10.7.11

Gran Diedre, Pedraforca (2)

Gran Diedre. Cara N del Calderer. Pedraforca.
500m, V+. Equipament: algun pitó, parabolts a les Rs.
Material: friends, bagues.

Segona vegada en quinze dies que torno al Gran Diedre. Aquest cop és per dur en Martin, que mai no ha escalat al Pedraforca i li agradaria fer-ho per la cara N, tant impressionant des de baix.
la idea era de fer el Gran Diedre des de l'inici, i llavors empalmar amb la Via dels troncs. Però ni una cosa ni l'altra, ja que a l'arribar al refugi trobem unes 25 tendes de camuflatge (gairebé en trepitjo una de ben camuflada que estava, enmig del bosquet que hi ha a l'esquerra del refu), i al prat, uns 50 militars preparant-se per escalar. Ens hem dit "nen, ja cal que correm si no volem tenir-los demanat pas", i amb la por que ocupéssin tota la cara N arribant per la drecera, hem suprimit els primers 4 llargs no fós cas que un cop a la feixa haguéssim de fer cua...


Hem pujat prou ràpid i de moment ni els militars ni les seves metralletes ens segueixen. Quin estrés!


Comencem l'escalada més tranquils, al comprovar que els militars no ens segueixen. D'altra banda, la progressió presenta poques sorpreses, quan un ja es coneix la via.


Quart llarg.

Un cop a la Pany intentem tirar dret cap a la R1 de la Via dels troncs, en una variant interessant però que resulta massa dura per al meu company. Decidim sortir per la Pany, com he fet sempre. Aquesta via dels troncs em quedarà pendent...



Un cop a la cresta en Martin descobreix que te vertigen. Bonic lloc per a descobrir-ho!!! Doncs res, despleguem un altre cop la corda i seguim cap al cim.

Cim del Calderer.

Uix, ja hauríem de començar a marxar...

El descens el fem per la via directe, que sembla ser bastant complicat, sobretot per aquests passos de desgrimpada que hi ha, i pel contrafort que hi ha una mica més abaix.

Doncs no, mira, hem trobat una drecera!!!



L'enforcadura, rera nostre.

I les vistes de la vall. Ara "només" queda baixar per la tartera.


Les tendes de camuflatge de costat del refugi.

2.7.11

Bretxa Durier al Canigó

Bretxa Durier. Canigó.
100m, V. Equipament: 4 parabolts.
Equipament: friends grans, un cotxe amb bona suspensió (o un Hummer, directament!)

Per fi anem a escalar a un lloc on feia temps que en tenia ganes: al Pirineu. Sisi, el Pedraforca també es pot considerar Pirineu, però no deixa de ser calcari. En canvi, quan toques granit o gneiss, sembla més Pirineu, oi? En aquesta ocasió anem al Canigó, a escalar en el famós gneiss del Canigó.

Divendres a la tarda marxem cap al refugi dels Cortalets.
Hi ha 2 carreteres (pistes), davant el dubte (15km vs 22km), ens posem per la mes curta. Greu error: cal anar per la més llarga!!! Només dir que mai havia posat el meu cotxe en un lloc tant i tant complicat!!! La pista de 22 km, que agafem a la baixada, i que us semblarà molt atrotinada, és una autopista comparat amb la de 15km!!
Deixem el cotxe al pàrking i enfilem el caminet fins al refugi, amb vistes al mar...

Colors de posta de sol des de la terrasseta del refugi, on sopem. El Canigó es veu al fons.

Posta de sol.

L'endemà tothom enfila cap al Canigó, per la via normal, of course! Nosaltres (de moment els únics escaladors) enfilem cap al circ del Canigó.

La paret que ens proposem fer és la cara NW del Barbet, i més concretament la via del Gran Diedre.
Tot i que la via comença directament sobre la glacera, per desgràcia aquesta ha minvat tant que no ens cal ni piolet ni botes de muntanya, doncs amb unes vàmbes n'hi ha prou: no hi ha ni rimaia ni esquerdes. Això ja no és glacera, és més aviat un "nevé".

Gran error: encigalada al canto: en el primer llarg no hi trobo res de res (de res), ho poso tot jo. A la sortida del segon llarg s'intueix que cal anar cap a la dreta, doncs veiem l'entrada al diedre, però trobo un pitó a l'esquerra, i en comptes de deixar-me guiar per l'instint em dirigeixo cap a aquesta "prova convincent".
Resultat: 20m de corda desplegada sense poder col.locar res (fisures cegues on no entra res), obligació de destrepar, i a sobre hi ha herba pertot arreu, amb la por de relliscar...). Aconsegueixo posar un friend del 2 bastant cap a l'esquerra, i llavors veig una reunió encara més a l'esquerra i faig mans i mànigues per arribar-hi. Després ja veurem...
Ens hem situat just a sota el diedre de la via Chouca, massa a l'esquerra per flanquejar de nou... diverses cordades passen pel camí correcte sense inmutar-se. Proposo baixar i fer una altra cosa! O sigui que fem ràpel i avall.

I vet aqui que tenim la Bretxa Durier. No tenim ressenya ni sé res de res del que hi ha, però tampoc no tenim res a perdre, si la cosa es complica ens baixem i anem a buscar la normal i pugem com tothom.

La complicació aqui és no obrir-se el cap amb els blocs que poden caure, que això es veu inestable.
Resulta que aquesta bretxa no du el nom d'una persona per casualitat (això ja passa en molts altres llocs). Du el nom de la persona que la va obrir. Però la diferència és que aquest Durier va obrir la bretxa literalment: amb 3 càrregues de dinamita!!! En ple s.XIX aquest aficionat a la mineralogia i a la botànica, i "bon alpinista" (no se si avui seria considerat com a tal si anés amb les intencions amb les que anava llavors....) es va proposar obrir un camí directe al cim per tal d'oferir una ruta nova a la burgesia que pululava pels balnearis de la vall. I va fer-se amb els serveis d'un enginyer de mines.
I va obrir una nova ruta, si, i tant que la va obrir!!!

Doncs grimpant una mica arribem sense cap contratemps a la base del bloc que cal superar. Hi ha un simàtic parabolt, on muntem la R0.

Un sol llarg ens deixa sobre el bloc. Cal vigilar on posem els friends, no fos cas que caient arrosseguéssim també un d'aquests enormes blocs que es belluguen.
Mentre estic a sota el bloc encaixat sento la veu d'una noia que en francès li pregunta al Martin si es pot baixar per allà. Si, si, baixar sí que es pot, i ràpid també, massa ràpid que es pot baixar! Menys mal que no ho veuen clar i es fan enrera, sino ja patia que em caigués a sobre, i a més s'enredés amb les meves cordes i anéssim tots dos avall.
Després als escaladors ens diuen temeraris!!

Hi ha un pas per l'esquerra del bloc encaixat. Un parell de parabolts ens faran sentir més segurs.


Per fi el camí al cim, per l'altre vessant.
Creuem molta gent que ja baixa. Hi ha excursionistes, però també hi ha gent no tant ben preparada: creuem una noia amb bolso!

Aquest gendarme ens fa somiar. Qui sap si és tant fàcil d'escalar com sembla... ho provarem un altre dia!

Per fi el cim, amb vistes al mar.

Vistes també a la Catalunya sud, tapada per núvols.

I demanem tanda per fer-nos la foto de rigor a la creu.

Ara sí que soc al punt més alt, hehe!!

Camí de baixada, que fem mig caminant mig correns, per tal d'avançar l'enorme quantitat de gent que baixa del cim. És el que te anar a parar a un lloc tant emblemàtic, no? (el Martin al.lucina!)