22.1.12

Intent a la Jacint Aguilar, l'Elefantet.

Intent a la Jacint Aguilar, L'Elefantet. Montserrat.

Teníem pensada una sortida per fer gel o algun corredor, però el fet de disposar d'un sol dia, i el fet que la Eva ha d'estar a les 18h00 a Abrera, ens posen contra les cordes, i decidim fer alguna cosa més propera.

Anem a Montserrat, aquest cop a la paret del Monestir. La idea és escalar l'Elefantet, una agulla de còmode aproximació, i que a més forma part de la paret on realitzo el treball de recerca del màster (sobre els despreniments). No és mala idea escalar aquesta agulla, per on més endavant m'hauré de despenjar amb la brúixola per a mesurar les discontinuïtats i els plans de les zones de sortida (i bla, bla, bla... rotllos de geòlegs). La qüestió és que al mateix temps que escalo aprofitaré el temps per fixar-me en altres detalls, matant 2 ocells d'un tret.

El dia, a priori, no acompanya (es veu a la foto anterior), però a mida que ens acostem a la paret la boira va desapareixent, i ens deixa un dia amb un sol ben generós.
Farem la primera part de la Colorantes Permitidos, i després anirem a buscar la Jacint Aguilar, més clàssica. Podem accedir directament per la feixa, però millor fer la paret sencera, oi?

Al primer llarg encara no ens toca el sol, la roca està força freda, i això combinat amb la verticalitat de la paret, el resultat és que les mans amb prou feines poden fer la força necessària per aguantar-nos.

Uns metres més i arribaràs al sol, Eva!

El segon llarg comença seguint recte amunt, i segons la ressenya ens hem de desviar a la dreta, però ¡atenció!, només cal anar a la dreta abans que la paret perdi verticalitat, encara que no veiem els parabolts (alguns queden una mica amagats) hem de seguir sempre recte amunt.

La Colorantes... està bastant equipada, amb parabolts cada 5 o 6 metres, però això no impedeix que hi hagi algun "aleje", per sort amb el joc de friends i una mica d'imaginació retallem distàncies entre assegurances.


Al final del segon llarg la paret s'ajau i arribem a una feixa.

Deixem la segona part de la Colorantes... a la nostra dreta, i fem un curt llarg de I-II...

... fins arribar a una plataforma prou ample on podríem fer vivac i tot, i d'aqui surt la Jacint Verdaguer, que comença amb un llarg d'artificial.


A partir d'aqui es veu que la via és clàssica (equipada el 1977), i podem trobar assegurances tant autèntiques com aquesta: un plom enclastat en el forat d'un còdol. Per sort si tenim els braços mínimament llargs, aquest punt ens el podem saltar...

l'Eva a punt d'arribar a la reunió.

El llarg que ens espera és una xemeneia amb roca una mica descomposta. Ens ho rumiem una mica, i no sé si és la mandra, la qualitat dels seguros de la reunió, o la pressió de ser jo l'únic que pot fer el llarg... i decidim que no està malament el que hem fet, doncs també he aprofitat l'escalada per fer unes quantes fotos que em serveixen pel treball de recerca.

Muntem un ràpel i cap avall. Un altre dia serà!!

1 comentari: