21.2.10

Cascada de l'Arbret al Pedraforca.

Cascada de l'arbret. Pedraforca.
100m. II, 3. Equipament: reunions a arbres i parabolts.
Material: cargols de gel i bagues.

Després d'estar tot el Dissabte picant gel a Il.lusions d'hivern, on els meus amics aprenen a escalar en gel, avui formem una cordada de 3 (l'Arnau i l'Àlex van tornar ahir a Barcelona) i anem a fer la cascada de l'arbret, que l'Enrique ens ha dit que està en bones condicions.

La primera foto del dia, gentilesa de la Laura (que escull unes temàtiques ben rares per satisfer la seva afició fotogràfica) és aquesta: buidant la bufeta a peu de via com la resta de mortals... Això sí: quin lavabo amb vistes!!!

La via es presenta bé: tot i que hi ha 2 cordades abans que nosaltres, estem prou espaiats com per no molestar-nos.
Al primer ressalt, a peu de carretera i sense gaires metres, no em cal encordar-me, símplement pujo una corda per assegurar l'Albert i la Laura quan pugin.

Munto una reunió amb 2 cargols a peu del segon ressalt, des d'on començarem l'escalada de debó. Entremig hi ha aquest petit tram de neu.

La Laura serà qui m'asseguri en aquest segon ressalt.

Cal vigilar amb el gel perquè no té molt de gruix i ja he rascat pedra a l'intentar posar el primer cargol.

Ara els toca a l'Albert i a la Laura. En un moment seran a dalt, a peu de la cascada de l'Arbret.

Foto de cordada a peu de cascada. Reien perquè encara no sabien el que els esperava!!!

M'encordo (hem desenredat les cordes, que tenien uns rissos...) i cap a munt, a veure com està el gel.


Això pinta bé, el pendent és mantingut però no mata.


L'únic tros on he patit és a l'arribar a la base d'una roca on el gel feia unes columnetes: no trobava un lloc fiable on posar un cargol, però la resta de cascada es deixa fer ben a gust.

Uns quants metres més i ja sóc a dalt. Munto la reunió amb 2 parabolts que hi ha al bloc de dalt.

Ara li toca a l'Albert. Quan per fi treu el cap em diu que s'ha trencat el llavi amb un bloc de gel que se li ha trencat. Esperem que no sigui res, tampoc no és qüestió de patir.
Mentre escalàvem aquest tercer ressalt han arribat 2 cordades, que s'esperen a peu de via.


Un darrer esforç i ja és a dalt. Passa, passa i acomoda't, que la reunió és prou ample!!!

I ara li toca a la Laura, que es mor de ganes de pujar!!!

Aqui la tenim, feliç i riallera. Arribats a aquest punt no li quedaven gaires forces per clavar els piolets, però només puc dir que per ser el segon dia que escalen en gel no està gens malament!!!


La sortida la fa ajudant-se de l'arbret, tampoc no hi ha molts emplaçaments on clavar el piolet (roca, gel podrit, herba...)

Ja som a dalt. La quarta cordada ens ha seguit de ben aprop i el noi que puja de primer ens obsequia amb aquesta fotografia. Mentre ell assegura la seva companya nosaltres començarem a preparar el ràpel, així la jornada d'aprenentatge haurà estat complerta (i perquè així baixem més directes!).

A tot això ha començat a nevar. Jo que volia ensenyar el gat als meus companys... doncs s'hauran d'esperar perquè la boira ja ha arribat, ben puntual!!

Ràpel i cap avall. Anirem per l'altre costat de la cascada, per tal de no tirar blocs de gel a una cinquena cordada que està pujant.
La nota negativa la donen els 2 segons d'aquesta cinquena cordada (de 3), que no han parat de queixar-se mentre esperaven. Què podem dir per respondre? Molt fàcil: tothom sap que la gent s'inicia al Pedraforca, o sigui que si no teniu prou paciència sou lliures d'anar a Boí o a Gavarnie.
Jo també els recomanaria molt que féssin un curset de seguretat en cascades, ja que mai havia vist pujar ningú tant perillosament com ells van fer!!!

Però no val la pena gastar energia en discutir sobre això, i sí en anar al bar a fer la cerveseta final i a menjar els entrepans -de pava en el cas de la Laura- que ens esperen impacientment!!!

Un cop valorat el cap de setmana, els meus companys i jo arribem a una conclusió d'una lògica aplastant: no n'hi ha prou!!
I des d'aqui prometem que aviat hi tornarem!!!

Escalada realitzada per Xavi Gallach, Laura Trabal i Albert Cruz.

7.2.10

Cascada de Campelles

Cascada de Campelles. Campelles, Ripollés.

Diumenge ens llevem a Camprodon, on hem quedat amb l'Enrique i el David per anar a fer una canal al Grà de Fajol petit. Però com tot està sense gaire neu, i les canals no tenen gaire ressalts formats, prenem una decisió dràstica: anem a Campelles, on l'Enrique ha sentit que hi ha una cascada formada. Si de veritat està formada podrem picar gel, però si no trobem res en condicions la jugada ens haurà sortit malament i llavors passarem el dia al bar...
Arribats al bar de Campelles demanem si saben si la cascada està gelada, i un avi ens respon: "Quina cascada? Sempre he viscut aqui i mai hem vist cap cascada!. Comencem bé!!

Però el nostre olfacte (i la ressenya) ens guia pel camí cap a les cascades, situades entre els dos refugis que hi ha al vessant N de la muntanya de Campelles. Durant l'ascens podem gaudir del gel que hi ha a la pista (i que ens regala unes quantes relliscades... després diran que l'escalada en gel és un esport perillós. I tant! Sobretot si hi ha aquestes aproximacions!!) i de la companyia d'un nodrit grup de "domingueros" que es dirigeixen cap a unes barbacoes carregats amb bosses de pic-nic, i calçats amb uns descansos al més pur estil anys 80.

Des de la pista només hem de pujar uns 50m per accedir al primer ressalt.


L'Enrique s'ho mira i als dos ens sembla en prou bon estat. Farem la cascada en dos llargs.

El primer tram és força divertit, tot i que no és tant mantingut com ens agradaria. Faig reunió en un arbre a l'esquerra.

Aviat puja el Xavi, que no se li dona gens malament tot i que mai ha fet gel. Tot seguit pujarà l'Enrique, aprofitant els cargols que he posat.

El segon llarg ja és més interessant, amb un primer tram d'uns 5m ben vertical, passo per la dreta per on el gel és més sòlid, i poc després puja l'Enrique.


Quan tots som a dalt ens despengem de la reunió fins la base intermitja, i anem pujant en top-rope provant els diferents costats de la cascada.
Poc després arriba una altra cordada de tres, que només pugen i baixen un cop.


Quan estem satisfets de picar gel muntem un ràpel i cap avall.


Els nostres amics encara es queden una estoneta més. Ens veurem al bar!!!

Ens ha agradat Campelles. És un poblet on encara hi podem trobar joies com aquesta...

Escalada realitzada per Xavi Gallach, Arnau Sardà i Xavi Domínguez. Acompanyats d'Enrique Murga i David Valls.

6.2.10

Cascada de Porta

Cascada de gel de Porta. Cerdanya.

Aquest finde l'objectiu comú amb l'Arnau és fer gel. Teniem pensat fer una canal a la Cerdanya francesa, però sortint de Bcn no anem sobrats de temps. Com sé que la cascada de Porta està formada, cosa que sembla que no és força habitual, ens hi dirigim, i des de la carretera veiem que, sí, està formada.

Tot i la mica de boira que hi ha aparquem el cotxe a la caseta de l'Armée francesa. Aviat comença a nevar i la temperatura baixa, però això ens és igual, millor, som aguerrits: carreguem material i tirem cap amunt.

El camí no és molt evident, potser perquè tenim sempre a l'abast la vista de la canal que puja a la cascada, i així no passa res si et perds. Aconseguim ficar-nos dins la canal i anem avançant, de moment sense crampons i amb el material a la motxilla. Poc després arribem a un ressalt de gel. Perfecte!! Tirem corda i m'enfilo a veure què hi ha!

El resultat és una canaleta que va alternant trams rocosos i ressalts de gel, el màxim d'uns 5m.

Vaig posant cargols i avançant fins arribar a la base d'una gran pedra, a la seva base faig la reunió en un arbre i tot seguit puja l'Arnau.

Sortim d'aqui sense encordar-nos (no cal) i amb penes i treballs (tartera, esbarzers, roques, herba -amb crampons!!-, etc) arribem a la base de la cascada. Amb l'estona que duem aqui, ja ha deixat de nevar i ha sortit el sol, fonent part de la neu que ha caigut. La cascada sembla que aguanta però es veu mullada, i la roca de la base també està mullada. També pel fet que em sembla perillós fer-la de primer, doncs si caic me l'enduré enganxada als cargols, decidim pujar pel costat i muntar-la en top-rope.

Rapelo pel mig de la cascada i comprovo que tot i estar mullat el gel no té mala pinta. Això sí, és molt vertical, potser de 90º.
Som-hi doncs!


Això està molt vertical i els braços aviat ho senten, cal buscar reposos.


Ara li toca a l'Arnau, que ja es va estrenar la setmana passada al Pedraforca. Això li agrada, i no se li dona gens malament...

Sembla que estigui assassinant algú, oi???

Poc després arriba una cordada disposada a escalar-la. Els informem que tot i l'aspecte el gel està prou gruixut i que es deixa clavar bé, decideixen pujar de primer, comença el Xavi. Nosaltres mirem i aprenem, i veiem que no som els únics a qui se'ns cansen els braços... 90º!!

Després li segueix el Jordi, també de primer, però aprofitant els cargols que ha deixat el Xavi.

Després de veure'l pujar i baixar, el Xavi i jo ens intercambiem els piolets, així puc provar els seus, uns Charlet Moser Quark sense dragonera. Van fantàstics!!! M'hauré de pensar en comprar-ne uns!!

Ups, una relliscada i quedo penjant, hehe...
Per cert, heu escalat mai en gel amb el solet que us escalfa?? estar a peu de via passa de ser una tortura a ser una delicia, hi ha perill d'adormir-se i tot!

Cap a les 4 abandonem el lloc per arribar al cotxe amb temps suficient, doncs hem de quedar amb el Xavi (un altre Xavi) amb qui escalarem demà. Aprofitem la instal.lació que hi ha a peu de cascada i rapelem per saltar-nos el tros més complicat del camí de baixada. Es pot comprovar que la cascada de sota ja s'ha fos.

I després d'una baixada no gaire agradable, per tartera, pedrots, branques i esbarzers, ja estem arribant al cotxe. Ens agrada aquest bosquet, i el fet que al ser cara SW estem en una muntanya pràcticament seca (no està nevat), un ambient diferent als que estem acostumats per les hivernals.

L'aspecte de la cascada des de baix de la tartera.

I ja sortint cap a la carretera...

Escalada realitzada per Xavi Gallach i Arnau Sardà.