26.12.09

Xtrem-bike per Barcelona.

Això que sembla el nom d'un nou esport extrem basat segurament en la realització de piruetes i animalades diverses a bord d'una bicicleta per la ciutat de Barcelona (no em direu que no sonaria agosarat dir "jo faig extrem-bike a Barcelona") no és el que sembla, ni el que hauria de ser.
L'extrem-bike al que em refereixo no és altra cosa que el que hauria de ser un avorrit i rutinari desplaçament en bicicleta d'un punt de la ciutat a un altre, en aquest cas el que he realitzat diàriament al llarg d'aquest quatrimestre per a dirigir-me de la Facultat de Geografia, al Raval, fins la Facultat de Física, on realitzo una assignatura, al Campus de la Diagonal.
I es que el que, repeteixo, hauria de ser un rutinari desplaçament en bicicleta, ha resultat ser una aventura en sí mateix, una cursa d'obstacles, un desafiament constant, una cursa contrarrelotge on cada metre podia ser el darrer, una d'aquelles activitats que ni a l'empresari més visionari no se li acudiria muntar en un parc temàtic d'aventura. I tot això gràcies als cotxes, motos, camions, obres, i fins i tot als vianants.

Però deixem-nos de preàmbuls. Un dia vaig decidir agafar l'aparell fotogràfic i fer aquest petit reportatge. Mireu i gaudiu, veieu una activitat a l'abast de qualsevol ciutadà, només cal agafar la bicicleta i sortir al carrer:

Sortint de la facultat de geo hi ha un carril bici. En aquest cas un camió no l'obstaculitza, però... adivineu per on passen (sense mirar) els vianants que caminen per la vorera??
A vegades és pitjor, ja que la vorera i el carril bici esdevenen pàrquing provisional i punt de trobada dels camions carregats de sorra que esperen l'autorització per buidar la càrrega a les obres que fan davant la Blanquerna (al C/Valldonzella).

Curva a l'esquerra, el carril bici desapareix, i si no anem en compte som engolits pel trànsit. A vegades no som engolits però tampoc no podem passar.

El següent tram de carril bici està exposat a tot tipus de perills: a l'habitual del trànsit (moto circulant alegrement pel nostre carril, i furgoneta estacionada una mica més endavant) s'afegeix des de fa unes setmanes el risc químic en forma de pols i partícules diverses generades a l'obra.

Arribo al tram final de Muntaner, que cal remuntar fins a la Gran Via. Està ben senyalitzat que és carril bici, i avui precisament no hi ha cap vehicle estacionat.


Aquestes dues fotos anteriors estan preses un altre dia, en aquest cas anant a la facultat i baixant per Muntaner en el mateix tram. A més dels obstacles hem d'aguantar els insults dels amables conductors quan se'ls informa (per si no ho han vist o per si son cecs: que tinguin carnet de conduir i que duguin un vehicle no garantitza que no siguin invidents) que estan aparcats en un carril bici i que, per tant, estan molestant i posant en perill als ciclistes.

Arribats a Gran Via estan arranjant la vorera dreta (la que tocaria fer servir), que està tancada per obres. Bé, almenys el carril bici està bloquejat per un motiu positiu.

Anirem doncs per l'esquerra.

Arribo al C/Urgell i enfilo pel magnífic carril bici (doble) que hi ha. Tot un luxe.

Llàstima que les barreres que el separen de la calçada dels vehicles no està en bones condicions...

Av. Roma: també en obres. Ara el tram ja està mig obert, però ha estat un temps tancat del tot.

Quan paro al semàfor de la cruïlla Urgell/València comprovo que un ciclista em segueix, curiosament devia anar dormit al sortir de casa i s'ha confós: en comptes d'agafar la bicicleta ha agafat la moto. Aquesta actitud és habitual, haurem de millorar els despertadors...

Passada la cruïlla el carril desapareix, doncs el carrer està en obres. Tothom s'ha d'estretar, cotxes i vianants, però ningú ha pensat en les bicicletes.
Tenim dues opcions: passar per la dreta, pel carril des cotxes, i acceptar el perill de ser atropellat pels vehicles que passen amb l'espai tant just...

...o esdevenir nosaltres mateixos el perill d'atropellar la pobre iaia que camina tranquilament (és un dir, amb el soroll que hi ha entre trànsit i obres...) per la vorera.
Avui he passat per dins, però normalment passo per la dreta.

Una mica més amunt el carril és el lloc perfecte per aparcar el camió que proveeix de material de construcció un edifici: sempre troba lloc i els cotxes no protesten.

El senyal és ben clar, tant l'horitzontal com el vertical. Ambdos senyals exclouen als automòbils de trepitjar la part asfaltada destinada a les bicicletes.

Seguim carrer Urgell amunt, i trobem un altre dipòsit de material de construcció en una cantonada, i pàrquing improvitzat però efectiu. El carril bici existeix, però només el podem fer servir si anem amb una bicicleta de trial. No és el cas.

I tornem a tenir el carril completament bloquejat, hem de tornat a triar si passem amb els cotxes o amb els vianants.

Arribem a l'escola industrial i per fi tenim el carril lliure.
La sensació s'assembla a la que tenim en arribar a una bona reunió feta amb 2 parabolts després d'haver fet un llarg sencer desequipat amb roca mediocre havent posat tasconets i friends petits. Estem salvats!!!!!

Malauradament hi ha alguns vianants que creuen que el carril bici és una extensió de la vorera, i es paren al mig mentre esperen que el semàfor es posi en verd. Compte amb això perquè no miren si venim, i els podem atropellar (i a sobre diran que és culpa nostra).

Tram final del C/Urgell abans d'arribar a la Diagonal: sembla que el carril es manté sencer, potser és degut a les pilones de plàstic que mantenen a ratlla les motos aparcades??

Problema: és un cul-de-sac (un altre pàrquing improvitzat, en aquest cas complementat per les restes d'unes obres que s'han deixat una pilona de formigó ben al mig del carril. Entre aquesta i la furgoneta no hi ha lloc per on passar. I a més el cotxes que baixen giren a l'esquerra, o sigui que si intentem passar per la zona pavimentada ens venen de cara, i girant sense visibilitat (ocultada per la furgoneta).

La noia no ho veu clar i decideix pujar a la vorera, és més segur...

Tram lliure.

Fins arribar a la cantonada, on unes pilones han sigut apartades (devien molestar) i col.locades obstaculitzant el pas pel carril bici. tampoc no importa molt, com els ciclistes mai no es queixen i com que tenen fama d'incívics, anàrquics i caòtics...

Arribats a Diagonal giro a l'esquerra, on tinc un magnífic carril doble separat de la calçada ens garanteix que els automòbils no s'hi posaran. Però el problema és un altre: està situat al costat mateix d'una parada de taxis, o sigui que ens podem dur un cop de porta, quan algú surt d'un taxi, o atropellar algú que vol pujar al taxi. També trobarem algun vianant que passeja despistadament sense mirar per on camina...

I finalment arriba el darrer tram, només cal creuar la Diagonal pel semàfor (amb tros reservat per les bicicletes)...

...i trobarem aquest magnífic carril bici talla XXL, que ens durà sense problemes fins al final de l'avinguda.
Aqui si que podrem pedalar sense por!!!!


7.12.09

Cap des Clòsos (2.416m).

Cap des Clòsos (2.416m). Pla de Beret, Val d'Aran.

Després de l'excursió d'ahir (Diumenge), on tots vam quedar bastant cansats, hem triat uns possibles cims que siguin assequibles per a tots, potser fent 2 equips si cal per tal de no rebentar-nos i guardar algunes forces per demà... S'afegeix el Xavi Domínguez, però ens deixen 3 amics bascos que tornen a Bilbo.

Triem la vall de l'Arriu de Parros, on podem triar diferents cims depenent de la meteo (que anuncia inestable) i dels nostres ànims.

