31.10.11

Le Grand Parcours. Sainte Victoire, Bouches-du-Rhône.

Le Grand Parcours. Sainte Victoire (França).
500m, 6a. Equipament: pitons, algun spit.
Material: tascons i friends.

Avui anem a fer una via llarga, llarga amb l'Hervé, un amic que se'ns afegeix a la cordada.

El lloc triat és prop d'Aix en Provence: la cara S de Le Signal, a la Sainte Victoire, la muntanya que Cezanne pintava obstinadament.
Arribem una mica tard al pàrking, on l'Hervé ja fa estona que ens espera...

I la via que fem és Le Grand Parcours, que sembla la via més llarga de la paret, plena de vies d'esportiva a la base.
Tot i haver arribat tard trobem un bon nombre de gent que vol fer la via: 5 cordades comptant-nos a nosaltres!!! No ens esperem i decidim començar per l'entrada directe, que més endavant s'ajunta a la via normal.

El primer llarg és ben vertical al començament, però sense complicacions ja que a l'estar envoltat de vies d'esportiva està ben equipat. La sortida es fa per una rampa d'adherència.


Al segon llarg ens hem desviat per la dreta per no fer cua, i ens hem ficat de ple en un 6a+, sort que estava ben equipat...
El tercer llarg és de tràmit, doncs comença amb un III+ i més endevant s'ajau fins arribar a un collet, que és el cim de la primera part de la via.

Allà aprofitem i adelantem dues cordades que fan una mica de pic-nic. El que ve ara és un tram de grimpada matojera, que farem en ensamble ja que no passa del II.
Arribo al peu del segon tram de paret, on hi ha dues cordades alemanyes que intenten trobar la continuació de la via (en absència d'equipament, navegació pura i dura), quan sento un terrabastall i uns crits. M'enganxo a la paret instintivament, encara que pel soroll sé que si algun d'aquests blocs em toca no serà la caiguda el més preocupant... i de sobte veig caure per sobre meu els fragments d'un gran bloc, per sort quedo enmig del lloc per on passen els dos trossos més grans (d'uns 70 cm de diàmetre), i la resta gairebé ni em toca. Uff, quin ensurt!!!
El Bruno em demana si estic bé, i pujo a tota pastilla fins la repisa on estan els alemanys.

Grimpem ràpidament el pany de paret que ens separa de la feixa, d'on han sortit els grans blocs (potser algun dels excursionistes que caminen per aqui) per evitar futurs perills, i un cop a la feixa flanquejem a la dreta fins situar-nos a peu de la segona part de la via.

Els almenys s'aturen a menjar alguna cosa i es retiren. Les cordades franceses les veiem aparèixer a la nostra dreta, i també es retiren. Via lliure, tenim tota la segona part de la via per nosaltres!!!
El seté llarg és una fisura genial, mantinguda en el V+, protegida mínimament, i on cada pas és un problema per resoldre. Arribo a la reunió, situada sota un gran desplom, ben just de corda.

El Bruno i l'Hervé també han gaudit una bona estona en aquest llarg...

El vuité llarg flanqueja el gran desplom per la dreta, per girar després a l'esquerra.


A continuació ve una aresta de II/III fins al peu del darrer tram de la via.

La primera meitat és una fisura una mica a l'estil Santacana, o en francès, a l'estil Sainte-Canne, hehe. M'avisen que el llarg és exposat i que la reunió al mig de la fisura és una mica justa per 3, però ens en sortirem!! Comença a ser una mica tard (16h50), ens haurem d'afanyar.

De moment tot va bé, alguns passos estan ben protegits amb pitons, però cal posar freinds aqui i allà. important saltar-se la primera reunió (5 pitons), que no ens soluciona res perquè a la segona hi arribem de sobres, i al ser això tant vertical la corda no frega.

Aqui arriben en Bruno i l'Hervé, buscant una mica de lloc a la reunió.

Ho sento nois, no us puc oferir més comoditat.
Surto disparat a fer la segona part de la fisura, on hi ha un pas de 6a on cal apretar. Per sort està "ben" protegit amb un vell pitó rovellat que sobresurt 4 dits de la paret i amb una anella fina, fina.

S'han acabat les dificultats, a mi m'ha donat temps d'escalar sense frontal però a partir d'ara continuarem amb frontal...
L'anècdota del dia la protagonitza una persona que camina per la feixa que hi ha a la base del diedre, i que veient 3 frontals enmig de la paret truca als bombers i després ens pregunta a base de crits si estem bé. I per què no ho fas al revés, noi??? Feina tindrem un cop els bombers arriben al pàrking, per contactar per telèfon amb la central de bombers, i explicar que estem perfectament bé i que ho tenim tot ben controlat.
Si mai veieu algú enmig de la paret amb un frontal pregunteu abans de trucar a qui sigui...

I els dos darrers llargs, de pur tràmit, amb passos que mai superen el IV.

La boira que arriba li dona a tot un ambient més de muntanya, per sort els meus companys coneixen el camí de baixada.

Ordenem el material, mengem una mica, i anem cap avall. Si l'aproximació és curta (20 min) el descens és llarg, doncs hem de donar la volta a la paret, carenejant cap a l'oest, i després caminant per la base de la paret fins arribar gairebé a peu de via. 2h30 mínim.

Sortim del cim a les 19h40, i entre pujar al cim de l'antena, aturar-se al vell monestir (ara refugi), fer un parell de trucades, i dubtar una mica a mitja baixada... arribem al pàrking a les 23h00!!!

30.10.11

Pilier couché. Faron cara NW. Var.

Pilier couché. Faron, cara NW. Toulon (Var).
180m, V+. Equipament: pitons, algun spit.
Material: friends fins el #2, tascons i bagues.

Per avui hem triat una via no gaire lluny de Toulon.
Avui toca una via llarga desequipada, i no gaire lluny de casa el Bruno. El Verdon està allà, es clar, però la veritat és que ens fa una mica de mandra conduïr tant... i aqui hi ha tanta roca i tants llocs per descobrir!!

El Faron és una muntanya calcària que hi ha al costat de Toulon, tant a prop que des de la carretera que puja ja veiem aquestes vistes. Em recorda una mica la vista que hi ha a la pujada a Collserola (per Vallvidriera), però ni la ciutat és tant gran, ni la muntanya eatà tant lluny...

De fet a la cara sud hi ha un telefèric que puja des del centre de la ciutat fins al cim, un espai ideal per turistes i "domingueros", amb terrasses amb vistes, bars, tendes de records... i tot allò que ajuda a omplir el dia a un urbanita sense idees pel cap de setmana (es clar, que no tothom escala, hi ha qui va a la muntanya a fer altres coses).

L'aproximació semblava ideal: aparcar el cotxe, caminar 2 minuts fins un ràpel, i caminar per la base de la paret fins la via. No comptàvem amb que la instal.lació de ràpel no està en gaire bon estat, i que la canal per on finalment baixem (més ben dit, i vist pels ulls de 2 geomorfòlegs, la seva dinàmica de vessant) ha esborrat gairebé les traces del camí. A mida que baixem veiem que un matxet no ens hauria anat malament.
Arribem a la base de la via, i observant el primer llarg ja entenem per què es diu "Pilier couché". Esperem que aquest roc aguanti!

Hi ha dues opcions: a l'esquerra per terreny "fàcil" (tenint en compte que els primers metres on V+), o per la dreta en 6a. Està ben protegit amb un parell de pitons, però en fred i amb la roca una mica humida, lògicament trio la opció 1, dura al principi però es va suavitzant a mida que ens acostem a la reunió. Ah, però opcions per a complicar-se n'hi hà per tots els gustos, que consti!!

El Bruno intenta el segon llarg, que comença ben vertical i emocionant, però amb un seguit de passos de força que no li acaben de sortir. Finalment baixa i ho intento jo, que crec que he vist un lloc més assequible per la dreta. Bingo: la meva opció no sembla passar del V.
El segon llarg acaba en una cresta, i el tercer és símplement una grimpada de cresta fins arribar a la base de la segona part de la via.

Inici de la segona part: una fisura dreta i poc després una aresta. Hi trobem algun pitó.

El llarg resulta ser de 50m justos, doncs acabo assegurant al Bruno pujat de puntetes a un bloc que hi ha a la base de la paret.

I la sortida del 4rt llarg és divertida, amb aquest forat en forma d'embut que ens adverteix de que si badem... es clar que ens ho podem mirar com una opció divertida, doncs per aqui passa una via ferrata que travessa la paret entrant per diversos forats com aquest.
L'inconvenient és que la via segueix la via que escalem, i està equipada amb cordes, cal vigilar de no enredar-se.

Com que sembla que tinc prou corda decideixo empalmar els 2 últims llargs, i em quedo a escassos 5 metres de la reunió. Li dic al Bruno que s'avanci una mica i munto una reunió al peu d'un gran bloc, aprofitant un espit i protegint-la amb un camalot del #1. Al darrer llarg la via ferrata se'n va cap a la dreta, i apareix a l'alçada de la reunió.

Això s'acaba, i l'única cosa que ens queda per fer és remuntar el pendent fins a l'antena, creuar un mirador on hi ha uns quants turistes fent fotos, i caminar 2 minuts fins al cotxe. Llavors ens dirigim ràpidament al bar-mirador, on mengem una mica i fem la cervesa.

Ha sigut una escalada simpàtica, i encara ens sobra temps per veure el mar, ja que els pares del Bruno viuen en una petita península des d'on es veu el port militar. Atenció, que hem comptat 4 portaavions i més de 20 vaixells de guerra!!!

29.10.11

Pilier de la Serenité. Gorges d'Ollioules. Var.

Pilier de la sérénité. Gorges d'Ollioules. Var.
200m, 6a. Equipament: parabolts.
Material: cintes.

Aquest pont de Tots Sants, vés per on, hi he ajuntat dos dies previs que no tenia classe ni treball de camp ni res de res, i m'ha sortit un "aqüeducte" de 6 dies. Us fa enveja? Bé, a mi em fa enveja les vacances que podeu fer a l'estiu, que jo sempre he de quedar-me per les rodalies de Bcn degut a la meva feina, hehe
O sigui que he agafat 4 d'aquests 6 dies i he posat rumb cap a França, on la "Liberté, Égalité, Fraternité" m'enlluernen.
El Bruno, que viu a Grenoble, baixa fins Toulon, d'on és oriund, i allà ens trobem per fer algunes escalades esperant evitar les pluges.
La primera via escollida és el Pilier de la Serenité, una via recentment oberta (de l'Octubre) per uns amics seus, i que fa poc han acabat d'equipar. No està ni ressenyada, però tampoc no sabem si és la primera repetició. Això es troba a les Gorges d'Ollioules, a l'Oest de Toulon.

L'aproximació combina tota classe de paisatges i elements: el lloc on deixem el cotxe és Évenos, un fort penjat dalt d'un volcà, o sigui un turó on només hi ha piroclasts (la típica roca volcànica vermellosa amb porus). Cal dirigir-se a l'extrem SE, i d'allà començar a baixar ja per un vessant de calcari, la roca típica de la regió, en direcció a les gorges. El camí d'aproximació passa per dins d'una cova (Grotte de Saint-Martin), on contemplem formes kàsrtiques com aquesta colada estalagmítica. Llavors anem a parar a una tartera que baixa a la dreta d'una aresta, que és la via que escalarem. Com que la part final és bastant complicada i podem accedir fàcilment a la R2, deixem allà els trastos i fem un ràpel fins la base de la via.

A mig ràpel descobreixo un eixam salvatge d'abelles. Curiosament no està en un forat com sempre he vist, sinó que les bresques estan a l'aire lliure. Això no és típic a Europa, només ho he vist a llocs de molta calor com la Índia... En qualsevol cas cal fer atenció perquè rapelem a escassos metres de l'eixam, que queda sota un petit desplom, i podem trobar-nos de morros i tenir un greu problema.

La via passa més a la dreta, i comença amb un llarg en diagonal que desploma una mica. El secret és col.locar bé els peus, tot i que també cal seleccionar bé on posem les mans, doncs les preses son petites. Al Bruno no li agraden gens les travessies i aviat cota el llarg de 6a, tot i que al final jo també li acabaré posant aquest grau.

La R1 està enmig de la paret, o sigui que el segon llarg és la lògica continuació d'estil. Jo li poso una mica menys de grau (potser V+), però li pujo l'exposició, ja que tot i estar molt equipat per evitar pèndols, hi ha bastanta feina de neteja per fer i no m'acabo de refiar de tot arreu on m'agafo.

A la segona reunió recuperem material i continuem. Aqui hi ha 2 alternatives: per la dreta (V) i per l'esquerra (entre 6b i 7a, encara està per veure). Lògicament continuem per la dreta.

I el quart llarg és un bonic i vertical esperó, llarg i mantingut, amb un pas final de 6a.

Per sort les preses son bones però justes, i arribo al pas delicat sense estar massa petat. El passet és curiós, perquè hi ha una placa lleugerament desplomada on no hi podem posar cap peu, tot queda "a les nostres mans". El secret és... bé, no explicaré el secret, sinó ja no tindrà emoció. Això sí, la reunió està molt penjada, i tot i que crec que es podria fer més còmodament 3 metres més amunt, el Bruno em diu que ho han fet expressament per donar-li ambient... Plein gaz!!!

I ja només ens queden dos llargs, on la dificultat va baixant gradualment fins arribar al final de la via. Els llargs 5 i 6 (IV, III) poden empalmar-se amb una corda de 50m, i el seté llarg (IV) ja és de tràmit, fins a l arepisa final (reunió a l'arbre, fixeu-vos quins rasclers més bonics hi ha al terra!).

Els dos coincidim en que ha valgut la pena arriscar-se a escalar aquesta via, tot i que queda una mica de feina per fer, i que per al meu gust està massa equipada (això de no dur friends a l'arnés es fa extrany...),

però la via és molt xula (increïble quart llarg!), i el lloc i les vistes també!!!

22.10.11

Galadriel/Ítaca a les Moles del Don

Galadriel/Ítaca. Moles del Don.
140m, V. Equipament: burils/parabolts.
Material: friends, bagues.

Aquest cap de setmana hi ha sortida de SAME, posem direcció a Horta de Sant Joan.
Vé amb nosaltres l'Elisabeth, una noieta venezolana que ha vingut a fer un màster de sociologia i busca gent per escalar.

Aquest cartellet... ups, esperem que aquests no es posin a comprar muntanyes, que tot és molt bonic als cartells però no saben les vertaderes intencions...

El primer dia proposem fer una via facileta, tot i que a mi em pica per fer alguna cosa poc equipada. Intentarem fer la Galadriel, una via que creua la Ítaca, en aquesta fisura que es veu enmig de la paret.

Més a la dreta hi ha la via "Tintin a les moles", per on viatgen dues cordades SAME, amb la Úrsula, l'Elsa, l'Aina i el Francesc.

Aquest primer llarg no ha estat molt dificil, però sí exposat, doncs només hi ha un buril, al que hem de sumar un friend, un pont de roca, i un parabolt de la via del costat...

l'Elisabeth s'ho passa bé. Jo també, però aviat començaré a estressar-me, entre la travessa del segon llarg, les (3) cordades que hem de creuar, un arbust inmens enmig de la fisura que em barra el pas, i la poca facilitat de protegir-se que ens ofereix aquesta paret. El tercer llarg l'acabo fent per l'Ítaca, uns metres després d'una cordada molt simpàtica de Sant Feliu de Llobregat. Es veu que son una vintena de persones solcant aquestes parets!!!

N'hi ha que no tenen tants problemes, i estan gaudint aquest bon dia que fa, al riu. Ole per ells!!

Aqui dalt tampoc no s'està malament, i amb samarreta anem sobrats!!

Quart llarg que començo seguint l'Ítaca, per abandonar més tard en busca de la fisura, de la que aprofitaré els darrers metres. Cal vigilar amb aquestes llastres que sembla que estiguin a punt de caure. Una bona neteja no aniria malament.

Una cordada santfeliuenca fa el darrer llarg de la seva via, una placa espectacular i amb bon ambient, però més assequible del que sembla a simple vista.


I el darrer llarg és de pur tràmit: una desena de metres, la única emoció és utilitzar aquestes xapes tant extranyes, semblen fetes a mà!!

I al cim ens retrobem amb les cordades amb qui ens hem creuat i amb qui hem compartit la paret.

I foto de fi de via.

L'endemà anunciaven pluja, i no donàvem un duro per la jornada d'escalada, o sigui que vam deixar tots els trastos de via llarga al cotxe. Finalment el dia va aguantar i vam acabar fent diverses vies de fins a 3 llargs, al sector "L'espill". Si ho arribem a saber...