorda una mica la vista que hi ha a la pujada a Collserola (per Vallvidriera), però ni la ciutat és tant gran, ni la muntanya eatà tant lluny...

De fet a la cara sud hi ha un telefèric que puja des del centre de la ciutat fins al cim, un espai ideal per turistes i "domingueros", amb terrasses amb vistes, bars, tendes de records... i tot allò que ajuda a omplir el dia a un urbanita sense idees pel cap de setmana (es clar, que no tothom escala, hi ha qui va a la muntanya a fer altres coses).

L'aproximació semblava ideal: aparcar el cotxe, caminar 2 minuts fins un ràpel, i caminar per la base de la paret fins la via. No comptàvem amb que la instal.lació de ràpel no està en gaire bon estat, i que la canal per on finalment baixem (més ben dit, i vist pels ulls de 2 geomorfòlegs, la seva dinàmica de vessant) ha esborrat gairebé les traces del camí. A mida que baixem veiem que un matxet no ens hauria anat malament.

Arribem a la base de la via, i observant el primer llarg ja entenem per què es diu "Pilier couché". Esperem que aquest roc aguanti!

Hi ha dues opcions: a l'esquerra per terreny "fàcil" (tenint en compte que els primers metres on V+), o per la dreta en 6a. Està ben protegit amb un parell de pitons, però en fred i amb la roca una mica humida, lògicament trio la opció 1, dura al principi però es va suavitzant a mida que ens acostem a la reunió. Ah, però opcions per a complicar-se n'hi hà per tots els gustos, que consti!!

El Bruno intenta el segon llarg, que comença ben vertical i emocionant, però amb un seguit de passos de força que no li acaben de sortir. Finalment baixa i ho intento jo, que crec que he vist un lloc més assequible per la dreta. Bingo: la meva opció no sembla passar del V.

El segon llarg acaba en una cresta, i el tercer és símplement una grimpada de cresta fins arribar a la base de la segona part de la via.

Inici de la segona part: una fisura dreta i poc després una aresta. Hi trobem algun pitó.

El llarg resulta ser de 50m justos, doncs acabo assegurant al Bruno pujat de puntetes a un bloc que hi ha a la base de la paret.

I la sortida del 4rt llarg és divertida, amb aquest forat en forma d'embut que ens adverteix de que si badem... es clar que ens ho podem mirar com una opció divertida, doncs per aqui passa una via ferrata que travessa la paret entrant per diversos forats com aquest.

L'inconvenient és que la via segueix la via que escalem, i està equipada amb cordes, cal vigilar de no enredar-se.

Com que sembla que tinc prou corda decideixo empalmar els 2 últims llargs, i em quedo a escassos 5 metres de la reunió. Li dic al Bruno que s'avanci una mica i munto una reunió al peu d'un gran bloc, aprofitant un espit i protegint-la amb un camalot del #1. Al darrer llarg la via ferrata se'n va cap a la dreta, i apareix a l'alçada de la reunió.

Això s'acaba, i l'única cosa que ens queda per fer és remuntar el pendent fins a l'antena, creuar un mirador on hi ha uns quants turistes fent fotos, i caminar 2 minuts fins al cotxe. Llavors ens dirigim ràpidament al bar-mirador, on mengem una mica i fem la cervesa.

Ha sigut una escalada simpàtica, i encara ens sobra temps per veure el mar, ja que els pares del Bruno viuen en una petita península des d'on es veu el port militar. Atenció, que hem comptat 4 portaavions i més de 20 vaixells de guerra!!!

Pilier de la Serenité. Gorges d'Ollioules. Var.

2011-10-29T00:14:00.004+02:00

Pilier de la sérénité. Gorges d'Ollioules. Var.

200m, 6a. Equipament: parabolts.

Material: cintes.

Aquest pont de Tots Sants, vés per on, hi he ajuntat dos dies previs que no tenia classe ni treball de camp ni res de res, i m'ha sortit un "aqüeducte" de 6 dies. Us fa enveja? Bé, a mi em fa enveja les vacances que podeu fer a l'estiu, que jo sempre he de quedar-me per les rodalies de Bcn degut a la meva feina, hehe

O sigui que he agafat 4 d'aquests 6 dies i he posat rumb cap a França, on la "Liberté, Égalité, Fraternité" m'enlluernen.

El Bruno, que viu a Grenoble, baixa fins Toulon, d'on és oriund, i allà ens trobem per fer algunes escalades esperant evitar les pluges.

La primera via escollida és el Pilier de la Serenité, una via recentment oberta (de l'Octubre) per uns amics seus, i que fa poc han acabat d'equipar. No està ni ressenyada, però tampoc no sabem si és la primera repetició. Això es troba a les Gorges d'Ollioules, a l'Oest de Toulon.

L'aproximació combina tota classe de paisatges i elements: el lloc on deixem el cotxe és Évenos, un fort penjat dalt d'un volcà, o sigui un turó on només hi ha piroclasts (la típica roca volcànica vermellosa amb porus). Cal dirigir-se a l'extrem SE, i d'allà començar a baixar ja per un vessant de calcari, la roca típica de la regió, en direcció a les gorges. El camí d'aproximació passa per dins d'una cova (Grotte de Saint-Martin), on contemplem formes kàsrtiques com aquesta colada estalagmítica. Llavors anem a parar a una tartera que baixa a la dreta d'una aresta, que és la via que escalarem. Com que la part final és bastant complicada i podem accedir fàcilment a la R2, deixem allà els trastos i fem un ràpel fins la base de la via.

A mig ràpel descobreixo un eixam salvatge d'abelles. Curiosament no està en un forat com sempre he vist, sinó que les bresques estan a l'aire lliure. Això no és típic a Europa, només ho he vist a llocs de molta calor com la Índia... En qualsevol cas cal fer atenció perquè rapelem a escassos metres de l'eixam, que queda sota un petit desplom, i podem trobar-nos de morros i tenir un greu problema.

La via passa més a la dreta, i comença amb un llarg en diagonal que desploma una mica. El secret és col.locar bé els peus, tot i que també cal seleccionar bé on posem les mans, doncs les preses son petites. Al Bruno no li agraden gens les travessies i aviat cota el llarg de 6a, tot i que al final jo també li acabaré posant aquest grau.

La R1 està enmig de la paret, o sigui que el segon llarg és la lògica continuació d'estil. Jo li poso una mica menys de grau (potser V+), però li pujo l'exposició, ja que tot i estar molt equipat per evitar pèndols, hi ha bastanta feina de neteja per fer i no m'acabo de refiar de tot arreu on m'agafo.

A la segona reunió recuperem material i continuem. Aqui hi ha 2 alternatives: per la dreta (V) i per l'esquerra (entre 6b i 7a, encara està per veure). Lògicament continuem per la dreta.

I el quart llarg és un bonic i vertical esperó, llarg i mantingut, amb un pas final de 6a.

Per sort les preses son bones però justes, i arribo al pas delicat sense estar massa petat. El passet és curiós, perquè hi ha una placa lleugerament desplomada on no hi podem posar cap peu, tot queda "a les nostres mans". El secret és... bé, no explicaré el secret, sinó ja no tindrà emoció. Això sí, la reunió està molt penjada, i tot i que crec que es podria fer més còmodament 3 metres més amunt, el Bruno em diu que ho han fet expressament per donar-li ambient... Plein gaz!!!

I ja només ens queden dos llargs, on la dificultat va baixant gradualment fins arribar al final de la via. Els llargs 5 i 6 (IV, III) poden empalmar-se amb una corda de 50m, i el seté llarg (IV) ja és de tràmit, fins a l arepisa final (reunió a l'arbre, fixeu-vos quins rasclers més bonics hi ha al terra!).

Els dos coincidim en que ha valgut la pena arriscar-se a escalar aquesta via, tot i que queda una mica de feina per fer, i que per al meu gust està massa equipada (això de no dur friends a l'arnés es fa extrany...),

però la via és molt xula (increïble quart llarg!), i el lloc i les vistes també!!!

Galadriel/Ítaca a les Moles del Don

2011-10-22T22:56:00.000+02:00

Galadriel/Ítaca. Moles del Don.

140m, V. Equipament: burils/parabolts.

Material: friends, bagues.

Aquest cap de setmana hi ha sortida de SAME, posem direcció a Horta de Sant Joan.

Vé amb nosaltres l'Elisabeth, una noieta venezolana que ha vingut a fer un màster de sociologia i busca gent per escalar.

Aquest cartellet... ups, esperem que aquests no es posin a comprar muntanyes, que tot és molt bonic als cartells però no saben les vertaderes intencions...

El primer dia proposem fer una via facileta, tot i que a mi em pica per fer alguna cosa poc equipada. Intentarem fer la Galadriel, una via que creua la Ítaca, en aquesta fisura que es veu enmig de la paret.

Més a la dreta hi ha la via "Tintin a les moles", per on viatgen dues cordades SAME, amb la Úrsula, l'Elsa, l'Aina i el Francesc.

Aquest primer llarg no ha estat molt dificil, però sí exposat, doncs només hi ha un buril, al que hem de sumar un friend, un pont de roca, i un parabolt de la via del costat...

l'Elisabeth s'ho passa bé. Jo també, però aviat començaré a estressar-me, entre la travessa del segon llarg, les (3) cordades que hem de creuar, un arbust inmens enmig de la fisura que em barra el pas, i la poca facilitat de protegir-se que ens ofereix aquesta paret. El tercer llarg l'acabo fent per l'Ítaca, uns metres després d'una cordada molt simpàtica de Sant Feliu de Llobregat. Es veu que son una vintena de persones solcant aquestes parets!!!

N'hi ha que no tenen tants problemes, i estan gaudint aquest bon dia que fa, al riu. Ole per ells!!

Aqui dalt tampoc no s'està malament, i amb samarreta anem sobrats!!

Quart llarg que començo seguint l'Ítaca, per abandonar més tard en busca de la fisura, de la que aprofitaré els darrers metres. Cal vigilar amb aquestes llastres que sembla que estiguin a punt de caure. Una bona neteja no aniria malament.

Una cordada santfeliuenca fa el darrer llarg de la seva via, una placa espectacular i amb bon ambient, però més assequible del que sembla a simple vista.

I el darrer llarg és de pur tràmit: una desena de metres, la única emoció és utilitzar aquestes xapes tant extranyes, semblen fetes a mà!!

I al cim ens retrobem amb les cordades amb qui ens hem creuat i amb qui hem compartit la paret.

I foto de fi de via.

L'endemà anunciaven pluja, i no donàvem un duro per la jornada d'escalada, o sigui que vam deixar tots els trastos de via llarga al cotxe. Finalment el dia va aguantar i vam acabar fent diverses vies de fins a 3 llargs, al sector "L'espill". Si ho arribem a saber...

Camel a Vilanova de Meià

2011-10-09T22:32:00.002+02:00

Camel. Vilanova de Meià.

170m, V. Equipament: parabolts.

Material: friends.

Avui Diumenge, després d'una nit de música i beure, gairebé tots els sameros s'han llevat tard. El pla sembla que serà tranquil (escalada esportiva o caminar), però quan arribem a les parets i veiem les cordades, tot i que son les 13h00 passades, ens animem a fer alguna cosa...

La Camel sembla una bona opció, i cap allà ens dirigim el Bernat i jo, i a última hora s'afegeix la Carla.

A peu de via trobem l'Albert, l'Argi i l'Anna, que fa estona que busquen un peu de via que no troben, i cansats baixen de la R1 de la Camel...

El Bernat comença el primer llarg.

La Carla va progressant, encara que el darrer pas del llarg li costa, normal si tenim en compte que tira bastant enrera...

El segon i el tercer llarg m'esperen, ara toca gaudir una estona en un dels llargs més bonics que hi ha a Vilanova. No oblideu l'amic del 3!!

Tercera reunió, a la feixa de sobre la berruga.

Quart llarg, d'escalada força divertida... fins que la corda comença a tirar de l'arnés. Ostres quin fregament, ja no me'n recordava!!!

Entre el darrer parabolt i la reunió convé posar un parell de friends si no volem que els segons s'arrisquin a fer un pèndol dels que fa història.

Un cop arribem a la reunió, i com que la millor part de la via ja l'hem feta, decidim baixar per no fer esperar els nostres amics, qui ja comencen a reunir-se per baixar a Bcn.

Ràpel volat fins la feixa,

i d'allà farem un sol ràpel fins al terra, amb cordes de 60m s'arriba just (ens sobren 2 metres!).

Sr. Tarzán a Vilanova de Meià.

2011-10-08T18:37:00.003+02:00

Sr. Tarzán. Vilanova de Meià. 100m, V+.

Equipament: burils.

Material: friends.

El cap de setmana 8-9 d'Octubre és el SAME mola de la UEC de Barcelona. Tropa de cotxes que ens dirigim a aquest bonic poble del Montsec, amb la intenció d'ocupar les parets i camins fent escalada, bicicleta... i sobretot l'ermita amb la festeta que hi haurà aquesta nit...

El dia comença amb un bon troç de coca de recapte d'Artesa, i tot seguit cap a les parets!

La Carla mai no ha fet via llarga, o sigui que aquesta serà la seva iniciació. Ens acompanyen en Bernat i l'Albert, que faran la via del costat.

El recó escollit és el sector tarzan, amb dues vies paraleles i no molt dificils.

Es clar que la nostra és una mica clàssica, i el poc equipament que hi hà està compost de burils. Salto la primera reunió i arribo directament a la segona. Surt un llarg de V una mica expo, però amb aquesta roca de Vilanova la cosa no és tant dificil.

Al notre costat la cordada del Bernat i l'Albert ja han fet metres, aprofitant que la seva via està ben equipada i que només té 3 llargs.

La Carla arriba a la reunió i dona el vist-i-plau a l'estil i a la via.

Continuem doncs per un flanqueig fàcil del tercer llarg, i ens situem sota el pas desplomat que esdevindrà el principi del segon llarg.

Tot i que busquem la continuació lògica de la nostra via, ens sembla que estem a la via del costat, doncs l'equipament amb parabolts ens fa dubtar. Com que no veiem res potable a la nostra dreta, decidim continuar per aqui, que és per on han pujat fa una estona els nostres amics.

Sembla que la cosa tira, definitivament això no és un pas de V+, sinó un llarg sencer de 6a de braços. Sort que està ben assegurat.

Fi del quart llarg i fi de la via, encara que sabem que ens hem ficat de ple a la via del costat,

però em reuneixo amb l'Albert

i amb el Bernat, que fa estona que ens esperen a l'ombra. Quin dia que fa! Quina calor!

Per fi arriba la Carla, que no para d'esbufegar. Deu n'hi do per ser la primera via llarga que fa...

Ara només queda baixar, i retrobar-nos al bar amb la resta de companys.

Parapent a Àger

2011-10-04T21:37:00.006+02:00

Aquest cap de setmana no hi ha hagut activitat d'escalada perquè tenia una sortida de treball de camp del màster: es tractava de fer la cartografia geològica del congost de Mont-Rebei i des de Corçà. Però aprofitant que aqui hi ha un cel tant bonic, he trucat al meu pare per a veure si volia pujar el telescopi per fer un cop d'ull a les estrelles... Resultat: ahir a la nit vam estar observant les estrelles de nit, aquest matí he estat acabant de cartografiar una petita zona on hi havia dubtes, i al migdia hem tingut temps per fer una cosa que els dos feia temps que volíem fer: provar això del parapent!!!

O sigui que hem comprat una baixada en parapent biplaça. El primer pas és pujar al Coll d'Ares, on ja hi ha un grup d'ala deltes muntant els aparells...

Els monitors ens fan les explicacions pertinents i ens col.loquem la cadira.

El vent és favorable, però es veu que no té molta pressió, o sigui que hem d'inflar la vela diverses vegades abans de poder enlairar-nos.

Al cap d'una minuts arriba un cop de vent favorable. A còrrer s'ha dit!!!

I a volar!!!!

Els primers metres passen més suaument del que pensava, i el suposat vertígen no apareix per enlloc. Es clar, que sóc escalador, però es que jo pensava que això d'anar sense corda es faria notar, i resulta que no!!

Àger es veu al fons de la vall, i es que estem uns 950m més alts que el poble.

Els primers minuts els dediquem a girar cap aqui i cap allà, per acostumar-me, suposo, però al cap d'uns minuts ja comencem a buscar les tèrmiques per tal de guanyar alçada.

El Joel, el monitor que du el meu pare, ha pujat com una fletxa, i veiem el seu parapent amunt, lluny. Al cap de poc veiem com baixen, i aviat desapareixen donant a entendre que han aterrat. Em sembla molt d'hora i em dic que gaudeixi mentre duri perquè nosaltres anem després.

Al final el que ha passat és que el meu pare s'ha marejat una mica i han baixat per precaució.

En Jordi, el fantàstic monitor que tinc, em demana com estic. "-Genial, perfecte-" li dic.

I aviat enfila amunt i més amunt fins que tornem a estar a l'alçada del coll.

En Jordi té un detall enorme i dirigeix el parapent cap a Corça, sap que és la zona que hem cartografiat i que m'agradaria veure-la des de l'aire per si m'ajuda a veure alguna cosa interessant.

O sigui que al cap d'una estona de maniobrar i maniobrar el parapent per guanyar alçada amb les tèrmiques (arribem als 2.200m) hi arribem: a tir de pedra tinc Corçà, l'ermita de La Pertusa, i tot el tram que hem cartografiat. Durant uns 10 minuts ens "passegem" a esquerra i dreta i puc veure amb detall coses que no havia vist des del terra. Això m'ajudarà sens dubte a situar moltes de les coses al mapa geològic!!

A 2.200m fa fresca, i al cap d'una estona ja comencem a baixar. La baixada es realitza fora de l'abast de les tèrmiques, allà on el parapent planeja mentre perd alçada. Li pregunto si per baixar es tracta de planejar o si hi ha mètodes més ràpids. Ell em demostra un mètode més ràpid i efectiu: una espiral que fa caure el parapent com si fós el fruit de l'auró: doblega la punta esquerra de la vela fent que ens inclinem fins a tenir el terra al costat esquerra i el cel al dret. Això fa que ràpidament perdem alçada i que ens esclafa contra la cadira per l'efecte de les diverses Gs que suportem.

Bona demostració! Però per sort només serà per un moment, la resta planegem suaument mentre ens acostem al punt d'aterratge, alhora que ell em fa les indicacions per aterrar: posar-se de peu i còrrer quan toquem terra!

Al moment de tocar terra sento una punxada als peus: es veu que la sang s'hi ha acumulat i això és un efecte normal després d'un vol tant llarg.

Ja estem a terra ferma, i tot i que hem estat volant una hora sencera, he de dir que se m'ha fet curt!!!

Avui he descobert un nou esport i de pas una nova eina per a la cartografia geològica (mil gràcies Jordi!!!!).

I quan deu valer un curs de parapent???

Terra incògnita a Les Agudes

2011-09-25T22:19:00.004+02:00

Terra incògnita, Les Agudes. Montseny.

250m, 6b. Equipament: parabolts, 3 pitonisses d'expansió.

Material: friends petits, 2 xapes recuperables.

Plourà? No plourà? Ahir va fer un dia gris i plujós, un d'aquells Dissabtes que et quedes a casa i aprofites per fer coses que no pots fer normalment: visitar la família, fer un dinar "amb postre i cava"... i mirar el temps a veure si Diumenge aguantarà!!

Aquest matí no les teníem totes, però ens hem decidit per intentar-ho. Encara que des del cotxe veiem la vegetació molla, ens diem que el sol haurà assecat la paret.

La via escollida és la Terra incògnita, oberta pel senyor que m'acompanya, que a més m'ofereix fer tota la via de primer!! Quin luxe: de primer i guiat pel mateix aperturista!!!

Nota: m'he oblidat el casc!!!!!!!!!!!!

Al primer tram de la via, que és cara E, la roca està seca, i es deixa escalar bastant bé. Com que aqui va seguint les dificultats (si ens sortim de la via anirem a parar a un terreny més fàcil) cal seguir els parabolts, que cal dir que no fan nosa, doncs estem en una roca dificil de protegir.

Empalmem els dos primers llargs.

El tercer llarg comença amb un petit flanqueig ben curiós. Sembla que aquest tipus de roca, l'esquist de les Agudes, és procliu a canviar la morfologia de les vies, doncs un bloc que es desenganxa per aqui, una pedra que es mou per allà... i pot ser que amb el pas del temps tinguem una via diferent!

Al finalitzar el tercer llarg cal baixar una feixa fins que trobem un arbre al peu d'una paret desplomada orientada més al nord. Sisi, no ens hem equivocat, és el quart llarg! Per sort hi ha força canto. Aquest llarg ens exigeix una escalada ben atlètica, però on cal sobretot posicionar bé els peus i estirar-se de braços per arribar a les bones preses. Un llarg increïble!

El cinqué llarg és més delicat, começant a l'esquerra i de seguida un flanqueig a la dreta amb cantos petits. La roca té molt de líquen, i encara hi ha una mica d'humitat de la pluja d'ahir. Resultat: rellisco al moment més delicat, i faig un saque de... mig metre!!

Comença el sisé llarg per una placa coberta de líquen i molsa, no gaire temptadora doncs encara està humida. Està protegida per 3 pitonisses d'una altra època. Restes d'un antic intent d'obertura?? Aqui hi ha feina pels arqueòlegs de l'escalada!

Aqui coincidim amb dues cordades que estan fent "El vol de l'home ocell".

Arribo al pas clau del sisé llarg (6b) massa a l'esquerra, massa amunt, i amb massa poca confiança, després de passar pel bosquet. Ho intento però prefereixo no arriscar, o sigui que baixo i ho intentarà el Josep.

Aquest fa el pas amb una mica d'A0, però es que amb aquesta mica d'humitat no està la roca avui com per anar fent virgueries. Entre els dos parabolts va bé col.locar un alien o un camalot dels petits. Mentre ell fa l afeina, uns núvols fan acte de presència. Esperem que aguanti!!

La resta del llarg és V+ ben protegit.

Arribem a l'últim llarg amb ganes de sortir ràpid per tal de no mullar-nos. L'entrada al primer bloc del llarg em fa pensar més del compte, però al final surt.

I el darrer pas del llarg, i de la via, és un pas d'adherència que ens recorda que mai pots dir que has acabat fins que no has fet el darrer metre!!

Mireu, mireu quins nuvolots al Matagalls!!! Finalment el mal temps no es decideix a fer de les seves, i podem arribar al cotxe sense cap contratemps.

Ramona al Pic de Sant Cugat

2011-09-18T20:44:00.013+02:00

Ramona, Pic de Sant Cugat. Sopeira.

235m, 6b. Equipament: parabolts, claus.

Material: friends fins el 3.

El pla d'avui era escalar una via oberta per l'Armand Ballart que li va recomenar a en Josep, però pel fet que s'aixeca un dia gris i que es tracta d'una via poc o gens repetida, i que no hi ha retorn (s'hi arriba en ràpel), ens decantem per anar a Sopeira, prop del cotxe per si els núvols es poséssin una mica "farrucos" i haguéssim de sortir per potes.

La via escollida és la Ramona, a la cara S del Pic de Sant Cugat. És un dia gairebé ideal, doncs posar-se aqui en un dia de sol deu ser infernal...

Gaudíem d'un tranquil matí de Diumenge al costat de la central elèctrica, i de sobte es veu que han obert les comportes de la presa, perquè el riu tranquil s'ha tornat de cop en un torrent amb ràpids i tot!!! No descartem venir algun dia amb un raft...

La Laura enfila els dos primers llargs. El primer una placa ben protegida per un clau i dos parabolts.

El segon llarg és més matojero que una altra cosa, i ens deixa a peu de les dificultats.

L'inici del tercer llarg es tracta d'un 6b finet, on hem de trobar les regletes que ens permeten avançar amb cautela.

I després no es va per la fisura, sinó que els parabolts ens duen a una placa ben farcida de regletes, que ens deixarà els peus ben fets pols!!!

La tercera reunió està ben trobada, hi ha bona vista i té ambient, però aquesta via sembla feta per a gegants, doncs trobem els parabolts de totes les reunions col.locats mig metre per sobre del que seria lògic... no cal explicar com ens hem d'estirar per muntar-les!!!

El quart llarg és potser el millor de la via, es tracta d'enfilar amunt per una placa de continuïtat, que cada cert tros ens oferirà algun petit descans.

Al darrer parabolt cal girar a la dreta.

Sembla que algú no ho sabia, i al veure que la placa continuava però la línia de parabolts no, s'ha fet caquetes i ha preferit rapelar des d'un parabolt. I jo m'enduc un maillon de regal!!!

El Josep i la Laura surten del darrer parabolt i fan el flanqueig a la dreta. Rera d'ells, el bonic poble de Sopeira.

El cinqué llarg comença sent placa però aviat continua per una bonica i ample fisura. No oblideu els amics del 3!!!

La Laura aprofita per fer fora una pedrota que amenaça amb obrir el cal a algú.

I ja el final del llarg. La sisena tirada és un passet curt de III.

Baixant hem d'anar cap a l'esquerra a buscar la línia de ràpel. Passem per la base d'aquesta cova.

Una oportuna linia de vida de la ferrata ens estalvia fer el ràpel. Ara, que no ens imaginàvem que aquesta ferrata fós tant llarga!!!

Per fi davant l'objectiu somiat: l'entrepà de truita de dos ous, les braves, i la cervesa. Moritz!!

Indirectíssima, Paret de la pleta del riu Malo. Cavallers.

2011-09-17T23:08:00.006+02:00

Indirectíssima. Paret de la Pleta del riu Malo. Cavallers.

235m, V/6b. Equipament: spits.

Material: friends fins el 3, aliens.

Tot i que el temps s'anuncia inestable a bona part de Catalunya, i que sobretot al Pirineu i a la tarda anuncien tempestes, decideixo que el primer cap de setmana sencer que tinc després de treballar tot l'estiu no pot deixar-se desaprofitar, així que aprofito un viatge a La Seu amb objectiu recuperar material de tardor del meu dipòsit de material (anomenat també "segona residència") per a trobar-me al Pallars amb el Josep i la Laura, que estan aquesta setmana de gira mundial escalastril.

Anem a Pont de Suert, i d'allà a dormir a Barruera. Posem el despertador a les 7h00 però ens llevem a les 8h30 a causa del dia gris que fa, tot i així ens decidim a intentar-ho. Total, la via té un fàcil abandonament, i l'aproximació és gairebé plana...

La paret que escalarem. No fins dalt, ja que el darrer tram matojero el deixarem per als alpinistes més aguerrits (o pringats, segons com es miri).

La nostra via comença a la dreta de la paret i acaba a l'esquerra, en un llarg viatge en diagonal.

Tot i els dubtes de trobar la paret mullada (per aquests xorretons negres), el granit està ben net i condicionat: ni la crisi ha pogut amb ell!

Primer llarg, que fa en Josep, seguint una fisureta més llarga del que sembla a priori. Potser si que aquest llarg fa 50m... El pla inicial d'empalmar els dos primers llargs se'n va en orris.

No se li ha caigut cap moneda: està posant un alien, la única peça que protegirà aquesta travessia.

Que tot s'ha de dir, tampoc no és que sigui d'excessiva dificultat (deu ser V si es fa caminant amb les mans, perquè si es fa amb els peus podem fer-la amb les mans a la butxaca).

Sota la reunió sí que hi ha un passet una mica delicat, i protegit amb 2 spits.

Reunió 2 i inici del tercer llarg.

Una fisura ample on col.locar els amics del 3.

I després es desvia cap a l'esquerra en un dels trams més xulos de la via.

Mentre en Josep fa la migdiada, la Laura fa el quart llarg: placa d'adherència a l'inici, fisura de bavaresa a la resta del llarg. A l'inici del llarg hi ha un passet de 6b de només 4 metres, finet, finet, però evitable per la dreta.

En aquest granit hi ha incrustades una sèrie de còdols de la pedra encaixant, que han resistit millor l'erosió donant com a resultat uns granets que sobresurten i que ens faciliten la feina.

Ja som a l'equador de la via. El dia sembla que aguantarà, tot i que tenim un ull mirant la paret i l'altre mirant el cel, per si acàs.

Com més avancem més a l'esquerra ens dirigim.

Els dos darrers llargs son el meu torn. El sisé llarg és una placa on no arribem a fer adherència, doncs podem aprofitar aquests còdols com si estiguéssim gairebé a Montserrat.

Quan semblava que ens quedàvem sense preses, una oportuna veta de quars ens creua i ens serveix de magnífica cornisa.

Arribats al sisé llarg, en Josep aprofita la petita repisa que hi ha per a fer a segona migdiada. Si totes les reunions fóssin tant còmodes com aquesta!!!

Jo mentrestant enllesteixo la via, amb un darrer llarg de 60m justos, on cal tenir imaginació per arribar ben assegurats al pas final (V+). Fins i tot em permeto fer un merlet!

I ja a punt de fer el pas de V+, en els darrers 5 metres de la via.

Quan els meus amics estan remuntant el llarg sona l'alarma: comença a caure una mica de pluja que mulla la roca, per sort només dura 5 minuts, i per sort ja sortim de la via.

Per si acàs, enfilem ràpid cap avall, no fós cas que els núvols aprofitéssin per deixar-se anar!

Finalment el temps s'aguanta i fins i tot torna a sortir el sol. A la Laura i a mi ens dona temps de provar un parell de totxos prop de la presa, mentre en Josep ens espera a la furgo fent la tercera migdiada!!!

Retorno mágico al Pic del Martell

2011-09-04T14:56:00.004+02:00

Retorno mágico, Pic del Martell. Garraf.

140m, IV+. Equipament: algun pitó, parabolts a les Rs.

Material: friends fins al 3, bagues, excèntrics.

Diumenge a la tarda, quedo amb el Martin per escollir una petita via d'escalada, buscant l'ombra de la tarda. Des que és pare gairebé cal una instància per a poder trobar-se amb ell...

La zona escollida és el Pic del Martell, ideal a les tardes d'estiu, i la via escollida és Retorno Mágico, desequipada però suau.

I amb unes bones vistes al Mediterrani, es clar!!

El primer pas de la via és veritat que és el més dificil. No per la seva dificultat en sí, sinó perquè és una mica delicat i amb prou feines ens ha donat temps a escalfar els músculs.

Però es fa bé, i la reunió és d'aquelles que somnien els obridors: una repisa plana i ample.

El segon llarg potser és el més emocionant, sobretot pel segon diedre, ben vertical i tècnic però amb bones possibilitats de protegir.

La seva part final és un bosquet, com en molts altres llocs de la paret.

Reunió en un pont de roca i un espit, la única que no està formada per 2 parabolts.

Tercer llarg, comença flanquejant cap a l'esquerra,

... i després cap amunt, seguint unes fisures que fa goig protegir amb els friends grans.

El darrer llarg el fa el Martin de primer.

A mida que la presència de grans blocs i de vegetació es fa més present, s'intueix que ens acostem a la sortida de la via.

Et voilà!, ja som al cim!!

Herboristes al Pic del Martell.

2011-08-30T22:31:00.006+02:00

Herboristes. Pic del Martell, Garraf.

140m, V. Equipament: pitons.

Material: friends fins el 3, bagues per a ponts de roca.

Aprofitem un dia de festa que m'he pogut agafar entre setmana per anar amb el meu amic Dídac a fer una mica de multiactivitat al Garraf. Hem llogat la caseta de bany de la UEC, el camp base des d'on hem fet una mica de platja, de snorkel, d'exploració a l'entrada de la Falconera i una mica d'escalada.

Després d'anar tants cops a fer via esportiva, en Dídac té ganes de fer el seu bateig en via llarga. Com que aqui la cosa està més aviat magre pel que fa a xapes, la tarda abans hem anat a Penya Ginesta, on li he ensenyat una mica el tipus de coses que pot trobar-se anant darrera meu: ponts de roca, bagues als arbres, tascons i rareses (excèntrics i "tricilíndrics" -us preguntareu què és això? Investigueu, investigueu...), i sobretot l'arma de l'escalador actual: els amics o friends, li insisteixo en que no els ha d'empènyer al fons de la fisura, sota pena de mort.

Així que remuntem camí de les vies del Pic del Martell, sense còrrer perquè amb aquest sol...

El peu de via no és d'aquells que costen de trobar.

Aqui, tot i l'ombra, ens traiem la samarreta perquè s'assequi, doncs poc o molt suem una mica.

Començo el primer llarg, que empalmo amb el segon, no val la pena fer la primera reunió a l'arbre.

El pas final (o sigui, el segon llarg que només son 10m, vaja) té la seva cosa, i com que en Dídac encara no té molta tècnica de mans, li costa una mica. Em diu que això deu ser un 6a com a mínim.

-N'importe quoi!!! Algun dia me l'enduré a Montserrat, a que provi un d'aquells 6a tant simpàtics que hi hà...

A la primera reunió s'hi està força bé, doncs és molt ample i còmode, tot i que ell no pensa el mateix (encara no està acostumat a les "altures").

Tercer llarg, segon per a nosaltres, ben perdedor i ben herbós. Quan la via s'ajunta amb la de la dreta, i hi ha 2 spits, encara cal fer uns 10m més superant uns blocs, amb tendència cap a la dreta, fins arribar a una segona repisa ben poblada de vegetació: a la primera només hi ha un pitó, i ademés ens pot fer equivocar amb la continuació de la via.

Veient el 4rt llarg em pregunto per què li dieun Herboristes, a aquesta via...

I també em pregunto què hi fa, un quart llarg aqui, perquè és del tot prescindible, doncs de la darrera reunió aqui hi ha tant sols 10m, no us deixeu enganyar per la ressenya.

Jo he muntat reunió sota l'arbre, en 2 burils protegibles amb un pont de roca. També hi ha una reunió intermitja, no fos cas que no tinguéssim prou corda com per fer els 10m d'una sola tirada...

El darrer llarg és dels més bonics que he fet en molt de temps. Vertical però amb molt bona presa, per un diedre amb formes modelades pel karst, com aquests petits tufs que creen uns espais on col.locar els friends a plaer.

I la sortida de la via.

El Dídac descobreix el cim del Pic del Martell, amb el seu típic caos de blocs i grans rasclers de mida mètrica tallats a mode de serra.

Foto de fi de via, i ja comencem a baixar abans no es faci fosc.

Encara ens dona temps d'anar a recollir les coses a la caseta de bany, i de fer una remullada al mar, que l'aigua encara es manté a una temperatura raonable per a un bany nocturn.

Estasen al Calderer.

2011-08-21T22:05:00.003+02:00

Estasen. Cara N del Calderer, Pedraforca.

600m, IV. Equipament: algun pitó.

Material: friends, bagues.

Per fí els astres s'han aliniat, i per fí Murphy està de vacances!!!

La combinació d'aquestes dues circumstàncies ens ha permès escalar la Estasen al Pedraforca, segon intent per a mi, quart per a la Laura.

La història comença un dissabte a la nit, dormint a l'àrea d'acampada prohibida.

Diumenge ens llevem d'hora, i, per fí!!! No fa mal temps ni ningú està cansat ni res de res, o sigui que iniciem l'aproximació fins a peu d'aquesta paret, intentant llegir per on va la via.

Vist des de la base impressiona, però sabem que la dificultat màxima és de IV, o sigui que no ens hauria de posar gaires problemes.

Al primer llarg ja hem fet una mica de cua, esperant una primera cordada que de fet anava a fer la "Joan Martí". Mentre aquesta cordada es preparava per començar, ha passat una cordada de lolos a tota pressa, sense ni gairebé saludar, han fet el primer llarg (III+) en bàmbes i sense encordar-se, com si fós una part més de l'aproximació.

Nosaltres iniciem el llarg sent els tercers, mentre una quarta cordada arriba i espera el seu torn. A la primera reunió, un arbre enmig de la feixa, he d'esquivar un cop i un altre les pedres que em llença la cordada de lolos, que s'ha posat a fer una via que pel que es veu és bastant descomposta, i ens ofereixen aquests regals sense ni tant sols avisar. Almenys podríeu cridar -Pedra!!, no??

Un cop hem caminat la feixa i remuntat fins al dit d'en Riembau ens quedem sols, nosaltres i l'altra cordada que ens segueix de ben aprop. De moment això no és gaire dificil.

Però aquí m'espera un llarg bastant exposat, doncs a la dificultat de protegir s'ajunta el perill de caiguda de blocs, una mica sòlts. Jo tiro un parell de blocs amb el peu, i aconsegueixo arrossegar-me, més amb estil de l'Indiana Jones que d'escalador, fins a un arbre on munto reunió. Després descobreixo que a l'esquerra hi ha una bonica reunió!!!

La segona cordada ens segueix d'aprop, i ens creuem a l'iniciar la travessa, ben bonica i protegida amb claus.

Un cop superada la travessa es fa dificil muntar reunió, però ho aconsegueixo posant 3 amics al mateix forat: nº1,2 i 3.

La segona cordada fa reunió al darrer clau, reforçat amb un pont de roca.

I iniciem el camí per la canal, més grimpada que escalada però una mica llarga i pesada. Recollim corda per no tenir els 60m tota l'estona...

Uns quants llargs més i ja serem a dalt. Aqui, la companya posa amb el cim del Pollegó superior de fons.

I el darrer llarg, amb arribara directa al cim secundari del Calderer.

Vistes des del cim principal, darrera seu el Moixeró, i més enllà la Cerdanya.

I cap a l'altre costat vistes al Pollegó superior del Pedraforca i al Cadí.

Gran Diedre, Pedraforca (2)

2011-07-10T21:58:00.003+02:00

Gran Diedre. Cara N del Calderer. Pedraforca.

500m, V+. Equipament: algun pitó, parabolts a les Rs.

Material: friends, bagues.

Segona vegada en quinze dies que torno al Gran Diedre. Aquest cop és per dur en Martin, que mai no ha escalat al Pedraforca i li agradaria fer-ho per la cara N, tant impressionant des de baix.

la idea era de fer el Gran Diedre des de l'inici, i llavors empalmar amb la Via dels troncs. Però ni una cosa ni l'altra, ja que a l'arribar al refugi trobem unes 25 tendes de camuflatge (gairebé en trepitjo una de ben camuflada que estava, enmig del bosquet que hi ha a l'esquerra del refu), i al prat, uns 50 militars preparant-se per escalar. Ens hem dit "nen, ja cal que correm si no volem tenir-los demanat pas", i amb la por que ocupéssin tota la cara N arribant per la drecera, hem suprimit els primers 4 llargs no fós cas que un cop a la feixa haguéssim de fer cua...

Hem pujat prou ràpid i de moment ni els militars ni les seves metralletes ens segueixen. Quin estrés!

Comencem l'escalada més tranquils, al comprovar que els militars no ens segueixen. D'altra banda, la progressió presenta poques sorpreses, quan un ja es coneix la via.

Quart llarg.

Un cop a la Pany intentem tirar dret cap a la R1 de la Via dels troncs, en una variant interessant però que resulta massa dura per al meu company. Decidim sortir per la Pany, com he fet sempre. Aquesta via dels troncs em quedarà pendent...

Un cop a la cresta en Martin descobreix que te vertigen. Bonic lloc per a descobrir-ho!!! Doncs res, despleguem un altre cop la corda i seguim cap al cim.

Cim del Calderer.

Uix, ja hauríem de començar a marxar...

El descens el fem per la via directe, que sembla ser bastant complicat, sobretot per aquests passos de desgrimpada que hi ha, i pel contrafort que hi ha una mica més abaix.

Doncs no, mira, hem trobat una drecera!!!

L'enforcadura, rera nostre.

I les vistes de la vall. Ara "només" queda baixar per la tartera.

Les tendes de camuflatge de costat del refugi.

Bretxa Durier al Canigó

2011-07-02T22:09:00.005+02:00

Bretxa Durier. Canigó.

100m, V. Equipament: 4 parabolts.

Equipament: friends grans, un cotxe amb bona suspensió (o un Hummer, directament!)

Per fi anem a escalar a un lloc on feia temps que en tenia ganes: al Pirineu. Sisi, el Pedraforca també es pot considerar Pirineu, però no deixa de ser calcari. En canvi, quan toques granit o gneiss, sembla més Pirineu, oi? En aquesta ocasió anem al Canigó, a escalar en el famós gneiss del Canigó.

Divendres a la tarda marxem cap al refugi dels Cortalets.

Hi ha 2 carreteres (pistes), davant el dubte (15km vs 22km), ens posem per la mes curta. Greu error: cal anar per la més llarga!!! Només dir que mai havia posat el meu cotxe en un lloc tant i tant complicat!!! La pista de 22 km, que agafem a la baixada, i que us semblarà molt atrotinada, és una autopista comparat amb la de 15km!!

Deixem el cotxe al pàrking i enfilem el caminet fins al refugi, amb vistes al mar...

Colors de posta de sol des de la terrasseta del refugi, on sopem. El Canigó es veu al fons.

Posta de sol.

L'endemà tothom enfila cap al Canigó, per la via normal, of course! Nosaltres (de moment els únics escaladors) enfilem cap al circ del Canigó.

La paret que ens proposem fer és la cara NW del Barbet, i més concretament la via del Gran Diedre.
Tot i que la via comença directament sobre la glacera, per desgràcia aquesta ha minvat tant que no ens cal ni piolet ni botes de muntanya, doncs amb unes vàmbes n'hi ha prou: no hi ha ni rimaia ni esquerdes. Això ja no és glacera, és més aviat un "nevé".

Gran error: encigalada al canto: en el primer llarg no hi trobo res de res (de res), ho poso tot jo. A la sortida del segon llarg s'intueix que cal anar cap a la dreta, doncs veiem l'entrada al diedre, però trobo un pitó a l'esquerra, i en comptes de deixar-me guiar per l'instint em dirigeixo cap a aquesta "prova convincent".

Resultat: 20m de corda desplegada sense poder col.locar res (fisures cegues on no entra res), obligació de destrepar, i a sobre hi ha herba pertot arreu, amb la por de relliscar...). Aconsegueixo posar un friend del 2 bastant cap a l'esquerra, i llavors veig una reunió encara més a l'esquerra i faig mans i mànigues per arribar-hi. Després ja veurem...

Ens hem situat just a sota el diedre de la via Chouca, massa a l'esquerra per flanquejar de nou... diverses cordades passen pel camí correcte sense inmutar-se. Proposo baixar i fer una altra cosa! O sigui que fem ràpel i avall.

I vet aqui que tenim la Bretxa Durier. No tenim ressenya ni sé res de res del que hi ha, però tampoc no tenim res a perdre, si la cosa es complica ens baixem i anem a buscar la normal i pugem com tothom.

La complicació aqui és no obrir-se el cap amb els blocs que poden caure, que això es veu inestable.

Resulta que aquesta bretxa no du el nom d'una persona per casualitat (això ja passa en molts altres llocs). Du el nom de la persona que la va obrir. Però la diferència és que aquest Durier va obrir la bretxa literalment: amb 3 càrregues de dinamita!!! En ple s.XIX aquest aficionat a la mineralogia i a la botànica, i "bon alpinista" (no se si avui seria considerat com a tal si anés amb les intencions amb les que anava llavors....) es va proposar obrir un camí directe al cim per tal d'oferir una ruta nova a la burgesia que pululava pels balnearis de la vall. I va fer-se amb els serveis d'un enginyer de mines.

I va obrir una nova ruta, si, i tant que la va obrir!!!

Doncs grimpant una mica arribem sense cap contratemps a la base del bloc que cal superar. Hi ha un simàtic parabolt, on muntem la R0.

Un sol llarg ens deixa sobre el bloc. Cal vigilar on posem els friends, no fos cas que caient arrosseguéssim també un d'aquests enormes blocs que es belluguen.

Mentre estic a sota el bloc encaixat sento la veu d'una noia que en francès li pregunta al Martin si es pot baixar per allà. Si, si, baixar sí que es pot, i ràpid també, massa ràpid que es pot baixar! Menys mal que no ho veuen clar i es fan enrera, sino ja patia que em caigués a sobre, i a més s'enredés amb les meves cordes i anéssim tots dos avall.

Després als escaladors ens diuen temeraris!!

Hi ha un pas per l'esquerra del bloc encaixat. Un parell de parabolts ens faran sentir més segurs.

Per fi el camí al cim, per l'altre vessant.

Creuem molta gent que ja baixa. Hi ha excursionistes, però també hi ha gent no tant ben preparada: creuem una noia amb bolso!

Aquest gendarme ens fa somiar. Qui sap si és tant fàcil d'escalar com sembla... ho provarem un altre dia!

Per fi el cim, amb vistes al mar.

Vistes també a la Catalunya sud, tapada per núvols.

I demanem tanda per fer-nos la foto de rigor a la creu.

Ara sí que soc al punt més alt, hehe!!

Camí de baixada, que fem mig caminant mig correns, per tal d'avançar l'enorme quantitat de gent que baixa del cim. És el que te anar a parar a un lloc tant emblemàtic, no? (el Martin al.lucina!)

Gran Diedre al Pedraforca.

2011-06-26T23:33:00.004+02:00

Gran Diedre (complert). Cara N del Calderer. Pedraforca.

700m, V+. Equipament: algun pitó, parabolts a les Rs.

Material: friends, bagues.

Doncs aprofitem que fa bon temps i que hi ha la Patum a prop, i ens decidim a escalar una bonica via a la cara N del Calderer, al Pedraforca.

He de dir que hem decidit començar el Gran Diedre per baix, en comptes de fer l'aprox per dalt i fer el ràpel que ens deixa a la feixa que du a l'inci de la Cerdà-Pokorsky. En total seran 4 llargs de l'entrada + 5 llargs del diedre + la sortida per la Pany.

Total: molts metres i molts llargs!

El començament és a la base de la paret, ben bé on hi ha una placa dedicada a un gran escalador clàssic, el sr. (ai, ara no me'n recordo). Muntem la Ro en un arbre molt oportú (hi ha ombra!).

Vet aqui el diedre que ens espera més endavant, de moment estem concentrats en fer la primera part, que son 4 llargs.

L'escalada és una mica herbosa en alguns trams.

Alguna reunió (o sigui, totes) es fa en un arbre. Porteu bagues!

La Laura, amb aquesta pose de mosca a punt de picar, a la R4. Al final hem anat una mica per feina i ho fem en 3 llargs.

Una cordada se'ns ajunta, començant directament per la feixa...

Al principi comencen ells, i avancen fins la R5. Acte seguit m'enfilo darrera el segon, i aviat sóc a la reunió. Com que encara queda corda decideixo anar fins la R6 empalmant (que no és el mateix que anar fins la R6 empalmat!).

Aqui els comapnys ens cedeixen amablement el lideratge. Gràcies!

Imatge de, potser, la part més delicada de la via, arribant a la R8.

La Laura sortint del pas, i amb tot el darrer llarg per endavant, doncs també he empalmat el L8 i L9.

Per fi la sortida del diedre, saludem al sol, i ens disposem a continuar uns 300m més fins arribar al collet on acaba la Pany.

R9: R6 per nosaltres!!!

Aqui ja estem a la feixa que munta cap a la dreta, L11.

La Laura arribant a la R11.

Jo a la R11.

I per fi, després de uns quants llargs més, en terreny ja salvatge i desequipat (però que no passa del III+), la Laura fent el darrer llarg de la via.

Descens fins al Coll del Gat, per un camí on segur que no ens perdrem, de tantes senyals taronges com han pintat.

De debó que calia? S'ha de ser molt tonto per perdre's aqui... Es clar que de tot hi ha per aquestes muntanyes...

I ja baixant per la tartera, amb una bonica vista de l'enforcadura.

Chani a la Falconera, Garraf.

2011-06-18T19:01:00.006+02:00

Chani. La falconera, Garraf. 130m, V.

Equipament (primer llarg): algun vell spit i algun vell parabolt rovellat (o el que en queda!).

Material: friends, aliens, tascons, bagues, vacuna contra el tetanus.

Per fi han acabat els exàmens (creuem dits!), i "només" queda treballar.

Per sort tinc festa un dia a la setmana, aquest dissabte m'escapo amb el Josep, un amic que vaig conèixer escalant en gel a Cervieres, als Alps.

Tinc ganes de fer aquesta via, mai he escalat a la Falconera i m'han dit que és interessant, o sigui que agafem els trastos i ens dirigim cap allà!!!

Només arribar al pàrking un cartell ens avisa que estem en un Parc. Se suposa que es refereix a una mena de "parc natural". Mirant darrera el cartell ja ens queda clar quina mena de parc és, el Garraf: mireu quantes coses naturals que hi ha pel terra.

Bé, qualsevol geògraf sap que cap parc de la xarxa de la Dipu és un parc natural. I encara menys el Garraf.

L'aproximació és bastant xula: caminar 10 minuts, i llavors llançar-se a un forat que dona directament al mar.

Ràpel de 45m i ja hi som!

Les vistes des de dins el forat son espectaculars.

Coincidim amb un grup d'espeleòlegs que es dirigeixen a explorar la Falconera: duen mascares, aletes, etc. Al cap d'uns quants minuts d'estar a l'aigua veiem com es retiren, al crit de -NO PUEDORRR!!!

Comencem anclant-nos a la R0, una instal.lació amb 2 parabolts lluents. Sisi, es veu a prova de bombes!!!

La roca tampoc no està gens malament: mig enganxosa per la sal i la humitat marina, es desfà en una mena d'escames (com si fós sauló, però en calcari), patina quan no vigiles... Esperem que més amunt millori!

En Josep comença el primer llarg, que es dirigeix amb tendència a fer una diagonal a la dreta. Hi ha bones preses de mans, però passos de peus una mica delicats.

Començo el segon llarg. La cosa canvia: calcari rugós, fins i tot amb gotetes, no podem dir que no tingui adherència! Es protegeix prou bé.

Les vistes al mar, magnífiques!

Haurem de vigilar perquè aquest segon llarg és una mica llarg, i ja a l'alçada del diedre el fregament de la corda és important. Si podeu feu la reunió al començar el diedre: hi ha un pont de roca que es pot aprofitar.

Arribada a la R2. Una mica de "matojing"

El tercer llarg comença en una placa poc protegible. Però si anem una mica a la dreta trobarem un sistema de fisures que va cap a l'esquerra.

Quart llarg, que enganxo amb el cinqué (de tràmit). Hi ha una placa plena de petites bústies, protegible amb els àliens.

I final de via.

Amb vistes a Port Ginesta!

Et voici un petit hommage à Caroline Meynet, qui m'a fait un joli bonet "pour me couvrir la tête pendant les nuits froides d'été". C'est dommage que ce bonnet n'a pas arrivé pendant l'hiver, quand les jounées étaient froides en faisant l'escalade en glace. Ici en Garraf ce n'est pas exactement le bon endroit où passer froid, mais, qui veut attendre l'hiver pour essayer ce joli bonnet?

Merci Caro!

L'Albaron (3.637m) amb esquís, Haute Maurienne.

2011-05-08T15:40:00.002+02:00

Travessa Glacier des Évettes - L'Albaron (3.637m) - Refuge d'Avérole amb esquís. Haute Maurienne.

La primavera ja fa dies que ha arribat a Chambéry, però tot i així encara queda bastanta neu a les muntanyes. Qui es pot resistir a fer una darrera sortida d'esquí de muntanya??

Doncs una trucada d'última hora i m'incorporo a un petit grup de 3 que té per objectiu l'Albaron, un cim de 3600m on encara hi queda bastanta neu.

La idea és fer una travessa pujant per la vall de la glacera dels Evettes, fer cim, i baixar per la vall de la glacera du Grand Fond. Itinerari al mapa: en taronja la part feta a peu, i en blau, amb esquís.

Reservem nit al refugi (últimes places!) i preparem els esquís.

-C'est parti!!

Com que el tram superior de la carretera ja està obert, i del cotxe al refugi no hi ha gaire, quedem a Chambéry a les 11h00, i arribem a Bonneval-sur-Arc a l'hora de dinar. Dinem, ens posem les botes (d'esquí), els esquís a l'esquena, i comencem la caminada seguint el torrent fins a l'Écot. Comencem a caminar a les 14h00.

La neu ens sembla lluny... s'ha de caminar per arribar-hi. Tot i que podríem haver deixat el cotxe a l'Écot (estalviant-nos 200m de desnivell i 1h de marxa), l'hem deixat aqui perquè després cal venir a recuperar-lo des d'Avérole, i així demà a la tarda qui el vingui a buscar no haurà de remuntar fins tant amunt.

Fem ben fet de caminar pel camí i no pas per la carretera, perquè a part que és més còmode amb botes d'esquí, travessarem indrets com aquest: un petit racó amb un tros de roca al descobert que ens mostra unes curioses formes d'erosió. Al costat hi ha un petit prat, a peu d'una petita paret escalable. Ideal per a venir a l'estiu amb tranquil.litat i fer un dia complert (escalada, pic-nic, bany).

Hem passat l'Écot, i enfilem per la carena per on ja comencem a veure les darreres llengües de neu esquiables.

Ens hem posat els esquís a, exacta i aproximadament, 2150m. No està gens malament. La neu de primavera no està gaire en condicions en aquest tram, i si no vigilem els esquís se'ns en van avall.

Per fí arribem al coll, queden 10 minuts per arribar al refugi. Al fons veiem la Pointe de Bonneval (3.320m).

Per fí el refugi, amb el Plan des Évettes al davant, i al fons l'Albaron. Seguirem aquest itinerari.

Passem la tarda reposant-nos a la terrasseta del refugi, en un ambient més estival que no pas hivernal.Les marmotes ja han sortit del seu amagatall hivernal i ara s'escalfen (amb el doble sentit de la paraula) a base de bé: n'hi ha dues que es barallen, pel territori, o per una femella, potser), i ens ofereixen aquest espectacle angoixant durant una hora. Si, el rastre que es veu a la neu és sang!!

Diumenge al matí (molt de matí!). Ens hem llevat a les 4h40, hem esmorzat ràpid al refugi, i a les 5h40 ja estàvem esquiant pel fons de la vall. No som els únics! De fet, som els últims!!! Sisi, res d'horaris SAME: quan hem deixat el refugi ja no hi quedava més que la guarda i l'equip que hi treballa.

En Benoit no para de pressionar per a que anem més ràpid. Les condicions de neu estan prou bé (finalment no ens encordem), i ell diu que té un horari: a les 10h00 al cim i a les 12h00 al cotxe.
Jo no tinc cap horari, o sigui que si vol còrrer ja m'esperarà al cim o al cotxe!

De fet no anem tant lents! Hem avançat 2 grups, i davant nostre només queden els més ràpids.
Tema paisatge: no està gen malament: esquiar per sota d'aquests grans séracs impressiona!!

Per fí arribem a la cresta. Els primers en arribar som en Tomas i jo. Ens instal.lem com podem entre la gent que es prepara pel darrer tram, i canviem esquís per crampons. N'hi ha que s'encorden i n'hi ha que no. L'aresta no presenta cap complicació, per tant en Tomas i jo decidim no encordar-nos.
Jo crec que és força més perillós encordar-se!!

Pujant per l'aresta crida molt l'atenció la presència d'unes roques de color verd (a la foto no es veu tant bé): just darrera el Tomas, i al vessant esquerra de l'aresta, fins i tot al bloc més alt que es veu. És una roca de color verd blavós-grisós.
Doncs és un aflorament de serpentinites, costa de trobar un aflorament així!!
(I què vol dir això? Resposta al final de l'entrada)

Un altre tram de mixte, i ja serem al cim!

Per fi al cim. En Tomas ha fet via i arriba el primer. Jo arribo poc després, quan ja no queda ningú del grup anterior.
En Benoit (que tant volia còrrer) puja amb el seu amic Étienne, que fa temps que no esquia, i arribarà gairebé mitja hora més tard al cim.

Foto de cim. Hem arribat a les 10h00.
Ara només queda baixar. Al vessant oest, per on volem baixar, hi ha un mur de 15m, que no serà cap problema perquè hi ha un ràpel instal.lat (i corda fixa per als que pugen).

Amb la corda d'en Benoit (30m) n'hi haurà prou. En Étienne serà el primer de baixar.

Els esquiadors que arriben per l'altre vessant planten els esquís i fan cua sota la corda fixa.
Nosaltres canviem crampons per esquís i comencem la baixada. La neu ja s'ha començat a transformar.

Al darrera deixem el cim de l'Albaron, vist aqui des del vessant SW (veiem l'aresta per on hem pujat).

Com més baixem pitjor està la neu. A les darreres pales em trec els esquís, veig que així avançaré més ràpid.
En Benoit baixarà correns per tal d'arribar al pàrking i intentar trobar algú que el dugui fins Bonneval a recuperar el cotxe. O almenys fins Le Villaron.

Passem per davant del refugi d'Avérole. A 2.229m, en aquest vessant ja estem per sota del límit de la neu.

I els darrers passos abans d'arribar al pàrking, on arriben a les 12h30.
Per sort en Benoit ha trobat algú que l'acompanya fins Bonneval, i en poc més de mitja hora serà aquí amb el seu cotxe. Arribarem a Chambéry cap a les 15h00...

Ascensió realitzada per Xavi Gallach, Étienne, Tomas i Benoit.

*= (tectònica). La peridotita és una roca plutònica que forma part de la seqüència de les ofiolites: està situada sota del gabre, i la trobem normalment metamorfitzada en forma de serpentinita, una roca verda molt característica als voltants de la qual hi podem trobar amiant.
La seqüència ofiolítica es produeix a les dorsals oceàniques, quan el magma que aflora del mantell es refreda, i esdevé la crosta oceànica. Aquesta és la que subdueix (s'enfonsa) per sota de la crosta continental, més gruixuda,
en un marge tectònic convergent. Q
uan la crosta oceànica ha subduït totalment,
el continent que vé al darrera "col.lisiona" amb la placa continental que ha provocat la subducció, tenim llavors una col.lisió. A vegades suceeix que en el moment de la col.lisió, una porció de crosta oceànica queda atrapada entre les dues crostes continentals, i les altes pressions la transporten fins la superfície, aflorant com veiem en la fotografia: llavors s'anomena sutura. Els geòlegs se n'alegren molt quan troben aquestes roques, ja que els permet delimitar amb precisió, com si d'una frontera política es tractés, els límits entre una placa tectònica i una altra, límits que d'altra manera son difusos i costen de traçar.
En aquest cas, trobem les ofiolites l'encavalcament pènic dels Alps, que és el límit entre la zona Briançonesa (Briançonnais et subbriançonnais) i la zona piemontesa (Piemont et Lig-piemontais), o el que és el mateix, entre els Alps externs (placa europea: França) i els Alps interns (placa africana: Itàlia).

Péchiney direct. Belledonne.

2011-05-06T18:45:00.001+02:00

Péchiney direct, Chamrousse. Belledonne.

280m, 5c+. Équipement: spits.

Cette belle journée de printemps on à choisi une voie dans un rocher diferent, car on ira grimper à Belledonne.

La voie chosie est la Péchiney directe, presque 300m de voie dans une roche, "amphibolite", diferente au calcaire: un espéce de gneiss selon la guide (à moi, il me parait plutôt du schiste!).

En tout cas ça fait du plaisir de changer l'archiconnu calcaire pour une roche cristalline.

On monte jusqu'au Chamrousse, la station de ski de l'Arselle, totallement fermée et presque désertique (2 ou 3 voitures).

D'abord il faut pas s'entromper avec le chemin, car il se prête à des confusions.

Le paysage de prinetemps est trop beau!

Enfin la falaise! Ça se voit depuis la crête SW du Tour de l'homme. Ensuite il faut descendre un chemin marqué par un cairn, et glisser et glisser (ça glisse!), traverser le couloir et ses éboulis,

et trouver la "vire" qui traverse la base de la paroi. La voie commence 1m à gauche du cable qui équippe la vire.

Voilà la premiére longueur, qui commence en 3+ pour ensuite devenir 5c+. Toute la voie est assez soutenue dans le 5.

Le début de la deuxième longueur, à gauche pour aller chercher un dièdre.

La vue est assez impressionante aussi, car le pied de falaise est trés verticale, on voit la vallée, la route qui relie Grenoble et Bourg d'Oisans, tout au fond.

La troisième longueur. La deuxième moitié de ce longueur (et le debut du suivant) passe à droite de l'arête du plier (plein gaz!!), par une dalle, que curieusement est le plain d'une faille.

Le quatrième longueur, qui suit la faille pour aprés aller à droite par un ressaut, pas assez difficile (6a).

Cinquième longueur. La seule difficulté est un petit pas de mains: on essaye de monter les pieds mais ça glisse! Il faut se servir des mains alors!!

Peu aprés, la deuxième partie de la longueur est un enorme bloc fracturé, qui nous donne du plaisir à grimper. Trés aérien et atlethique, mais pas enormement difficile.

Et au fond, au S, la vue sur le massif du Taillefer.

Et vers l'E, la vue sur la vallée de la Romanche, et le massif de les Grandes Rousses.

Voici le parcours de la huitième longueur, qui file directe vers la sortie naturelle de la falaise.

Je ne sais pas ce que Bruno était en train de me dire, mais je trouve cette photo rigolo!

Et enfin, la sortie de la voie: à gauche le dernier relais et la falaise, à droite, le chemin qui suit la crête.

On trouve un autre système de failles, cette fois elles coupent le système que on à trouvé aparauvant, au milieu de la voie.

Et en descendant, on se dise que ça serait sympa de venir grimper quelques jours ici, en s'installant sur un coin de cette forêt avec une tente. Elle est fraiche et tranquille, idéale pour le printemps!

La voix d'Elianne. Presles. Vercors

2011-05-01T19:49:00.002+02:00

La voix d'Elianne. Presles. Vercors.

200m, 6a. Equipement: spits.

Jolie journée d'escalade dans ce coin que je ne connaissais pas!

L'approche de cette voie est trop bien car en sortant de la voiture il faut descendre pour chercher le pied de falaise, et ensuite traverser vers l'E. Pas d'approche fatigant alors (ni de descente longue d'ailleurs!).

La première longueur commence assez chaud: un V+ pour se chauffer! Dommage que l'equipement soit placé tellement à gauche de la ligne d'escalade, car ça va faire augmenter la difficulté...

La deuxième longueur est moins raide, mais il y a un pas de 6a, a mon avis le pas le plus difficile de la voie, difficile a faire surtout parce que l'emplacement où on doit mettre les pieds il glisse, donc ça ne donne pas trop de sensation de securité!

À nôtre coté il y a une falaise bien verticale qui fait rêver!

Le longueur coté de 6a. C'est asse soutenu, mais pas impossible. En plus il est un longueur trés joli.

Le cinquième longueur commence bien en allant vers la gauche. Il faudra déployer la dégaine car sinon on risque d'avoir trop de tirage.

Et on a fini la voie. Mais au lieu de descendre par la vire (échappatoire), on prefére continuer les deux dernières longueurs de

La dernière longueur est coté comme 5b, mais moi je lui poserai bien un 6a, car le pas il est au moins si dificile que le pas de 6a du deuxième longueur!!

Et on a fini la voie! Relais dans l'arbre, ou si on veut voire la progression de nôtre compagnon, on peut faire le relais ici, avec un spit et une sangle dans la roche à gauche (pas evident, mais utile!)

Le village de Presles. Petit, calme, joli...

Et l'auberge de Presles, endroit cool pour faire la bière de fin de voie!