Iniciarem l'ascens a la vall des de la Cabana de Parros, així el Norbert, la Pat i el Séb, que dormen a Montgarri, se'ns poden ajuntar. O sigui que iniciem el descens des de Beret per la pista esquerra de les dues que duen a Montgarri. Poc després ja hi som, posem les pells de foca i esperem els nostres amics, que apareixen al cap de poc.

L'afició pels mapes està triomfant entre els expedicionaris, i ben aviat tenim el president convocant el comitè de guiatge, que entre mapes i navegadors GPS treuen un bon arsenal.

Decidim anar fins al Còlh des Clòsos, i allà veurem què farem. Ens posem en marxa.




Optem per l'opció fàcil: deixem el Parros (on, per cert, s'hi dirigeix un grup de 15 esquiadors) i ens dirigim cap al Cap des Clòsos, menys cansat i que ens permetrà arribar més d'hora al refugi.
Comencem a remuntar la pala final.


Cim: un esquiador solitari marxa just quan arribo jo, aprofito per a que em faci la primera foto.

També aprofito per fer un glop de la "beguda dels campions": nonono, no penseu que és dòping ni cap poció màgica del Panoràmix, es tracta de la infusió calenta que duc al termo. Es diu així perquè, com que el termo té capacitat per unes 4 o 5 tassetes, només els que arriben més ràpid al cim (els campions) gaudeixen d'uns glops. Els que arriben després es queden sense...

Poc després van arribant la resta de companys. La Pat (que ahir deia que segurament faria esqui de pista per descansar una mica) no només arriba de les primeres sinó que ho fa pel mig de la cormisa que voreja el cim, o sigui per la part més dificil... Caram amb aquests principiants que volen descansar...

Foto de cim.

Iniciem el descens per una pala amb bona neu.


Poc després toca remar una miqueta, però en general la baixada és sinuosa i ens ho passem bé.

A la part final, ja arribant a Beret, la neu es va tornant una mica més dolenta: verge però una mica mullada, de manera que al final és una mica pastosa.

I arribem a Beret... de dia!!!!!

6.12.09

Cap del Marimanha (2.629m).

Cap del Marimanha (2.629m). Beret, Val d'Aran.

Aquest pont de la puríssima hem fet una sortida multitudinària a la Val d'Aran: els diferents components hem pujat pel nostre compte fins a reunir-nos al refugi del CEC de Salardú: el Bernat Ros, el Roger Segarra i jo per un costat; La Món, l'Eli, el Juanma, el Jordi Valent i el Dani per un altre; El Norbert, el Séb i la Pat (que dormien a Montgarri); el Gorka i l'Apuru (de Donosti); l'Iñigo, el Xavier i l'Iñaki (de Bilbo); i finalment el Xavi Domínguez, que només va poder estar amb nosaltres Dilluns.

Dissabte cadascú va fer activitat pel seu compte, però Diumenge vam ser una tropa de 16 persones amb l'objectiu comú de fer el Marimanha per una ruta que incloia passar a l'altre vessant pel Portilho de Marimanha, donada la manca de neu al vessant de Beret.

Trobada al pàrquing de Beret, ple de cotxes, i on després d'una estoneta tothom està preparat (cal remarcar l'oportú "-l'últim paga les birres" que va fer el Roger, seguit poc després d'un "-osti, m'he deixat les pells de foca al refugi", i de l'excursió sube-baja a Salardú, a buscar-les...).

La sortida la fem vorejant les pistes d'esquí, anem a buscar el Portilhon de Marimanha. El dia es manté poc fred, esperem que la neu estigui en condicions...


Arribant al Portilhon comprovem tristament com les traces que fan les motos de neu deixen al descobert la terra, doncs en aquest punt el vent ha deixat un gruix de neu és de poc més d'un pam.

Passats a l'altre costat reprenem una mica de forces i ens treiem les pells de foca. Ara ve un trosset de baixada...

Intentarem arribar a la vall del riu Marimanha, pel que pujarem a continuació fins arribar al coll que ens durà al cim.


Parem a rumiar una mica l'estratègia a seguir. Podem fer una baixada fins arribar al fons de l'altra vall i un cop allà remuntar-la, o tirar pel dret. Ningú no s'atreveix a decidir fermament.

Com que la cosa no sembla estar molt clara (això deu semblar després de treure algunes vegades el mapa i de proposar diferents rutes efectives) el grup es divideix en 2: els que continuaran el pla previst i els que es fan enrera per anar a buscar un itinerari menys complicat i més lògic. Aquests també faran un cim que ve de camí.
Els que ens quedem (Roger, Bernat, jo, Norbert, Pat, Jordi i Dani) seguim baixant amb els esquís fins arribar a la vall.

Allà ens posem les pells de foca i continuem cap amunt.


Consulta constant al mapa de l'Alpina, protagonista de l'excursió (però no us penséssiu que estàvem taaant perduts).

La traça passa per alguns llocs ben trobats, inclús un petit caos de blocs amb poca neu.

Ja ens acostem al Pas dera Herradura.

Aprofitem per ensenyar la volta María al Dani i a la Pat, els 2 principiants del grup. Principiants però amb els dallonses ben posats, ja que després els espera una baixada que no oblidaran (aqui s'han tret el màster accelerat d'esqui de muntanya, i si no queden traumatitzats seran uns fieres en un futur no gaire llunyà).

Arribats al Pas la vista és fantàstica, però l'hora és preocupant, doncs es comença a fer una mica tard. Veiem també que un grup de 5 esquiadors ens segueixen les passes.
El Roger comença a obrir traça fins al cim, amb els esquis a l'esquena.

Jo arribo poc després, la resta va pujant però al seu ritme.

Vista del cim, amb el Mont Valier al fons.



Decidim guanyar una mica de temps per a fer una sortida ràpida: jo continuo un tros de cresta per a veure si podem baixar esquiant pel Clòt der Os, que ens duria directes al pàrquing. Aviso als companys que poden venir (però que agafin el piolet), tot i que hauran de vigilar perquè la baixada no es veu gaire fàcil.

Provo de baixar esquiant des del mateix cim, esperant no trobar cap precipici, de moment la única pala de neu que es veu practicable sembla tenir continuitat. La resta de grup fa els primers metres a peu i van passant cap a la cresta, ja sigui per precaució o per assegurar-se que tots baixen bé. Poc després arribo al cap de l'olla que hi ha sota la cresta, de moment només el Bernat s'atreveix a baixar la pala esquiant, els altres baixen caminant.
Quan finalment ja estan superant els trams més dificils, el Roger i jo tirem avall, ja que es fa tard, per aprofitar les últimes llums del dia i traçar una línia de sortida. Els altres hauran de fer ús del frontal, només caldrà que segueixin les nostres traces...

Uns blocs per aqui, un llac per allà, un flanqueig més allà, travessem un parell de boscos, reculem una mica, tornem a creuar un bosc (el darrer), ara un flanqueig bastant ràpid (ja amb llum de frontal) i arribem a una pista d'esquí ben balisada. Esperem una mica amb el frontal encés i comprovem per on van baixant els nostres amics gràcies a la llum dels frontals que veiem per la muntanya. Quan el Jordi i el Dani arriben on som nosaltres el Roger i jo marxem cap al cotxe, que aqui parats fa una mica de fred (tot i que no fa el fred que hauria de fer, doncs estem a 2ºC, i la mitja hora d'espera podria haver sigut bastant més insuportable).

Poca estona després la resta del grup està al pàrquing amb nosaltres. Les traces els han servit de guia i han pogut concentrar-se en fer una baixada segura, que donades les condicions de la neu i del relleu de la vall (amb blocs, pendents i multitud d'arbres dificultaven tant la baixada com la navegació, i de nit) ja és molt.

Final feliç!!!