20.12.10

Rescat a Agulles. Video.


En aquesta ocasió he filmat el meu propi rescat, doncs vaig ser jo qui, el cap de setmana abans de nadal, va caure tontament caminant pels voltants del refugi d'Agulles, i es va fer un esguinç important al turmell.
En aquest primer video l'helicòpter dels GRAE arriba a l'agulla de l'helicòpter, i descarrega dos bombers i un metge:



I en el segon video els bombers m'acompanyen fins pujar a l'helicòpter, que s'enlaira per anar a la Vinya nova, on ens espera l'ambulància:



Bé, espero que us agradi: més val veure-ho aqui que no pas en directe, oi?

4.12.10

Ski de randonnée à La Motte-Servolex.

Vendredi l'aprés-midi. Caro vient d'arriver à Chambéry: elle est un peut allucinée avec tellement de neige. On se propose de faire Samedi une pétite randonnée en skis, mais qui ne nous occupe toute la jornée, afin de pouvoir continuer avec les devoirs de l'université.
Sa proposition est de partir de chez elle, à La Motte, vers le Col du Crucifix.

Le point de partie est le rond-point du Campanile, à une altitude de 250m, pour tout de suite prendre la piste cyclable (pas de vélos aujourd'hui) et traverser La Motte.

C'est difficile de s'orienter dans cet paysage exceptionnel, nous sommes deux skieurs de montagne perdus au milieu de la ville... heureusement on a une carte topographique: l'heure de faire appel à nos habilités d'oriéntation est arrivée!!


Pour être un bon skieur urbain on a besoin de quelques qualités exceptionnelles: par example, dominer le dry-tooling. On doit faire trés attention aussi à la faune typique, afin de ne se faire tuer par accident pour un animal pas du tout habituel en haute montagne: la voiture.

On peut finallement quiter la route pour entrer dans un champ, beaucoup plus agréable à skier que la ville.

On croise aussi une forêt avec des arbres bizarrement rangés.
Comment? Que c'est une champ de pomiers?? Ah oui... ça doit être ça!


Dans nôtre promenade on croisera le petit village de St Sulpice.

Et finallement on à reussi à skier dans une piste fermé au trafic de voitures, ce qui devient beaucoup plus agréable.
Quand on arrive au carrefour de la route qui monte au Col de l'Epine on prend a droite, la descente commence ici, à 720m.

Malheureusement il y a trop de neige par rapport à la pente, alors on ne glisse pas trop et nous sommes obligés a pousser avec nos bâtons... La vue, au moins, est assez belle, avec le massif des Bauges au fond et la plaine de Chambéry et le lac du Bourget.

Et finallement une photo qui, comme les autres, n'est pas facile de reussir: l'entrée à La Motte (250m d'altitude!) en ski.

2.12.10

Ski de randonnée dans les Aillons. Les Bauges.

C'est jeudi matin, le lendemain de la grande neigée à Chambéry, on s'est dit que il faut profiter pour faire un peut d'ski, même si on ne peut pas aller trop loin, mais une petite promenade dans les Bauges ça suffira, alors Noe et moi on file vers la petite station d'ski de Les Aillons.


Quelques kilometres de route, toute completement enneigée, nous laissent au parking de la station, à une altitude de 900m.


Le bout est d'aller au sommet de la station, ouverte seulement les weekends. On est touts seuls dans la montagne, sauf pour la compagnie de quelques techniciens de la station, qui preparent les rémonteurs méchaniques.


Mais sinon la vue est assez belle, dans une petite vallée trés peu aménagée, sauf pour la présence de quelques petites maisons-résidences sécondaires, mais pas de grands hotels en béton. Tout au fond on peut voir aussi Margeriaz.


Il y a pas mal de neige, je dirai plutôt que il y a beaucoup de neige. On passera pour le coté de la fôret afin de laisser l apiste noire (a droite) livre pour la descente.


Et finallement, la dôme qui mène au sommet. Au fond, le Mont Colombier (2.045m).


Le sommet du Mont Pelat (1.543m), avec l'arrivée du télésiege du même nom.


On descend pour la piste noire, completement couverte de la neige poudreuse. La descente ne doit présenter trop de problémes, sauf pour les non-spécialistes en poudreuse (comme moi, par exemple, hehe).


La descente vers Chambéry, avec la route dejà propre, mais le paysage completement enneigé.

Activité realisé par Xavi Gallach et Noé.

1.12.10

Neu (ara de veritat) a Chambéry

Doncs ahir a la tarda va començar a nevar, i no ha parat en tota la nit... el resultat aquest matí era la nevada més important en els darrers 50 anys. Chambéry no és l'únic lloc, sembla que és una nevada general al centre d'Europa, amb diversos aeroports tancats, carreteres tallades... el caos, vaja.

Aquest és l'aspecte que oferia el davant de casa meva, amb uns 50cm de neu caiguda durant la nit.

El meu cotxe, sepultat sota un bon mantell de neu. La primera tasca és obrir-se pas entre la neu per accedir a la porta. Mr. DelGrosso (el propietari de la casa on visc) m'ha dit "En 15 anys que fa que vivim aqui mai hem vist una nevada igual. No deus pensar que podràs sortir de seguida, oi?". És veritat, doncs els 50cms de neu també estan al camí d'accés a la casa i fins la carretera, ja netejada pels serveis públics. O sigui que he deixat la motxilla al cotxe, he agafat una pala, i entre els dos hem netejat el camí d'entrada pels cotxes. De totes maneres, les classes s'han suspès.

Després he continuat palejant fins al costat del meu cotxe. Per fí he pogut obrir la porta del tot!!! (tot i que més que la porta del cotxe, sembla l'entrada a una cova).

Tall per mostrar la capa de neu sobre el cotxe.

La carretera està neta però continua nevant, o sigui que continua acumulant-se la neu. No ens quedarem a casa tot el dia: agafo el cotxe i me'n vaig a fer de guiri pels carrers de Chambéry!

Realment, és una gran nevada. Sento un home que li demana a una iaia quan fa que no veu una nevada similar. "Des de 1956"- respon ella.

El servei d'autobusos està suspès, prou feina hi ha a circular amb cotxe com per intentar introduïr-hi els enormes autobusos articulats que travessen normalment la ciutat. Ni amb calçador hi entren!! Avui això és terreny privat!!

El centre de Chambéry, on estan obrint una trama de camins per a deixar passar la gent. Uns passen a peu, d'altres amb trineu, i d'altres passen com poden.

El parc de Chambéry.

I la rotonda d'accés al centre de Chambéry. Ni es veu! Continua nevant.

Tinc curiositat per veure el meu campus, quan arribo veig que ofereix un panorama igual. Aqui es veu la neu caiguda al Pole Montagne (potser el rebatejarem com "Pole Haute Montagne"). Uns alumnes del màster EPGM fins i tot han fet un iglú al darrera, i pensen passar-hi la nit.

Tot el campus està paralitzat, i només algunes classes del màster es donen amb normalitat. La biblioteca està tancada.

I de tornada a casa, l'aspecte de l'autovia: almenys aqui estan ben preparats i les carreteres ja estan força netes. Ha deixat de nevar.


I l'aspecte de la facultat de Jacob ja a la tarda: tancada per l'accés als vehicles, i també sense vida.

26.11.10

Ja ha nevat a Chambéry!!!

Per fi, després de veure diverses nevades que enfarinaven els boscos propers a la ciutat, ja ha nevat a Chambéry (245m d'altitud).

Aquest és l'aspecte aquest matí del jardí que hi ha darrera la casa on visc. Això és el que veig des de la finestra de casa.

I la vista de la ciutat (i al fons el llac) nevada, des dels prats de darrera de casa.

20.11.10

Escalada en gel a la Mer de Glace

Una activitat que feia temps tenia planejada i que havia posposat un cop i un altre a causa del mal temps. No és que sigui una gran activitat, més que res hi he vingut per curiositat, i per què no dir-ho: perquè la idea d'escalar en gel fora de temporada... així es fa menys llarga l'espera de bones condicions a la muntanya.
La idea és simple, molt simple: caminar per la glacera fins que trobem una bona esquerda. Llavors, fem un ràpel i hi baixem, i sortim escalant. Això és fa tot l'any, de fet aqui venen els cursetistes a finals de l'estiu o durant la tardor a aprendre, així quan les condicions ja permeten anar a fer cascades, aquests ja estan ensenyats.

Però hem arribat massa tard, doncs a aquestes alçades de la tardor ja hi ha prou neu com per començar a tapar algunes esquerdes. Ho hem trobat tot cobert de neu i ens ha sigut dificil aprofitar el cap de setmana.

I l'experiència de dormir sobre una glacera? Molt bona si no fós perquè no tinc tenda d'hivern, hehe, i he vingut amb la tenda d'estiu. Entre els -10ºC que fa i la bona ventilació de que disposa la tenda, podem afirmar que calor no passarem!!

La única esquerda que hem aconseguit equipar, ja que al costat hi havia una de més suculenta, però estava ocupada per un grupet d'espeleòlegs glaciars (sisi, fan espeleologia glaciar: baixen per una esquerda fins els "Moulins", i es dediquen a còrrer amunt i avall per allà dins...). Per cert, que hem vist una noia sortir correns cap a l'estació de Montenvers perquè havia caigut a l'aigua i s'havia mullat fins la cintura... això deu fer mal!

