24.4.11

Grande Aiguille Rousse (3.482m) amb esquís.

A Catalunya és setmana santa, alguns dels meus companys de la UEC estan fent acte de presència per aquestes muntanyes... El president i el seu sèquit han posat rumb al país de la xocolata i dels bancs.
Una segona expedició, més modesta però també interessant, posa rumb a la Vanoise (Savoia), no molt lluny d'on visc. Faran estada al refugi de Prariond, pujant dimecres i quedant-se fins dilluns. Jo tinc classe fins divendres al migdia, però a la tarda ja estic conduïnt fins Val d'Isère per passar el cap de setmana amb ells.

Arribo al pàrking poc abans de les 19h00. El temps just de posar-se les botes i carregar motxille i esquís, i ja estic caminant per la vall que du al refugi. La calor de primavera ha fos bastanta neu, però encara en queda una mica, esperem que a dalt estigui més carregat!

Arribats al plató no ens podem queixar, la neu arriba més abaix del refugi.

Els meus companys han passat un dia (dijous) recuperant-se del viatge, i han intentat un cim que no han aconseguit fer degut al mal temps (divendres). Dins i fora del refugi, la geologia els manté ben distrets.

I les truites de formatge de 12€ també!!
Dissabte ens hem llevat a les 6h30 per veure que barrufava, no feia molt bona pinta el tema... hi ha gent que ha marxat cap al cotxe, nosaltres ens quedem al refugi, esmorzem per segons vegada, fem una petita pujada pels voltants del refugi (més que res per gaudir d'una baixada en esquís), dinem... i fem passar el temps com podem: parlant, criticant a tothom qui se'ns posa al davant...

Diumenge la cosa pinta diferent: bona meteo. Ens llevem d'hora (dins de les possibilitats de l'horari SAME) i comencem aviat l'ascensió. Objectiu: la Grande Aiguille Rousse, doncs per anar a la Pointe de la Galisse diuen que és molt fàcil perdre's durant la baixada, i no volem anar a parar a Itàlia, país on els presidents tenen un "costat homosexual lesbià".

Com pot comprovar-se, no arrivarem els primers al cim.

Ahir només van nevar alguns centímetres, els suficients per esborrar les traces i deixar-nos un camí més agradable, menys "autopista de la primavera".


Un cop superada la primera part, i ja a punt d'entrar a la glacera, la motivació va en alça.


Al fons es veu la traça que han obert els més matiners, la que seguirem fins al cim.

Ja estem sobre la glacera. De moment les esquerdes semblen ben cobertes, no correm perill.

I per fi una vista del cim de ben aprop. Els primers en arribar ja baixen, i ens trepitgen la pala que hi ha sota el coll. Jo em fixo en una baixada alternativa, que sembla més interessant i que ningú ha remarcat: per l'aresta que es veu a l'esquerra, i que va a parar al final del flanqueig que fan els esquiadors.





Ja som al coll, des d'aqui podem gaudir de la vista del Mont Blanc, costat italià, abans que la boira el faci desaparèixer.

Només queda un centenar de metres.



Arrivada al cim dels darrers components del grup!


Fotos de cim i comencem a baixar, que això s'està tapant.

L'Anna també havia de baixar per aqui, però al final no ho veu clar i baixa pel coll. Farà el flanqueig i m'esperarà sota l'arrivada.


Un cop sóc a la pala continuem la baixada pel dret. Els nostres companys baixen pel mateix lloc per on hem pujat, ens reunirem una mica més avall.


Cal travessar cap a l'esquerra amb compte de no caure en cap esquerda.


Aqui arriven els nostres amics!

Ups, un començament d'allau que no ha progressat, testimoni dels calors de la primavera.

I ben aviat arribem al refugi.

Sessió d'estiraments.

Finalment l'equip va decidir baixar avui mateix i venir a dormir a Chambéry. Recollim trastos i iniciem la baixada fins al pàrking.

Les marmotes, que ja es desperten del seu somni hivernal...

Primer accident: l'Ari cau esclafada pel pes de la seva motxilla (dur un piano de cua dins la motxilla pot ser perillós).

Segon accident: l'Aina cau esclafada degut a la velocitat extrema que duia (trencar la barrera del so esquiant per aquesta neu sopa pot ser perillós).


Per fi la neu s'acava i hem de posat els esquís a l'esquena, enfilem drets cap al pàrking.

Deixar que tres geòlegs caminin junts enmig d'aquestes muntanyes no és gaire bona idea: quan no és un plec és una ofiolita, i sinó és un con de dejecció. El resultat és que ens anem quedant retardats...

La biologia també hi influeix, que consti!


I parada final a casa meva, on normalment hi viu una sola persona (jo), i on com a màxim hi havien dormit 3 persones. Aquesta nit serem 6. Com ho hem aconseguit, això? No sé com, però hem dormit 6 persones, segur que serà un rècord invicte durant molts anys!!!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada