8.5.11

L'Albaron (3.637m) amb esquís, Haute Maurienne.

Travessa Glacier des Évettes - L'Albaron (3.637m) - Refuge d'Avérole amb esquís. Haute Maurienne.

La primavera ja fa dies que ha arribat a Chambéry, però tot i així encara queda bastanta neu a les muntanyes. Qui es pot resistir a fer una darrera sortida d'esquí de muntanya??
Doncs una trucada d'última hora i m'incorporo a un petit grup de 3 que té per objectiu l'Albaron, un cim de 3600m on encara hi queda bastanta neu.

La idea és fer una travessa pujant per la vall de la glacera dels Evettes, fer cim, i baixar per la vall de la glacera du Grand Fond. Itinerari al mapa: en taronja la part feta a peu, i en blau, amb esquís.
Reservem nit al refugi (últimes places!) i preparem els esquís.
-C'est parti!!

Com que el tram superior de la carretera ja està obert, i del cotxe al refugi no hi ha gaire, quedem a Chambéry a les 11h00, i arribem a Bonneval-sur-Arc a l'hora de dinar. Dinem, ens posem les botes (d'esquí), els esquís a l'esquena, i comencem la caminada seguint el torrent fins a l'Écot. Comencem a caminar a les 14h00.
La neu ens sembla lluny... s'ha de caminar per arribar-hi. Tot i que podríem haver deixat el cotxe a l'Écot (estalviant-nos 200m de desnivell i 1h de marxa), l'hem deixat aqui perquè després cal venir a recuperar-lo des d'Avérole, i així demà a la tarda qui el vingui a buscar no haurà de remuntar fins tant amunt.

Fem ben fet de caminar pel camí i no pas per la carretera, perquè a part que és més còmode amb botes d'esquí, travessarem indrets com aquest: un petit racó amb un tros de roca al descobert que ens mostra unes curioses formes d'erosió. Al costat hi ha un petit prat, a peu d'una petita paret escalable. Ideal per a venir a l'estiu amb tranquil.litat i fer un dia complert (escalada, pic-nic, bany).

Hem passat l'Écot, i enfilem per la carena per on ja comencem a veure les darreres llengües de neu esquiables.

Ens hem posat els esquís a, exacta i aproximadament, 2150m. No està gens malament. La neu de primavera no està gaire en condicions en aquest tram, i si no vigilem els esquís se'ns en van avall.

Per fí arribem al coll, queden 10 minuts per arribar al refugi. Al fons veiem la Pointe de Bonneval (3.320m).

Per fí el refugi, amb el Plan des Évettes al davant, i al fons l'Albaron. Seguirem aquest itinerari.

Passem la tarda reposant-nos a la terrasseta del refugi, en un ambient més estival que no pas hivernal.Les marmotes ja han sortit del seu amagatall hivernal i ara s'escalfen (amb el doble sentit de la paraula) a base de bé: n'hi ha dues que es barallen, pel territori, o per una femella, potser), i ens ofereixen aquest espectacle angoixant durant una hora. Si, el rastre que es veu a la neu és sang!!

Diumenge al matí (molt de matí!). Ens hem llevat a les 4h40, hem esmorzat ràpid al refugi, i a les 5h40 ja estàvem esquiant pel fons de la vall. No som els únics! De fet, som els últims!!! Sisi, res d'horaris SAME: quan hem deixat el refugi ja no hi quedava més que la guarda i l'equip que hi treballa.

En Benoit no para de pressionar per a que anem més ràpid. Les condicions de neu estan prou bé (finalment no ens encordem), i ell diu que té un horari: a les 10h00 al cim i a les 12h00 al cotxe.
Doncs jo no tinc cap pressa!

De fet no anem tant lents! Hem avançat 2 grups, i davant nostre només queden els més ràpids.
Tema paisatge: no està gen malament: esquiar per sota d'aquests grans séracs impressiona!!

Per fí arribem a la cresta. Els primers en arribar som en Tomas i jo. Ens instal.lem com podem entre la gent que es prepara pel darrer tram, i canviem esquís per crampons. N'hi ha que s'encorden i n'hi ha que no. L'aresta no presenta cap complicació, per tant en Tomas i jo decidim no encordar-nos.
Jo crec que és força més perillós encordar-se!!

Pujant per l'aresta crida molt l'atenció la presència d'unes roques de color verd (a la foto no es veu tant bé): just darrera el Tomas, i al vessant esquerra de l'aresta, fins i tot al bloc més alt que es veu. És una roca de color verd blavós-grisós.
Doncs diuen que és un aflorament d'ofiolites (roca que es forma en les col.lisions de plaques tectòniques).

Un altre petit tram de mixte, i ja serem al cim!

Per fi al cim. En Tomas ha fet via i arriba el primer. Jo arribo poc després, quan ja no queda ningú del grup anterior.
En Benoit (que tant volia còrrer) puja amb el seu amic Étienne, que fa temps que no esquia, i arribarà gairebé mitja hora més tard al cim.

Foto de cim. Hem arribat a les 10h00.
Ara només queda baixar. Al vessant oest, per on volem baixar, hi ha un mur de 15m, que no serà cap problema perquè hi ha un ràpel instal.lat (i corda fixa per als que pugen).

Amb la corda d'en Benoit (30m) n'hi haurà prou. En Étienne serà el primer de baixar.

Els esquiadors que arriben per l'altre vessant planten els esquís i fan cua sota la corda fixa.
Nosaltres canviem crampons per esquís i comencem la baixada. La neu ja s'ha començat a transformar.


Al darrera deixem el cim de l'Albaron, vist aqui des del vessant SW (veiem l'aresta per on hem pujat).

Com més baixem pitjor està la neu. A les darreres pales em trec els esquís, veig que així avançaré més ràpid.
En Benoit baixarà correns per tal d'arribar al pàrking i intentar trobar algú que el dugui fins Bonneval a recuperar el cotxe. O almenys fins Le Villaron.

Passem per davant del refugi d'Avérole. A 2.229m, en aquest vessant ja estem per sota del límit de la neu.

I els darrers passos abans d'arribar al pàrking, on arriben a les 12h30.
Per sort en Benoit ha trobat algú que l'acompanya fins Bonneval, i en poc més de mitja hora serà aquí amb el seu cotxe. Arribarem a Chambéry cap a les 15h00...

Ascensió realitzada per Xavi Gallach, Étienne, Tomas i Benoit.

*= (tectònica).
La peridotita és una roca plutònica que forma part de la seqüència de les ofiolites: està situada sota del gabre, i la trobem normalment metamorfitzada en forma de serpentinita, una roca verda molt característica als voltants de la qual hi podem trobar amiant.
La seqüència ofiolítica es produeix a les dorsals oceàniques, quan el magma que aflora del mantell es refreda, i esdevé la crosta oceànica. Aquesta és la que subdueix (s'enfonsa) per sota de la crosta continental,
més gruixuda,
en un marge tectònic convergent. Q
uan la crosta oceànica ha subduït totalment,
el continent que vé al darrera "col.lisiona" amb la placa continental que ha provocat la subducció, tenim llavors una col.lisió. A vegades suceeix que en el moment de la col.lisió, una porció de crosta oceànica queda atrapada entre les dues crostes continentals, i les altes pressions la transporten fins la superfície, aflorant com veiem en la fotografia: llavors s'anomena sutura. Els geòlegs se n'alegren molt quan troben aquestes roques, ja que els permet delimitar amb precisió, com si d'una frontera política es tractés, els límits entre una placa tectònica i una altra, límits que d'altra manera son difusos i costen de traçar.
En aquest cas, trobem les ofiolites l'encavalcament pènic dels Alps, que és el límit entre la zona Briançonesa (Briançonnais et subbriançonnais) i la zona piemontesa (Piemont et Lig-piemontais), o el que és el mateix, entre els Alps externs (placa europea: França) i els Alps interns (placa africana: Itàlia).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada