8.11.09

Realitat Virtual al Lloro

Realitat Virtual. El Lloro. Montserrat.
220m, V+/A3e. Equipament: parabolts i spits.
Material: 25 cintes, estreps.

Amb el vent i el fred que feia a les 8 del matí, quan hem arribat a Can Maçana, no semblava el dia perfecte per anar a escalar, i menys encara en una paret Nord, però com que ja ho haviem decidit, i com que som així de massoquistes, hem dit -vinga, al loro, que no estamos tan mal!! i hem començat a preparar-nos (a Can Maçana hi havia 2 nois, pobrets, que ens dèien "uff, amb aquest vent avui no es podrà escalar, oi??" i nosaltres hem fet que no amb el cap mentre marxàvem cap al camí de Coll de Porc, carregats amb tot el material d'escalar...).

Que per què es diu el lloro??
(tot i que aqui es veu des del sud, i nosaltres l'escalarem pel vessant nord)

El peu de via no és dificil de trobar: hi ha una R0 muntada a principi de la canal. Les vistes son xules.

Deixo el 2n llarg (em sembla que serà el més dificil de la via) per al meu company, que es queda a terra assegurant.

Mentrestant, jo començo el primer llarg, un diedre on ja posem en pràctica la tècnica del Santacana.

El segon llarg el resol l'Enrique empalmant-lo amb el tercer. Bufa unes quantes vegades. Quan passo jo ho entenc: déu n'hi do quina tibada, ja pots buscar els espits, que si no sembla impossible de passar!!

Enfilo el 4t llarg per la continuació de la xemeneia. La motxilla estorba una mica, o sigui que la duré penjant del portamaterial.
De moment no fa vent, i això ja és molt en una xemeneia cara N com aquesta. A veure si aguanta així tota la via!!!

El darrer pas està supermegahipermaxiprotegit per una autopista de parabolts (cada 0,5-1 metres??). Gràcies però no calia, home!!! I al final, un pas d'arbre.

L'Enrique enfila el 5r llarg, també molt protegit, i l'empalma amb el 6è, de 6a-Ae, fins arribar a una reunió al solet. Aqui ja comença a fer fresqueta!!!

Si, toca el solet però fa fresca, doncs a l'estar a la part alta de la via això s'obre i circula l'aire. El sol va i vé...

Surto a fer el 7è llarg, m'agafo totes les cintes disponibles (27) i en deixo una de cada 2 parabolts. Segons la ressenya la suma dels llargs 7 i 8 fa 60 metres, o sigui que hauria d'anar justet, però com normalment els càlculs es fan "allargant per si acàs", amb una mica de sort puc fer el sostre.

Ben pensat: el llarg és curtet (uns 15 metres calculo, en comptes dels 25 que diu la ressenya) i com em queden una vintena de cintes continuo pel 8è llarg, la placa desplomada del lloro. A aquesta alçada més o menys hi ha un bong no apte per a tothom, doncs a part que sembla a punt de sortir, està molt a l'esquerra i costa d'agafar. Però si ha tingut el temps de rovellar-se i tot, vol dir que porta aguantant uns quants anys (com la roca del lloro, per cert, que sembla que estigui a punt de caure -i el dia que caigui a veure on arribarà, intentaré posar uns quants kms pel mig-, però si ha aguantat uns quants milions d'anys...).

Anem fent poc a poc, fins la sortida del desplom, en lliure. Al principi surto una mica a cegues, doncs de sobte desapareixen els parabolts (es clar, se'ls han gastat tots a la xemeneia!!) i només veig un clau superrovellat i recargolat.
-No!!! no pot ser això la reunió!!!- però si avancem un metre més podem veure la reunió, amb 3 parabolts. Ufff...

Aqui sí que fa vent i fred, i la paret em tapa el sol. Ostres, noi!!! Al cap d'una estona d'inactivitat començo a tremolar i em poso els guants, però son tant fins que ni em dono compte. M'he d'enganxar a la paret a veure si així no em toca aquest vent tant fred, però ni això funciona!!! Tinc l'armilla amb windstopper dins la motxilla, però ni em plantejo fer totes les maniobres per a posarme-la (treure'm la capelina, exposar-me al vent, afluixar-me l'arnés... segur que em congelo si faig això, intentaré aguantar!!)
Espero que l'Enrique pugi ràpid perquè no vull morir congelat!!!
Finalment arriba, i veig que s'ha posat l'anorak i ha cambiat el casc per un passamuntanyes i la caputxa del jersei...

Un darrer passet, ara totalment horitzontal (em recorda la cadireta, doncs a mida que avancem hi ha més pati, i quan som a la punta de la cornisa som just a la vertical de la R6, uns 50 metres més avall!!), i ja serem al cim.
La sortida és molt curiosa, ja que deixa d'haver-hi parabolts de cop i estem penjant d'uns estreps que ballen lliurement mentre intentem arribar a alguna presa que ens permeti arrossegar-nos, la paret no és vertical: és bastant planeta.

I uns 7 metres més enllà som al cim, on hi fa un vent i una rasca de collons!!!

Bé, intentarem ser ràpids i fer-ho bé. Ràpel (despenjo la corda a mida que baixo, sinó amb el vent la durà a l'agulla del costat), s'enreda la corda en un arbret a mitja paret, la desenredo fàcil, i ja som a peu de paret, on no hi fa tant de vent. Els arbres ens protegeixen!!!
I des d'aqui veiem les vistes en direcció a l'oest, amb la Boleta Foradada i la Nina en primeríssim pla.
En comptes d'anar cap al coll de Porc anirem cap a Agulles, a veure si ens toca una mica el solet!!!

(Nina: voilà une aiguille de Montserrat qui s'appelle comme toi!!)

Camí d'Agulles el bosc està esplèndid, amb aquests colors que li dona la tardor...
Anem seguint unes taques blaves que ens indiquen el camí fins la canal Ample. Devien tenir en oferta els pots de pintura, perquè s'han passat bastant embadurnant parets i arbres...

I els raigs de sol de la tarda...
Baixem per la Canal Ample i ens dirigim al refugi d'Agulles, i des d'allà, a Can Maçana, des d'on sortim disparats a ca l'Anna a fer la cerveseta.
La cara ens cou amb l'escalfor del bar!!!
Però ha valgut la pena, una bona experiència.


Escalada realitzada per Xavi Gallach i Enrique Murga.

2 comentaris:

  1. Enhorabona per l'activitat! nosaltres dissabte vàrem estar per Gorros i a més de vent vàrem "gaudir" d'una boirada intermitent que ens va deixar distrets...

    ResponElimina
  2. Segur que no hi havia ningú a tota la cara Nord. Fanàtics!

    ResponElimina