27.11.11

Necronomicón a Vilanova de Meià.

Necronomicón. Roca dels Arcs, Vilanova de Meià.
150m, 6a. Equipament: parabolts.
Material: friends mitjans.

Dissabte: La idea per aquest cap de setmana era escalar a la paret de les Bagasses, aprofitar que les calors encara duren i que les neus no han arribat, i rematar la tardor amb una via llarga i elegant. En Rafa també en té ganes, doncs només ha escalat una via fins la feixa, i en té ganes de sortir per dalt.

Arribem a la zona i ens espera aquest panorama, de boira espessa i termòmetre que no puja dels 5ºC, ens diem llavors que serà impossible escalar aqui. Proposo anar a Vilanova de Meià, estic convençut que la inversió tèrmica deixarà les parets al sol, i que podrem escalar amb la caloreta.

Des de la carretera veiem la paret de les Bagasses traient el nas per sobre de la boira. Bingo, hem acertat, i per sobre d'aquesta boira freda hi ha un sol calent que escalfa amb ganes.

Comencem (i dic comencem, perquè no acabem, ni tant sols passarem del primer llarg) la Tàrrega, via mítica on les hi hagi, i fàcil d'equipar. Entre l'anada al poble, i la tornada a les parets, donada l'hora que és no podem encantar-nos.
La memòria em juga una mala passada, i començo la via per un lloc per on no és, convençut que vaig pel bon camí. Un cop a la primera reunió (un arbret, exactament com ho recordava) no veig la feixa que ens ha de dur a la dreta. No, això no té pinta de II, ni tant sols de IV. Sé que cal anar a la dreta i ho intento, però això passa del V i no estic segur de poder seguir un cop hagi fet aquest pas... Uns parabolts m'acaben de convèncer que la via no va per allà. Decidim baixar i buscar el començament inspeccionant a fons la paret.
Per acabar-ho de rematar durant el ràpel em cau la càmara de fotos, que va a parar a peu de via. No, decididament avui no és el dia, massa senyals ens ho volen demostrar. fem una retirada prudent cap al bar: a mirar ressenyes, a veure cervesa, i a parlar d'escalada!

Diumenge: Hem triat una via que cap dels dos no hem fet (no volem arriscar-nos a tronar a la Tàrrega, perdre'ns un segon cop, i tornar a casa amb les mans buides) i que promet grans dosis de bona roca. La Necronomicón ens espera!

El primer llarg és força sostingut, amb aquestes bústies que ens ofereixen els microestrats, i que fan que l'escalada en una paret tant vertical sigui relativament fàcil.

En Rafa arribant a la segona reunió.


El Rafa fa el segon llarg, més fàcil que el primer i més curt, per situar-se sobre una berruga al peu de l'imponent mur que ens espera.


És el meu torn. El primer pas seriós és l'entrada al mur, amb un moviment atlètic que ja ens posa a lloc.

La resta és una successió de moviments que encadenen regletes i bústies, de tamanys diversos, de manera que la progressió és molt progressiva (valgui la redundància) però amb preses que a vegades ens exigeixen un bon tacte. Aquest llarg tant llarg (valgui la redundància, part 2) que els braços comencen a protestar, i, sí, ho reconec, acabao fent algun A0.

En Rafa ho intenta també, potser el més important és no encantar-se al primer pas i tirar milles cap amunt per no cansar els braços. Però quan ja gairebé surt de la vertical, i al pas més finolis que hi hà, també ha de utilitzar un Ao.

Important saber que des del darrer parabolt fins la reunió, i aprofitant que la paret perd una mica de verticalitat, hi ha un "aleje" més que respectable, i és convenient dur algun friend mitjà: jo aqui he col.locat els Camalots #1 i #2.

El quart llarg és més fàcil però també més desequipat i més descompost. A protegir!

I voilà! La darrera reunió!

Els últims metres abans d'acabar la via.


I com que hem acabat d'hora, ens decdim a fer una parada a Artesa de Segre per degustar unes coques salades: de bolets, de salmó, d'escalivada... el Rafa remata la feina amb un bon postre de maduixes amb nata!!

1 comentari: