28.1.12

Cascada del Carlit

Cascada del Carlit.
Alta Cerdanya.

Doncs aquest cap de setmana no saben ben bé què fer, perquè la temperatura no es decideix a fer ni fred ni calor.
Un ocellet ens ha xivat bones condicions en una cascada que desconeixíem, així que enfilem cap allà amb ganes de picar una mica de gel. Només sabem la seva situació aproximada, i que està en condicions. No sabem ni el nom...

Deixem el cotxe al costat de la caseta de l'EDF, i remuntem la vall a la cerca d'aquesta cascada misteriosa.

Almenys sembla que fa prou fred, ja que el riu està gelat i la capa de gel presenta uns gruixos considerables.

Trobar la cascada ens ha costat més del que esperàvem, però almenys el gel està bé, i podem gaudir una estona picant.

La cascada dona sobre el riu, hi arribem creuant el riu una mica abans i remuntant el vessant fins situar-nos sobre la cascada, on es pot fer reunió en un arbre.

Visió de la cascada complerta.

22.1.12

Intent a la Jacint Aguilar, l'Elefantet.

Intent a la Jacint Aguilar, L'Elefantet. Montserrat.

Teníem pensada una sortida per fer gel o algun corredor, però el fet de disposar d'un sol dia, i el fet que la Eva ha d'estar a les 18h00 a Abrera, ens posen contra les cordes, i decidim fer alguna cosa més propera.

Anem a Montserrat, aquest cop a la paret del Monestir. La idea és escalar l'Elefantet, una agulla de còmode aproximació, i que a més forma part de la paret on realitzo el treball de recerca del màster (sobre els despreniments). No és mala idea escalar aquesta agulla, per on més endavant m'hauré de despenjar amb la brúixola per a mesurar les discontinuïtats i els plans de les zones de sortida (i bla, bla, bla... rotllos de geòlegs). La qüestió és que al mateix temps que escalo aprofitaré el temps per fixar-me en altres detalls, matant 2 ocells d'un tret.

El dia, a priori, no acompanya (es veu a la foto anterior), però a mida que ens acostem a la paret la boira va desapareixent, i ens deixa un dia amb un sol ben generós.
Farem la primera part de la Colorantes Permitidos, i després anirem a buscar la Jacint Aguilar, més clàssica. Podem accedir directament per la feixa, però millor fer la paret sencera, oi?

Al primer llarg encara no ens toca el sol, la roca està força freda, i això combinat amb la verticalitat de la paret, el resultat és que les mans amb prou feines poden fer la força necessària per aguantar-nos.

Uns metres més i arribaràs al sol, Eva!

El segon llarg comença seguint recte amunt, i segons la ressenya ens hem de desviar a la dreta, però ¡atenció!, només cal anar a la dreta abans que la paret perdi verticalitat, encara que no veiem els parabolts (alguns queden una mica amagats) hem de seguir sempre recte amunt.

La Colorantes... està bastant equipada, amb parabolts cada 5 o 6 metres, però això no impedeix que hi hagi algun "aleje", per sort amb el joc de friends i una mica d'imaginació retallem distàncies entre assegurances.


Al final del segon llarg la paret s'ajau i arribem a una feixa.

Deixem la segona part de la Colorantes... a la nostra dreta, i fem un curt llarg de I-II...

... fins arribar a una plataforma prou ample on podríem fer vivac i tot, i d'aqui surt la Jacint Verdaguer, que comença amb un llarg d'artificial.


A partir d'aqui es veu que la via és clàssica (equipada el 1977), i podem trobar assegurances tant autèntiques com aquesta: un plom enclastat en el forat d'un còdol. Per sort si tenim els braços mínimament llargs, aquest punt ens el podem saltar...

l'Eva a punt d'arribar a la reunió.

El llarg que ens espera és una xemeneia amb roca una mica descomposta. Ens ho rumiem una mica, i no sé si és la mandra, la qualitat dels seguros de la reunió, o la pressió de ser jo l'únic que pot fer el llarg... i decidim que no està malament el que hem fet, doncs també he aprofitat l'escalada per fer unes quantes fotos que em serveixen pel treball de recerca.

Muntem un ràpel i cap avall. Un altre dia serà!!

8.1.12

Y de droite. Ceillac

Y de droite. Ceillac.
250m, 3+

Poc després d'acabar la Easy Rider, i com encara ens queda una mica de temps, mirem de trobar una segona cascada en condicions i que no estigui molt lluny.

Venim a parar a la Y de droite, una cascada que presenta 3 o 4 ressalts de gel, amb passatges intermitjos de neu.

El primer ressalt és de tràmit. El segon és una columna que sembla que ja ha estat perforada pertot arreu, segurament aquesta és la casacada més típica del lloc.
A més, a la part superior es veu l'aigua com corre a través del gel. Ups, aquí es tracta de no posar cap cargol més...

I es que hi ha uns forats enormes on posar el piolet, i a través dels quals veiem que el gel és aqui una capa finíssima.

El tercer ressalt vé després d'un passatge de neu de més o menys un llarg de corda.


Aquest ressalt em recorda enormement la nostra "Il.lusions d'hivern": el mateix pendent, la mateixa llargada, la mateixa forma del gel. Més enllà continua un pendent de neu fins el proper ressalt, que no es veu gaire dret.

En Bruno em demana que no continui, que aviat es farà fosc. Ell farà la cascada en top-rope.
Una cordada que puja darrera nostre ens diu que, de fet, la continuació no val gaire la pena, i que el ressalt que queda és un tràmit.

Baixem fins la primera reunió, i d'allà un ràpel.
I cap a Grenoble!!


Easy Rider, Ceillac.

Easy Rider, Ceillac.
70m, 3.

La cosa a la vall de Freissinières no està molt bé... Dues cascades estan en condicions: Paulo Folie, que vam fer ahir, i Fracastorus, que ja vam fer l'any passat. Les demés o no estan formades, o son cascades de grau 6 penjant un bon centenar de metres en alguna paret...

...o sigui que hem decidit anar a Ceillac, que no hi hem estat mai.

Aquest és l'aspecte que té la vall de l'Argentière-la-Bessée al matí. Quina enveja! Qui pogués viure en aquest lloc on la neu està pertot arreu!!

Només tenim una limitació: no tenim cap ressenya. O sigui que ens guiem una mica per l'instint, i per les indicacions que demanem en una botiga d'esquí, per anar "al final de la carretera", on trobem la micro-estació d'esquí. I des del pàrking ja veiem les cascades.
Com que no en tenim ni idea del que hi hà, ni dels graus ni res, seguim 2 cordades que surten en direcció de les cascades. De totes maneres, hi ha un camí perfectament traçat a la neu.

Ens separem una mica per un camí que es desvia, i anem a parar a aquest petit corredor que té bona pinta. Li pregunto al Bruno si li està bé, i com diu que sí, doncs endavant! Tot el corredor per a nosaltres!!


Muntem un avalakov per fer la R0, i a escalar!

El gel no està tant bé com semblava, i a mig llarg he de desviar-me cap a la dreta, perquè a l'esquerra hi ha menys gruix del que sembla i no aconsegueixo posar cargols fins al fons. És un mal any fins i tot als Alps!!

La sortida del llarg és un autèntic corredor que s'estreta i passa a ser neu dura.


En Bruno erra al clavar un piolet, aquest rebota en una pedra sota la neu, i impacta a la seva cara deixant una petita senyal. Cura d'emergència i cap amunt...

S'engresca igualment a fer el segon llarg, que no sembla tenir massa complicació.


Un parell de ressalts i ja tenim la sortida del corredor, en neu.

Seguim unes traces mig colgades que ens duen a una altra canal, esperem poder rapelar i seguir escalant, però finalment baixem per una canal que no hi ha cascada.
Com encara és d'hora, buscarem alguna altra cascada per fer.

7.1.12

Paulo Folie, Freissinières.

Paulo Folie, Freissinières. Ecrins.
120m, 4.

Aquest cap de setmana hem decidit sortir i dormir fora de Grenoble. Hem de buscar un bon lloc on poder escalar dos dies. A La Grave només la Pylone està format (a mitges), i la Caturgeas està carregada de neu i amb perill 4 d'allaus. Al Vallon du Diable també hi ha perill d'allaus: fa 4 dies un allau va atrapar una cordada que escalava Les Hémos a Godo, van tenir sort perquè només un es va trencar una cama després de caure 50m...
O sigui que ens dirigim a...

... que hem sentit que alguna cosa hi hà.

Les úniques cascades que es veuen formades son la Fracastorus, que ja la vam fer l'any passat i que es veu una mica justa, les cascades de dry (de grau 6 en amunt!), i aquesta simpàtica cascada situada just sobre el pàrking.
Per increïble que sembli, no hi ha una multitud de gent barallant-se per fer-la: només trobem una cordada escocesa que s'hi fica just davant nostre. I això que hem arribat una mica tard!!
Arribats a peu de cascada el noi de la cordada ja ha començat a escalar, i nosaltres xerrem una mica amb la noia (es diu Ruth), que ens explica com és això de l'escalada en gel, a Escòcia: diuen que hi ha condicions "un cap de setmana a l'any", i que no hi ha tant de gel... Em sembla que això de que escalaven en gel, però sense gaire gel, ja ho havia vist en un video.

El primer llarg ja promet, hi ha el pas clau de la via, que tot i que les ressenyes diuen que és 3+, tant la noia (que es diu Ruth) com jo creiem que és 4. Almenys en les condicions actuals. Ella a més té el mèrit de passar amb uns piolets clàssics de cascada (rectes i amb dragonera)!!

Si per a mi aquesta és la segona cascada de l'hivern, per a en Bruno és la primera, i pateix una mica en la seccio vertical, sobretot a l'hora de treure els cargols.


El segon llarg ja sembla més fàcil. La cordada escocesa intenta empalmar-lo amb el tercer llarg, i es queden a uns metres muntant una reunió al gel. Nosaltres duem una corda més curta que ells, per tant aprofitarem la reunió de spits.

En Bruno s'aniima a fer el tercer llarg de primer. No té gaire dificultat tècnica, però costa de protegir, ja que hi ha pocs llocs amb un gel prou espés com per poder posar un cargol.


I finalment, fem el quart llarg, amb gel una mica mullat, i una sortida en rampa de neu sense cap opció de protecció.

No cometeu el mateix error que nosaltres: vam veure traces i senyals de corda que es dirigien al corredor, i vam acabar fent un parell de ràpels perquè baixant per aqui et jugues una mica la pell. Resulta que hi ha una feixa que baixa cap a l'esquerra, per baixar còmodament fins a la base de la paret!!

Pugem al cotxe i marxem a l'alberg. Al llarg de la vall veiem les cascades que estan formades: tot de formes impossibles per als nostres modestos piolets. També observem les formes que la geologia ens ofereix, amb fenòmens increïbles com aquest plec tipus Kink...