8.5.11

L'Albaron (3.637m) amb esquís, Haute Maurienne.

Travessa Glacier des Évettes - L'Albaron (3.637m) - Refuge d'Avérole amb esquís. Haute Maurienne.

La primavera ja fa dies que ha arribat a Chambéry, però tot i així encara queda bastanta neu a les muntanyes. Qui es pot resistir a fer una darrera sortida d'esquí de muntanya??
Doncs una trucada d'última hora i m'incorporo a un petit grup de 3 que té per objectiu l'Albaron, un cim de 3600m on encara hi queda bastanta neu.

La idea és fer una travessa pujant per la vall de la glacera dels Evettes, fer cim, i baixar per la vall de la glacera du Grand Fond. Itinerari al mapa: en taronja la part feta a peu, i en blau, amb esquís.
Reservem nit al refugi (últimes places!) i preparem els esquís.
-C'est parti!!

Com que el tram superior de la carretera ja està obert, i del cotxe al refugi no hi ha gaire, quedem a Chambéry a les 11h00, i arribem a Bonneval-sur-Arc a l'hora de dinar. Dinem, ens posem les botes (d'esquí), els esquís a l'esquena, i comencem la caminada seguint el torrent fins a l'Écot. Comencem a caminar a les 14h00.
La neu ens sembla lluny... s'ha de caminar per arribar-hi. Tot i que podríem haver deixat el cotxe a l'Écot (estalviant-nos 200m de desnivell i 1h de marxa), l'hem deixat aqui perquè després cal venir a recuperar-lo des d'Avérole, i així demà a la tarda qui el vingui a buscar no haurà de remuntar fins tant amunt.

Fem ben fet de caminar pel camí i no pas per la carretera, perquè a part que és més còmode amb botes d'esquí, travessarem indrets com aquest: un petit racó amb un tros de roca al descobert que ens mostra unes curioses formes d'erosió. Al costat hi ha un petit prat, a peu d'una petita paret escalable. Ideal per a venir a l'estiu amb tranquil.litat i fer un dia complert (escalada, pic-nic, bany).

Hem passat l'Écot, i enfilem per la carena per on ja comencem a veure les darreres llengües de neu esquiables.

Ens hem posat els esquís a, exacta i aproximadament, 2150m. No està gens malament. La neu de primavera no està gaire en condicions en aquest tram, i si no vigilem els esquís se'ns en van avall.

Per fí arribem al coll, queden 10 minuts per arribar al refugi. Al fons veiem la Pointe de Bonneval (3.320m).

Per fí el refugi, amb el Plan des Évettes al davant, i al fons l'Albaron. Seguirem aquest itinerari.

Passem la tarda reposant-nos a la terrasseta del refugi, en un ambient més estival que no pas hivernal.Les marmotes ja han sortit del seu amagatall hivernal i ara s'escalfen (amb el doble sentit de la paraula) a base de bé: n'hi ha dues que es barallen, pel territori, o per una femella, potser), i ens ofereixen aquest espectacle angoixant durant una hora. Si, el rastre que es veu a la neu és sang!!

Diumenge al matí (molt de matí!). Ens hem llevat a les 4h40, hem esmorzat ràpid al refugi, i a les 5h40 ja estàvem esquiant pel fons de la vall. No som els únics! De fet, som els últims!!! Sisi, res d'horaris SAME: quan hem deixat el refugi ja no hi quedava més que la guarda i l'equip que hi treballa.

En Benoit no para de pressionar per a que anem més ràpid. Les condicions de neu estan prou bé (finalment no ens encordem), i ell diu que té un horari: a les 10h00 al cim i a les 12h00 al cotxe.
Doncs jo no tinc cap pressa!

De fet no anem tant lents! Hem avançat 2 grups, i davant nostre només queden els més ràpids.
Tema paisatge: no està gen malament: esquiar per sota d'aquests grans séracs impressiona!!

Per fí arribem a la cresta. Els primers en arribar som en Tomas i jo. Ens instal.lem com podem entre la gent que es prepara pel darrer tram, i canviem esquís per crampons. N'hi ha que s'encorden i n'hi ha que no. L'aresta no presenta cap complicació, per tant en Tomas i jo decidim no encordar-nos.
Jo crec que és força més perillós encordar-se!!

Pujant per l'aresta crida molt l'atenció la presència d'unes roques de color verd (a la foto no es veu tant bé): just darrera el Tomas, i al vessant esquerra de l'aresta, fins i tot al bloc més alt que es veu. És una roca de color verd blavós-grisós.
Doncs diuen que és un aflorament d'ofiolites (roca que es forma en les col.lisions de plaques tectòniques).

Un altre petit tram de mixte, i ja serem al cim!

Per fi al cim. En Tomas ha fet via i arriba el primer. Jo arribo poc després, quan ja no queda ningú del grup anterior.
En Benoit (que tant volia còrrer) puja amb el seu amic Étienne, que fa temps que no esquia, i arribarà gairebé mitja hora més tard al cim.

Foto de cim. Hem arribat a les 10h00.
Ara només queda baixar. Al vessant oest, per on volem baixar, hi ha un mur de 15m, que no serà cap problema perquè hi ha un ràpel instal.lat (i corda fixa per als que pugen).

Amb la corda d'en Benoit (30m) n'hi haurà prou. En Étienne serà el primer de baixar.

Els esquiadors que arriben per l'altre vessant planten els esquís i fan cua sota la corda fixa.
Nosaltres canviem crampons per esquís i comencem la baixada. La neu ja s'ha començat a transformar.


Al darrera deixem el cim de l'Albaron, vist aqui des del vessant SW (veiem l'aresta per on hem pujat).

Com més baixem pitjor està la neu. A les darreres pales em trec els esquís, veig que així avançaré més ràpid.
En Benoit baixarà correns per tal d'arribar al pàrking i intentar trobar algú que el dugui fins Bonneval a recuperar el cotxe. O almenys fins Le Villaron.

Passem per davant del refugi d'Avérole. A 2.229m, en aquest vessant ja estem per sota del límit de la neu.

I els darrers passos abans d'arribar al pàrking, on arriben a les 12h30.
Per sort en Benoit ha trobat algú que l'acompanya fins Bonneval, i en poc més de mitja hora serà aquí amb el seu cotxe. Arribarem a Chambéry cap a les 15h00...

Ascensió realitzada per Xavi Gallach, Étienne, Tomas i Benoit.

*= (tectònica).
La peridotita és una roca plutònica que forma part de la seqüència de les ofiolites: està situada sota del gabre, i la trobem normalment metamorfitzada en forma de serpentinita, una roca verda molt característica als voltants de la qual hi podem trobar amiant.
La seqüència ofiolítica es produeix a les dorsals oceàniques, quan el magma que aflora del mantell es refreda, i esdevé la crosta oceànica. Aquesta és la que subdueix (s'enfonsa) per sota de la crosta continental,
més gruixuda,
en un marge tectònic convergent. Q
uan la crosta oceànica ha subduït totalment,
el continent que vé al darrera "col.lisiona" amb la placa continental que ha provocat la subducció, tenim llavors una col.lisió. A vegades suceeix que en el moment de la col.lisió, una porció de crosta oceànica queda atrapada entre les dues crostes continentals, i les altes pressions la transporten fins la superfície, aflorant com veiem en la fotografia: llavors s'anomena sutura. Els geòlegs se n'alegren molt quan troben aquestes roques, ja que els permet delimitar amb precisió, com si d'una frontera política es tractés, els límits entre una placa tectònica i una altra, límits que d'altra manera son difusos i costen de traçar.
En aquest cas, trobem les ofiolites l'encavalcament pènic dels Alps, que és el límit entre la zona Briançonesa (Briançonnais et subbriançonnais) i la zona piemontesa (Piemont et Lig-piemontais), o el que és el mateix, entre els Alps externs (placa europea: França) i els Alps interns (placa africana: Itàlia).

6.5.11

Péchiney direct. Belledonne.

Péchiney direct, Chamrousse. Belledonne.
280m, 5c+. Équipement: spits.
Cette belle journée de printemps on à choisi une voie dans un rocher diferent, car on ira grimper à Belledonne.
La voie chosie est la Péchiney directe, presque 300m de voie dans une roche, "amphibolite", diferente au calcaire: un espéce de gneiss selon la guide (à moi, il me parait plutôt du schiste!).
En tout cas ça fait du plaisir de changer l'archiconnu calcaire pour une roche cristalline.

On monte jusqu'au Chamrousse, la station de ski de l'Arselle, totallement fermée et presque désertique (2 ou 3 voitures).
D'abord il faut pas s'entromper avec le chemin, car il se prête à des confusions.
Le paysage de prinetemps est trop beau!

Enfin la falaise! Ça se voit depuis la crête SW du Tour de l'homme. Ensuite il faut descendre un chemin marqué par un cairn, et glisser et glisser (ça glisse!), traverser le couloir et ses éboulis,

et trouver la "vire" qui traverse la base de la paroi. La voie commence 1m à gauche du cable qui équippe la vire.

Voilà la premiére longueur, qui commence en 3+ pour ensuite devenir 5c+. Toute la voie est assez soutenue dans le 5.

Le début de la deuxième longueur, à gauche pour aller chercher un dièdre.


La vue est assez impressionante aussi, car le pied de falaise est trés verticale, on voit la vallée, la route qui relie Grenoble et Bourg d'Oisans, tout au fond.

La troisième longueur. La deuxième moitié de ce longueur (et le debut du suivant) passe à droite de l'arête du plier (plein gaz!!), par une dalle, que curieusement est le plain d'une faille.

Le quatrième longueur, qui suit la faille pour aprés aller à droite par un ressaut, pas assez difficile (6a).


Cinquième longueur. La seule difficulté est un petit pas de mains: on essaye de monter les pieds mais ça glisse! Il faut se servir des mains alors!!

Peu aprés, la deuxième partie de la longueur est un enorme bloc fracturé, qui nous donne du plaisir à grimper. Trés aérien et atlethique, mais pas enormement difficile.

Et au fond, au S, la vue sur le massif du Taillefer.

Et vers l'E, la vue sur la vallée de la Romanche, et le massif de les Grandes Rousses.

Voici le parcours de la huitième longueur, qui file directe vers la sortie naturelle de la falaise.


Je ne sais pas ce que Bruno était en train de me dire, mais je trouve cette photo rigolo!

Et enfin, la sortie de la voie: à gauche le dernier relais et la falaise, à droite, le chemin qui suit la crête.


On trouve un autre système de failles, cette fois elles coupent le système que on à trouvé aparauvant, au milieu de la voie.

Et en descendant, on se dise que ça serait sympa de venir grimper quelques jours ici, en s'installant sur un coin de cette forêt avec une tente. Elle est fraiche et tranquille, idéale pour le printemps!

1.5.11

La voix d'Elianne. Presles. Vercors

La voix d'Elianne. Presles. Vercors.
200m, 6a. Equipement: spits.
Jolie journée d'escalade dans ce coin que je ne connaissais pas!
L'approche de cette voie est trop bien car en sortant de la voiture il faut descendre pour chercher le pied de falaise, et ensuite traverser vers l'E. Pas d'approche fatigant alors (ni de descente longue d'ailleurs!).
La première longueur commence assez chaud: un V+ pour se chauffer! Dommage que l'equipement soit placé tellement à gauche de la ligne d'escalade, car ça va faire augmenter la difficulté...


La deuxième longueur est moins raide, mais il y a un pas de 6a, a mon avis le pas le plus difficile de la voie, difficile a faire surtout parce que l'emplacement où on doit mettre les pieds il glisse, donc ça ne donne pas trop de sensation de securité!

À nôtre coté il y a une falaise bien verticale qui fait rêver!

Le longueur coté de 6a. C'est asse soutenu, mais pas impossible. En plus il est un longueur trés joli.


Le cinquième longueur commence bien en allant vers la gauche. Il faudra déployer la dégaine car sinon on risque d'avoir trop de tirage.

Et on a fini la voie. Mais au lieu de descendre par la vire (échappatoire), on prefére continuer les deux dernières longueurs de



La dernière longueur est coté comme 5b, mais moi je lui poserai bien un 6a, car le pas il est au moins si dificile que le pas de 6a du deuxième longueur!!

Et on a fini la voie! Relais dans l'arbre, ou si on veut voire la progression de nôtre compagnon, on peut faire le relais ici, avec un spit et une sangle dans la roche à gauche (pas evident, mais utile!)

Le village de Presles. Petit, calme, joli...

Et l'auberge de Presles, endroit cool pour faire la bière de fin de voie!