27.11.11

Necronomicón a Vilanova de Meià.

Necronomicón. Roca dels Arcs, Vilanova de Meià.
150m, 6a. Equipament: parabolts.
Material: friends mitjans.

Dissabte: La idea per aquest cap de setmana era escalar a la paret de les Bagasses, aprofitar que les calors encara duren i que les neus no han arribat, i rematar la tardor amb una via llarga i elegant. En Rafa també en té ganes, doncs només ha escalat una via fins la feixa, i en té ganes de sortir per dalt.

Arribem a la zona i ens espera aquest panorama, de boira espessa i termòmetre que no puja dels 5ºC, ens diem llavors que serà impossible escalar aqui. Proposo anar a Vilanova de Meià, estic convençut que la inversió tèrmica deixarà les parets al sol, i que podrem escalar amb la caloreta.

Des de la carretera veiem la paret de les Bagasses traient el nas per sobre de la boira. Bingo, hem acertat, i per sobre d'aquesta boira freda hi ha un sol calent que escalfa amb ganes.

Comencem (i dic comencem, perquè no acabem, ni tant sols passarem del primer llarg) la Tàrrega, via mítica on les hi hagi, i fàcil d'equipar. Entre l'anada al poble, i la tornada a les parets, donada l'hora que és no podem encantar-nos.
La memòria em juga una mala passada, i començo la via per un lloc per on no és, convençut que vaig pel bon camí. Un cop a la primera reunió (un arbret, exactament com ho recordava) no veig la feixa que ens ha de dur a la dreta. No, això no té pinta de II, ni tant sols de IV. Sé que cal anar a la dreta i ho intento, però això passa del V i no estic segur de poder seguir un cop hagi fet aquest pas... Uns parabolts m'acaben de convèncer que la via no va per allà. Decidim baixar i buscar el començament inspeccionant a fons la paret.
Per acabar-ho de rematar durant el ràpel em cau la càmara de fotos, que va a parar a peu de via. No, decididament avui no és el dia, massa senyals ens ho volen demostrar. fem una retirada prudent cap al bar: a mirar ressenyes, a veure cervesa, i a parlar d'escalada!

Diumenge: Hem triat una via que cap dels dos no hem fet (no volem arriscar-nos a tronar a la Tàrrega, perdre'ns un segon cop, i tornar a casa amb les mans buides) i que promet grans dosis de bona roca. La Necronomicón ens espera!

El primer llarg és força sostingut, amb aquestes bústies que ens ofereixen els microestrats, i que fan que l'escalada en una paret tant vertical sigui relativament fàcil.

En Rafa arribant a la segona reunió.


El Rafa fa el segon llarg, més fàcil que el primer i més curt, per situar-se sobre una berruga al peu de l'imponent mur que ens espera.


És el meu torn. El primer pas seriós és l'entrada al mur, amb un moviment atlètic que ja ens posa a lloc.

La resta és una successió de moviments que encadenen regletes i bústies, de tamanys diversos, de manera que la progressió és molt progressiva (valgui la redundància) però amb preses que a vegades ens exigeixen un bon tacte. Aquest llarg tant llarg (valgui la redundància, part 2) que els braços comencen a protestar, i, sí, ho reconec, acabao fent algun A0.

En Rafa ho intenta també, potser el més important és no encantar-se al primer pas i tirar milles cap amunt per no cansar els braços. Però quan ja gairebé surt de la vertical, i al pas més finolis que hi hà, també ha de utilitzar un Ao.

Important saber que des del darrer parabolt fins la reunió, i aprofitant que la paret perd una mica de verticalitat, hi ha un "aleje" més que respectable, i és convenient dur algun friend mitjà: jo aqui he col.locat els Camalots #1 i #2.

El quart llarg és més fàcil però també més desequipat i més descompost. A protegir!

I voilà! La darrera reunió!

Els últims metres abans d'acabar la via.


I com que hem acabat d'hora, ens decdim a fer una parada a Artesa de Segre per degustar unes coques salades: de bolets, de salmó, d'escalivada... el Rafa remata la feina amb un bon postre de maduixes amb nata!!

19.11.11

Redrum al Cap del Ras. Àger.

Redrum. Cap del Ras, Àger.
275m, 6a/Ae. Equipament: parabolts.
Material: algun friend mitjà, 1 estrep.

Aquest cap de setmana toca escalar, que diversos episodis de mal temps (i pluges!) han posposat l'activitat una i una altra vegada. La meteo no dona per tirar coets aquest cop, però ens arrisquem i decidim intentar una via a les parets d'Àger, la Redrum.

L'aproximació és realment curta, doncs s'aparca sota la paret. Uns cotxes arriven a última hora, ocupats per escaladors. -Ai, que haurem de fer cua! Però finalment van a unes altres vies més a la dreta.

Tenim via lliure i iniciem el primer llarg, un V+ molt mantingut que costa de fer en fred. Uns quants A0s faran el que no poden fer els nostres avantbraços...

El segon llarg comença tibant una mica, però en seguida s'ajau per donar lloc a un diedre herbós fàcil però una mica descompost, on algun friend del #2 o fins i tot del #3 ens anirà bé. L'arribada a la reunió és una placa fina i delicada on haurem de buscar preses allà on no n'hi ha.

Inici del tercer llarg, la foto que tothom deu posar al seu blog! És més fàcil del que sembla.

El quart llarg comença per una plaqueta d'adherència on caldrà filar prim per no relliscar, seguit d'una bavaresa ben vertical, tot plegat un tram curt però intens. Després la cosa es torna més assequible, i una mica descomposta també.

Inici del 5º llarg, una placa xula que s'ajau poc després. Podem empalmar aquest llarg amb el següent, ja que travessem una feixa i les dificultats baixen fins al III/III+. Si fem això amb una corda de 60m esgotarem la corda i tocarà fer alguns metres en ensamble.

El 7º llarg és també de pur tràmit, encara que farem bé de desviar-nos a l'esquerra per col.locar un friend, que sinó l'arribada a la reunió es fa per una plaqueta fina amb uns quants metres sense res per ptotegir-se.

i per fi treiem l'estrep, per fer 3 passos ben atlètics. La ressenya diu que en lliure surt un 6b. Ni de conya!!! Estic segur que això no baixa del 7a!
La resta del llarg alterna passos en lliure ben vertical (6a) amb algun pas d'A0.

No sé jo si era un dia idoni per fer parapent, doncs no n'havíem vist cap en tot el matí, però sembla que finalment uns quants s'atreveixen a enlairar-se.

I el darrer llarg, que ens depara l'esforç final. Podem protegir-nos bé la sortida amb un pont de roca bastant fiable.

I la placa final, on caldrà ser bastant fins de peus i fer un acte de fe amb la placa que tenim: sona a buit, i a sobre la part superior és un ganivet esmolat. Millor no relliscar!!! Jo l'he encarat per l'esquerra (pujant a un boix) i després amb l'ajut d'un estrep.

I ja sortim de la via, ens quedaran només uns metres per arribar al cim.

I al cim gaudim d'unes fantàstiques vistes del Pirineu, ja una mica nevat. I també d'un vent una mica massa fresc que ens fa venir ganes de baixar correns: a partir d'ara ja toca incloure el gorro de llana a la motxilla.

I el descens per la feixa que travessa la paret...