20.11.09

Anglada-Guillamón a la Cadireta d'Agulles.

Anglada-Guillamón. Cadireta d'Agulles, Montserrat.
180m, A3e/V-. Equipament: Parabolts, burils.
Material: 15 cintes, xapes recuperables, estreps, cordinos.

Un divendres (faves tendres) que ens hem guardat a la màniga per a escalar, ens plantem sota la Cadireta d'Agulles per tal de pujar per la mítica línia de l'Anglada-Guillamón.
Hem esmorzat bé a Ca l'Anna i poc després ens plantem sota aquesta bonica agulla. Jo ja l'he fet (vegeu agost del 2008) però l'Ivan no, i en té moltes ganes. Com que això d'estar penjant com un fuet m'agrada bastant, no em fa res repetir la via. L'ambient que trobem aqui no es troba a gaires llocs més!!!

La silueta de la Cadireta (els que venim sovint per aqui ens la sabem de memòria, però sempre impressiona).

Bé, en aquesta ocasió li cedeixo els millors llargs a l'Ivan, i així em tocarà fer a jo el segon llarg, que mai l'he fer de primer...

La progressió és del tipus dièsel: lenta, segura, però imparable!!!

Primera reunió. Veient aquesta repisa em venen ganes de venir a fer un vivac. Seria emocionant, no??

Bé, segon llarg. El començament no té cap secret, doncs és vertical i els expansius estan un aprop de l'altre.


Però ben aviat ens toca patir, hehe... Una xapa de buril petada pel forat. No hi puc posar cap recuperable, tocarà posar un cordino. Però l'emoció és màxima perquè la xapa en questió, a més d'estar petada (i rovelladíssima), està del revés, o sigui que el cordino salta amb una facilitat tremenda, i s'ha d'aixafar bé en tot moment.
Arriba el moment de penjar-s'hi!!!

Tot ha anat bé, una mica d'emoció i ja hem arribat a la R2.
Ara és l'Ivan que fa el millor llarg de la via: l'increïble sostre penjant a 55m del terra.
El principi sempre és fàcil.

Però aviat es complica i els moviments han de ser fins, doncs no podem buscar l'equilibri que ens dona la paret.

La cosa sembla més complicada del que semblava, i el nostre amic comença a barallar-se amb la paret, hehe...

per acabar escenificant una escenografia que no se si representa que està copul.lant amb l'escaladora invisible o està ballant el Paquito el Xocolatero (imagineu una mica de moviment: hey!!, hey!!).

Bé, finalment arribem tots 2 a la tercera reunió, i com que la cosa sembla que ha anat més lenta del que prevèiem (i com que no hem agafat el frontal -consti que jo sempre en duc, però aquest cop he quedat en evidència-), decidim baixar-nos abans no sigui massa tard, així tenim marge d'arribar tranquil.lament al cotxe.
Almenys l'Ivan ha pogut fer el llarg més guapo, i d'altra banda la idea de fer aquest al.lucinant ràpel volat de 55m ens posa a tope!!!

Màxima emoció!!!! Veure la posta de sol mentre rapeles del morro de la Cadireta és una sensació indescriptible!!!

Encara que arribis a terra i el primer que facis és besar el sòl, com aquell paio de la sotana blanca...
Ens ho hem passat de conya (millor que a la feina segur!), potser tornem algun dia a acabar-la, esperem que la pedra aguanti uns quants milions d'anys més...

Escalada realitzada per Xavi Gallach i Ivan Torné.
Foto del Buril cutre agafada del blog de GEAMM
(http://geam-mataro.blogspot.com/2010/01/anglada-guillamon-la-cadireta-160m-ae3.html)


14.11.09

Navarro a la Roca dels Arcs

Navarro. Roca dels Arcs. Vilanova de Meià.
210m, V. Equipament: 4 claus i algun buril.
Material: friends fins el nº3, aliens, tascons.


Aquest finde hem quedat per anar a fer una mica d'escalada i de gresca a Vilanova de Meià.
Dissabte al matí el punt de trobada és el bar, on esmorzem i repartim cordades.
L'Abel i jo tenim ganes de fer alguna cosa desequipada. El Rafa se'ns uneix a la cordada, ja que no anem a fer una via excessivament dificil tindrà l'oportunitat d'aprendre unes quantes lliçons sobre via llarga desequipada: anem a fer la Navarro, una via que no pica massa però on cal posar-s'ho gairebé tot.


Un cop equipats ens dirigim a la paret.

Jo començaré la primera meitat de via, i l'Abel farà la resta.


Un tascó per aqui, un friend per allà...

... i aviat sóc a la primer reunió, que si ja es veu incòmode per a dues persones, per a tres ni us ho explico!!!

Un nus per aqui, un llacet per allà (ho emboliquem per regal) i aviat començo el segon llarg.


L'inici de llarg és una d'aquestes plaques desplomades amb unes bústies considerables, o sigui que tot i ser bastant impressionant no passa del IV+.

Em salto la R2 i vaig directament a la R3, situada en una feixa on haurem de flanquejar.


La R4 es fa en un arbre que hi ha al final de la feixa, des d'on comença la segona part de la via. Aqui li toca a l'Abel fer de primer.


L'Alien ens anirà bé per a començar aquest llarg, després ja hi podrem posar coses més grans.


La segona part de la via és la típica placa facileta de la Roca dels Arcs, amb molta presa horitzontal però dificil de protegir.



I en un tres i no res l'Abel ja està en el darrer llarg, aviat sortirem per dalt.


El nostre company puja prou bé, li deixem tots els friends posats per tal que vegi com estan col.locats. És una magnífica oportunitat d'aprendre com es posen aquests estris...

Últims metres de la via...

... i ja som al cim, on fem la foto de rigor.

Comencem a plegar

i iniciem el descens.


Baixem corrents cap a la cova del contrafort, on estan els nostres companys provant una mica d'Ae, i d'allà anem al bar, a trobar-nos amb la resta d'amics que han pujat de Bcn, per a fer una cerveseta (unes quantes!!!) i celebrar l'aniversari de la Núria, que fa 35 anyets de res (és una nena).


Escalada realitzada per Xavi Gallach, Abel "Messner" i Rafa Ledesma.

8.11.09

Realitat Virtual al Lloro

Realitat Virtual. El Lloro. Montserrat.
220m, V+/A3e. Equipament: parabolts i spits.
Material: 25 cintes, estreps.

Amb el vent i el fred que feia a les 8 del matí, quan hem arribat a Can Maçana, no semblava el dia perfecte per anar a escalar, i menys encara en una paret Nord, però com que ja ho haviem decidit, i com que som així de massoquistes, hem dit -vinga, al loro, que no estamos tan mal!! i hem començat a preparar-nos (a Can Maçana hi havia 2 nois, pobrets, que ens dèien "uff, amb aquest vent avui no es podrà escalar, oi??" i nosaltres hem fet que no amb el cap mentre marxàvem cap al camí de Coll de Porc, carregats amb tot el material d'escalar...).

Que per què es diu el lloro??
(tot i que aqui es veu des del sud, i nosaltres l'escalarem pel vessant nord)

El peu de via no és dificil de trobar: hi ha una R0 muntada a principi de la canal. Les vistes son xules.

Deixo el 2n llarg (em sembla que serà el més dificil de la via) per al meu company, que es queda a terra assegurant.

Mentrestant, jo començo el primer llarg, un diedre on ja posem en pràctica la tècnica del Santacana.

El segon llarg el resol l'Enrique empalmant-lo amb el tercer. Bufa unes quantes vegades. Quan passo jo ho entenc: déu n'hi do quina tibada, ja pots buscar els espits, que si no sembla impossible de passar!!

Enfilo el 4t llarg per la continuació de la xemeneia. La motxilla estorba una mica, o sigui que la duré penjant del portamaterial.
De moment no fa vent, i això ja és molt en una xemeneia cara N com aquesta. A veure si aguanta així tota la via!!!

El darrer pas està supermegahipermaxiprotegit per una autopista de parabolts (cada 0,5-1 metres??). Gràcies però no calia, home!!! I al final, un pas d'arbre.

L'Enrique enfila el 5r llarg, també molt protegit, i l'empalma amb el 6è, de 6a-Ae, fins arribar a una reunió al solet. Aqui ja comença a fer fresqueta!!!

Si, toca el solet però fa fresca, doncs a l'estar a la part alta de la via això s'obre i circula l'aire. El sol va i vé...

Surto a fer el 7è llarg, m'agafo totes les cintes disponibles (27) i en deixo una de cada 2 parabolts. Segons la ressenya la suma dels llargs 7 i 8 fa 60 metres, o sigui que hauria d'anar justet, però com normalment els càlculs es fan "allargant per si acàs", amb una mica de sort puc fer el sostre.

Ben pensat: el llarg és curtet (uns 15 metres calculo, en comptes dels 25 que diu la ressenya) i com em queden una vintena de cintes continuo pel 8è llarg, la placa desplomada del lloro. A aquesta alçada més o menys hi ha un bong no apte per a tothom, doncs a part que sembla a punt de sortir, està molt a l'esquerra i costa d'agafar. Però si ha tingut el temps de rovellar-se i tot, vol dir que porta aguantant uns quants anys (com la roca del lloro, per cert, que sembla que estigui a punt de caure -i el dia que caigui a veure on arribarà, intentaré posar uns quants kms pel mig-, però si ha aguantat uns quants milions d'anys...).

Anem fent poc a poc, fins la sortida del desplom, en lliure. Al principi surto una mica a cegues, doncs de sobte desapareixen els parabolts (es clar, se'ls han gastat tots a la xemeneia!!) i només veig un clau superrovellat i recargolat.
-No!!! no pot ser això la reunió!!!- però si avancem un metre més podem veure la reunió, amb 3 parabolts. Ufff...

Aqui sí que fa vent i fred, i la paret em tapa el sol. Ostres, noi!!! Al cap d'una estona d'inactivitat començo a tremolar i em poso els guants, però son tant fins que ni em dono compte. M'he d'enganxar a la paret a veure si així no em toca aquest vent tant fred, però ni això funciona!!! Tinc l'armilla amb windstopper dins la motxilla, però ni em plantejo fer totes les maniobres per a posarme-la (treure'm la capelina, exposar-me al vent, afluixar-me l'arnés... segur que em congelo si faig això, intentaré aguantar!!)
Espero que l'Enrique pugi ràpid perquè no vull morir congelat!!!
Finalment arriba, i veig que s'ha posat l'anorak i ha cambiat el casc per un passamuntanyes i la caputxa del jersei...

Un darrer passet, ara totalment horitzontal (em recorda la cadireta, doncs a mida que avancem hi ha més pati, i quan som a la punta de la cornisa som just a la vertical de la R6, uns 50 metres més avall!!), i ja serem al cim.
La sortida és molt curiosa, ja que deixa d'haver-hi parabolts de cop i estem penjant d'uns estreps que ballen lliurement mentre intentem arribar a alguna presa que ens permeti arrossegar-nos, la paret no és vertical: és bastant planeta.

I uns 7 metres més enllà som al cim, on hi fa un vent i una rasca de collons!!!

Bé, intentarem ser ràpids i fer-ho bé. Ràpel (despenjo la corda a mida que baixo, sinó amb el vent la durà a l'agulla del costat), s'enreda la corda en un arbret a mitja paret, la desenredo fàcil, i ja som a peu de paret, on no hi fa tant de vent. Els arbres ens protegeixen!!!
I des d'aqui veiem les vistes en direcció a l'oest, amb la Boleta Foradada i la Nina en primeríssim pla.
En comptes d'anar cap al coll de Porc anirem cap a Agulles, a veure si ens toca una mica el solet!!!

(Nina: voilà une aiguille de Montserrat qui s'appelle comme toi!!)

Camí d'Agulles el bosc està esplèndid, amb aquests colors que li dona la tardor...
Anem seguint unes taques blaves que ens indiquen el camí fins la canal Ample. Devien tenir en oferta els pots de pintura, perquè s'han passat bastant embadurnant parets i arbres...

I els raigs de sol de la tarda...
Baixem per la Canal Ample i ens dirigim al refugi d'Agulles, i des d'allà, a Can Maçana, des d'on sortim disparats a ca l'Anna a fer la cerveseta.
La cara ens cou amb l'escalfor del bar!!!
Però ha valgut la pena, una bona experiència.


Escalada realitzada per Xavi Gallach i Enrique Murga.