El Bruno a la reunió del fons de l'esquerda esperant per a poder pujar (la lleixa és un inmens bloc encaixat a l'esquerda, sort d'això!). Pot comprovar-se el treball d'arqueologia que vam fer el dia abans, treient amb el piolet la coberta de neu. Gairebé tot el gel que es veu estava sota un pam de neu.

Moment clau en el qual el Bruno descobreix que l'escalada en gel no és tant fàcil com sembla en els videos que corren per internet, que clavar amb la mà esquerra no és gens fàcil, i que la sang dels braços baixa cap al cos i no puja, no puja, i que per tant, el fred a les mans ens fa escalar pitjor a cada metre. Això de l'escalada en gel és com una cursa contra un rellotge de sorra (en aquest cas, de sang).

I aqui l'aspecte d'un dels "moulins" per on baixen els espeleòlegs glaciars, o els escaladors més agosarats. Impressiona passar-hi pel costat: d'uns 3 metres de diàmetre, aquest forat tenia més d'un llarg de corda de profunditat.

De camí de tornada, podem veure molt clar l'alçada mitjana que la glacera tenia anteriorment (pel límit inferior del bosc, que traça una línia gairebé paral.lela a la superfície de la glacera). I no fa gaire, ja que prop de l'estació hi ha un cartellet on mostra que allà arribava la glacera el 1820.
Les dades d'aquesta glacera son impressionants:
-mides actuals: 7 km de llarg, 200 metres de gruix,
-velocitat mitjana de la glacera: 70m/any, o sigui 20 cm/dia (gairebé un centímetre cada hora),
-velocitat de recessió: 30 metres de llarg i 2-3 metres de gruix a l'any.
A costat i costat de la glacera trobem impressionants dipòsits morrènics que s'aguanten pels pèls, i que ens ofereixen petites esllavissades a cada minut.

I camí del tren descobrim la paret de gel que no vam veure ahir (coberta de neu) i que avui el vent ens ha netejar, on hauriem gaudit picant gel. Per un proper cop ja ho sabem... Podem veure una cordada com desmunta les vies i deixa la zona. El darrer tren surt a les 16h30!

L'impressionant agulla dels Drus, amb una visió molt clara (per la diferència de color) dels grans despreniments del 2003 i 2005, que van deixar al descobert les interioritats d'aquesta paret granítica de 1000m d'alçada, i que va posar punt final a nombroses vies clàssiques dels Alps.

Per fi arribem al trenet cremallera que du de Chamonix a Montenvers. Això és un tren cremallera de veritat, i no els que ens han posat a Núria o a Montserrat: aqui els trens els utilitzen mentre aguantin (aquest deu tenir uns 60 anys), i conserven tot el bon gust de la filosofia original. A Catalunya, en canvi, trobo que agafar el cremallera de Núria ja ha perdut tot l'encant, doncs sembla més una nova línia del Metro de Bcn que un tren de muntanya...

Activitat realitzada per Xavi Gallach i Bruno.

7.11.10

Mon Petit piton, La Cochette. Chartreuse.


Mon petit piton. La Cochette, Chartreuse. 110m, V.

Équippément: goujons.
Matériel: dégaines.

Ce samedi il faisait beau. Trop beau. C'était pas question de rester à la maison. Mais c'était pas question non plus de se caisser les doigts des pieds une deuxieme fois (j'ai encore quelques souvenirs de l'ascension au Mont Blanc).
Je profite alors pour initier Talita à l'escalade en voie longue, on pars cet aprés-midi faire une petite voie dans une falaise calcaire prés de chez moi: la Cochette (prés de St-Pierre-d'Entremont).


L'aproche est court mais intense, il faut marcher a travers d'un bois assez raide. Il fait chaud.


Au pied de voie nous attendons deux cordées qui descendent en rapel, et nous profitons pour se faire faire une photo. Pour se preparer il y a même un tapis, c'est sympa!!!


La vue du premier relais vers le sud: la petite vallée du village de Corbel, qui correspond à un anticlinal, la charnière duquel a été erodée.


La vue vers le nord est est aussi trés belle, avec la fin de l'anticlinal, et plus loin la face ouest du Mont Granier, un grand bloc karstique.


Toute la voie à la même dificulté, V.


Talita au premier relais.


Le debut du troisième longueur.




La vue vers le sud a mesure qui s'approche le coucher du soleil, depuis le troisième relais.




Le debut du quatrième longueur, una traverse vers la droite pour aller chercher un pilier.


Et enfin, on a fini la voie.
Il faut faire la photo...


...regarder le paysage en disant -Ouaauhhh! ...


...et descendre en rappel, "in the night".

Escalade realisé par Xavi Gallach et Talita Muller.