26.11.10

Ja ha nevat a Chambéry!!!

Per fi, després de veure diverses nevades que enfarinaven els boscos propers a la ciutat, ja ha nevat a Chambéry (245m d'altitud).

Aquest és l'aspecte aquest matí del jardí que hi ha darrera la casa on visc. Això és el que veig des de la finestra de casa.

I la vista de la ciutat (i al fons el llac) nevada, des dels prats de darrera de casa.

20.11.10

Escalada en gel a la Mer de Glace

Una activitat que feia temps tenia planejada i que havia posposat un cop i un altre a causa del mal temps. No és que sigui una gran activitat, més que res hi he vingut per curiositat, i per què no dir-ho: perquè la idea d'escalar en gel fora de temporada... així es fa menys llarga l'espera de bones condicions a la muntanya.
La idea és simple, molt simple: caminar per la glacera fins que trobem una bona esquerda. Llavors, fem un ràpel i hi baixem, i sortim escalant. Això és fa tot l'any, de fet aqui venen els cursetistes a finals de l'estiu o durant la tardor a aprendre, així quan les condicions ja permeten anar a fer cascades, aquests ja estan ensenyats.

Però hem arribat massa tard, doncs a aquestes alçades de la tardor ja hi ha prou neu com per començar a tapar algunes esquerdes. Ho hem trobat tot cobert de neu i ens ha sigut dificil aprofitar el cap de setmana.

I l'experiència de dormir sobre una glacera? Molt bona si no fós perquè no tinc tenda d'hivern, hehe, i he vingut amb la tenda d'estiu. Entre els -10ºC que fa i la bona ventilació de que disposa la tenda, podem afirmar que calor no passarem!!

La única esquerda que hem aconseguit equipar, ja que al costat hi havia una de més suculenta, però estava ocupada per un grupet d'espeleòlegs glaciars (sisi, fan espeleologia glaciar: baixen per una esquerda fins els "Moulins", i es dediquen a còrrer amunt i avall per allà dins...). Per cert, que hem vist una noia sortir correns cap a l'estació de Montenvers perquè havia caigut a l'aigua i s'havia mullat fins la cintura... això deu fer mal!

El Bruno a la reunió del fons de l'esquerda esperant per a poder pujar (la lleixa és un inmens bloc encaixat a l'esquerda, sort d'això!). Pot comprovar-se el treball d'arqueologia que vam fer el dia abans, treient amb el piolet la coberta de neu. Gairebé tot el gel que es veu estava sota un pam de neu.

Moment clau en el qual el Bruno descobreix que l'escalada en gel no és tant fàcil com sembla en els videos que corren per internet, que clavar amb la mà esquerra no és gens fàcil, i que la sang dels braços baixa cap al cos i no puja, no puja, i que per tant, el fred a les mans ens fa escalar pitjor a cada metre. Això de l'escalada en gel és com una cursa contra un rellotge de sorra (en aquest cas, de sang).

I aqui l'aspecte d'un dels "moulins" per on baixen els espeleòlegs glaciars, o els escaladors més agosarats. Impressiona passar-hi pel costat: d'uns 3 metres de diàmetre, aquest forat tenia més d'un llarg de corda de profunditat.

De camí de tornada, podem veure molt clar l'alçada mitjana que la glacera tenia anteriorment (pel límit inferior del bosc, que traça una línia gairebé paral.lela a la superfície de la glacera). I no fa gaire, ja que prop de l'estació hi ha un cartellet on mostra que allà arribava la glacera el 1820.
Les dades d'aquesta glacera son impressionants:
-mides actuals: 7 km de llarg, 200 metres de gruix,
-velocitat mitjana de la glacera: 70m/any, o sigui 20 cm/dia (gairebé un centímetre cada hora),
-velocitat de recessió: 30 metres de llarg i 2-3 metres de gruix a l'any.
A costat i costat de la glacera trobem impressionants dipòsits morrènics que s'aguanten pels pèls, i que ens ofereixen petites esllavissades a cada minut.

I camí del tren descobrim la paret de gel que no vam veure ahir (coberta de neu) i que avui el vent ens ha netejar, on hauriem gaudit picant gel. Per un proper cop ja ho sabem... Podem veure una cordada com desmunta les vies i deixa la zona. El darrer tren surt a les 16h30!

L'impressionant agulla dels Drus, amb una visió molt clara (per la diferència de color) dels grans despreniments del 2003 i 2005, que van deixar al descobert les interioritats d'aquesta paret granítica de 1000m d'alçada, i que va posar punt final a nombroses vies clàssiques dels Alps.

Per fi arribem al trenet cremallera que du de Chamonix a Montenvers. Això és un tren cremallera de veritat, i no els que ens han posat a Núria o a Montserrat: aqui els trens els utilitzen mentre aguantin (aquest deu tenir uns 60 anys), i conserven tot el bon gust de la filosofia original. A Catalunya, en canvi, trobo que agafar el cremallera de Núria ja ha perdut tot l'encant, doncs sembla més una nova línia del Metro de Bcn que un tren de muntanya...

Activitat realitzada per Xavi Gallach i Bruno.

7.11.10

Mon Petit piton, La Cochette. Chartreuse.


Mon petit piton. La Cochette, Chartreuse. 110m, V.

Équippément: goujons.
Matériel: dégaines.

Ce samedi il faisait beau. Trop beau. C'était pas question de rester à la maison. Mais c'était pas question non plus de se caisser les doigts des pieds une deuxieme fois (j'ai encore quelques souvenirs de l'ascension au Mont Blanc).
Je profite alors pour initier Talita à l'escalade en voie longue, on pars cet aprés-midi faire une petite voie dans une falaise calcaire prés de chez moi: la Cochette (prés de St-Pierre-d'Entremont).


L'aproche est court mais intense, il faut marcher a travers d'un bois assez raide. Il fait chaud.


Au pied de voie nous attendons deux cordées qui descendent en rapel, et nous profitons pour se faire faire une photo. Pour se preparer il y a même un tapis, c'est sympa!!!


La vue du premier relais vers le sud: la petite vallée du village de Corbel, qui correspond à un anticlinal, la charnière duquel a été erodée.


La vue vers le nord est est aussi trés belle, avec la fin de l'anticlinal, et plus loin la face ouest du Mont Granier, un grand bloc karstique.


Toute la voie à la même dificulté, V.


Talita au premier relais.


Le debut du troisième longueur.




La vue vers le sud a mesure qui s'approche le coucher du soleil, depuis le troisième relais.




Le debut du quatrième longueur, una traverse vers la droite pour aller chercher un pilier.


Et enfin, on a fini la voie.
Il faut faire la photo...


...regarder le paysage en disant -Ouaauhhh! ...


...et descendre en rappel, "in the night".

Escalade realisé par Xavi Gallach et Talita Muller.