28.3.10

Vallibierna (3067m)

Ascensió al Pic de Vallibierna (3.067m).
Dedicat a la Júlia Pérez, que no ha pogut venir amb nosaltres.

Dia 1. Dissabte 27.
Arribada a Benasque i aproximació a Coronas.
El dia comença conduïnt fins Benasque, on ens trobarem amb la Pat i el Séb, que se'ns ajuntaran els dos primers dies de la sortida. Aquests dos primers dies els dedicarem a l'aproximació al refugi de Coronas, que serà el nostre camp base, i a l'ascensió al Vallibierna. Els dos dies següents, si tot va bé, intentarem ascendir l'Aneto.

Abans de començar a caminar cap a Coronas fem unes darreres compres de menjar al súper del poble, on descobrim la "Berta cola", un líquid insípid que recorda molt lleugerament el gust de la cola (es clar, que a 25 ct la llauna no es pot demanar gaire més...).

Ja estem tots al Plan de Senarta, equipats, carregats i disposats a començar l'aproximació per la pista que puja per la vall de Vallibierna.

El primer tram del camí no està gaire nevat i es fa ràpid, tot i que la gran quantitat de blocs caiguts dels vessants propers ens fan estar alerta.

Vista de les parts superiors de la vall, amb el Vallibierna al fons.

Un cop entrem a la neu avançar es transforma en una agonia, doncs la neu primavera fa que ens enfonsem cada dos o tres passes. Finalment arribem al refugi, ocupat per un grup de manyos ben simpàtics, però que es fan pregar per acurrucar-se a les lliteres i deixar lliures tres llocs...

Dia 2. Diumenge 28.
Ascensió al Vallibierna.

Ens llevem a les 5h00 i a les 6h00 ja estem en ruta, remuntant la vall en direcció als ibons de Vallibierna. Els primers metres son dificils, ja que continuem enfonsant-nos a la neu primavera, massa tova per aguantar el nostre pes. Hauriem d'haver dut raquetes!!!




Ja guanyem altitud i el temps aguanta, poc a poc anem pujant, fent torns per obrir traça, doncs després de la nevada de la setmana passada no ha pujat ningú.


Passem a l'alçada del coll de Vallibierna i ens encarem cap a la muntanya blanca, l'horari no es molt bó per a la Pat i el Séb, que han de tornar avui mateix a Barcelona.


Parem a descansar en una gran pedra que hi ha, consultem el mapa i decidim l'estratègia per pujar. La Pat i el Séb decideixen que és massa tard i fan mitja volta. Tampoc no els sap greu, doncs estan contents d'haver arribat fins aqui i han gaudit d'un dia preciós per fer muntanya. La Pat també està contenta perquè el seu genoll ha respost bé i aviat podrà fer de tot.

Els Alberts, la Júlia i jo continuem. Després de barallar-nos una mica amb la neu, arribem a la darrera pala de neu que hi ha abans de fer la cresta cimera.

Des d'aqui veiem la temible cara S (escalable) i la cresta que segueix fins al cim.


Hem fet un bon tros de cresta, i avançar es converteix en un assumpte massa perillós com per plantejar-nos sortir pel coll de Culebras, doncs al nostre costat hi ha una caiguda de més de 300m.

Arribem a un punt on decidim que és el cim. Sembla el més alt de tot el tros que hem fet, potser una mica més endavant és el cim oficial, però no tindrà més d'un metre més d'altitud i per arribar-hi hem de flanquejar uns rocs bastant més perillosos que la cresta que hem fet fins ara, doncs hi ha una bona cornisa que ens impedeix continuar avançant per la cresta. Donem per bo el cim, fem la foto (amb l'Aneto al fons) i donem mitja volta.

La tornada pel mateix camí que hem fet, amb la cara S (i una bona cornisa) a la nostra esquerra i la cara N amb la seva caigudeta de 300m a la nostra esquerra. L'única cosa de la que anem una mica mancats és d'aigua, doncs tenim les cantimplores buides i fa bastanta calor.

Ben aviat, però, estem fora de perill, i parem en un lloc ben arrecerats del vent per veure del termo i menjar alguna galeta.

La tornada la fem pel mateix lloc per on hem pujat. La neu està una mica pasteta, i per evitar que se'ns formin pans l'Albert B i jo ens traiem els grampons.

La baixada sempre és més divertida que la pujada, especialment si pots fer culen-bajen o arrebossar-te amb la neu com una croqueta...



Arribem al primer punt on l'aigua circula lliurement, i omplim totes les cantimplores i bevem i bevem...

Traça d'esquí del grup d'aragonesos, que han anat a fer el Tempestades.

Dia 3. Dilluns 29.
Dia de descans a Coronas.
Dilluns era el dia escollit per a intentar l'Aneto, però hauriem de llevar-nos molt d'hora, i com estem cansats i tenim la roba bastant mullada (pantalons, malles, botes i mitjons) del dia abans, ens quedem al refugi a secar-ho tot al sol i a fer un dia sabàtic de descans, que tampoc no està gena malament...

L'aigua del riu té bastant gust a ferro, vegeu quin color té el riu just davant del refugi de Coronas!

Activitats programades: agafar aigua del riu per cuinar, rentar, beure...

Embadurnar-se amb crema protectora solar,

Prendre el sol asseguts còmodament a l'exterior del refugi mentre observem les muntanyes properes (i les cornises de neu),

Intentar arribar a les poques branques que queden als arbres secs més propers (a sobre al refugi no hi ha serra) per a fer foc a la nit,

Fer búlder per les parets del refugi...

Dia 4. Dimarts 30.
Renunciem a l'Aneto, i camí de Barcelona.

Doncs no, no ens ha vençut la mandra: ens hem llevat a les 3h00 disposats a fer l'Aneto, però nevava, i nevava una neu humida no gaire agradable, no haguéssim fet gaires passes abans de quedar ben xops, i es que la temperatura no era negativa. O sigui que davant el dia gris que ens espera i davant la possibilitat que empitjori, decidim baixar a Benasque i fer via cap a Barcelona tranquilament, sense presses.


Això sí: enfonsant-nos cada dos per tres a la neu, es clar!!


Un cop arribats a la pista seca, això és bufar i fer ampolles, i ben aviat serem al cotxe, i d'allà a Benasque, on dinarem còmodament un bon entrepà asseguts en un bar.

Ascensió realitzada per Xavi Gallach, Albert Bordonau, Albert Cruz i Julia Sardà.
Seguits els dos primers dies per Patricia Pastor i Sébastien Soilen.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada