4.8.09

Intent a la GEDE de l'escorpí

GEDE. Escorpí, Agulles. Montserrat.
160m, V+/A1. Equipament: espits a les Rs, burils montserratins (rovellats), claus, cordinos i 1 cordó de sabata.
Material: friends de totes mides (inclós l'amic del 3), 2 xapes recuperables, cordinos variats, bagues, un estrep (i un confessionari portàtil per abans de fer el 2n llarg).

Sí, sí, ja sé què direu: "al més pur estil Santacana"... però per a mi no es redueix a això: es tracta d'una via molt atractiva a simple vista (almenys dimarts passat ens ho va semblar mirant des de la carretera), i no hem vingut a emular als mítics, sinó hauriem de venir amb botes de cuir i mosquetons de ferro, hahaha!!!

L'Anna m'ha proposat dues vies, aquesta i una altra que no us diré (parlar dels projectes pot dur mala sort!!), i al final hem triat... aquesta!! (es clar, sinó no estarieu llegint una piada d'aquesta via sinó de l'altre, encara que si ens parem a pensar, aquest paràgraf el puc utilitzar perfectament com a introducció a les dues vies, ja que en cas que haguéssim anat a fer l'altra, "l'altra" seria ara "aquesta", i no pas "l'altre". Bé, deixem-nos de ximpleries i al que anàvem).

Després d'haver de baixar, dimarts passat, del segon llarg d'una altra via (compte, he dit "una altra", i no pas "l'altra") a causa de la dificultat que ens obligava a fer massa A0's, dels seus trams de pista de patinatge, i del tard que duiem (vam començar a les 16h00 per tal d'evitar el Sol), hem vingut a intentar aquesta bonica via tot esperant gaudir amb els seus passos atlètics i espectaculars.

El que més crida l'atenció abans de començar és la continuïtat del diedre d'entrada, que posarà a prova els nostres bessons i l'angle d'obertura de les nostres cames.

L'Anna ja està preparada i aviat enfila cap amunt, si bé el primer pas del llarg li costa més de l'esperat. No per la seva dificultat sinó per la manca de proteccions i la dificil col.locació del material que portem. Bé, la "síndrome pre-viatge" també hi ajuda, i es que aquesta noia marxa en breu a l'Uzbekistan i al Tadjikistan, i és natural que vulgui estalviar-se una lesió que la privaria de gaudir de l'estada en aquests països (què, encara us esteu preguntant on son??).

Finalment, després de protegir el pas com ha pogut, i d'encomanar-se al Santacana, tira milles cap amunt, mentre els bessons aguantin, per aviat arribar a la primera reunió.
Jo em lligo les cordes i pujo disparat, que ja en tenia ganes. Tot i ser un llarg per a posar a prova els bessons, gaudeixo molt, doncs és molt bonic i ens permet fer una escalada bastant autèntica.

Aqui és on entra en servei el confessionari portàtil: netejarem la nostra ànima dels nostres pecats abans d'afrontar el segon llarg, dominat per una inmensa llengua de roca que sembla a punt de caure. Creieu-me si us dic que si això cau mentre escalem ens anem tots avall: ella, jo, la reunió on sóc, i en definitiva, el segon llarg de la via. I com no tenim cap dels nostres geòlegs a l'abast, hem de comfiar en el destí.
Just en el moment en que començo el llarg em surten de l'escletxa desenes d'aranyes d'uns 10cm. de gran (d'aquestes que no son ben bé aranyes, crec que es diuen "Ophidium" o alguna cosa així. Que hi ha algun biòleg per aqui?) en totes direccions, fent-me un esglai de por que gairebé em fa caure. Si, si, dieu-me gallina...
El cas és que l'Anna s'ha tret el llarg (i jo el barret) intentant evitar tocar l'inmens bloc a punt de caure, o sigui espatarrant les cames encara més del que ho haviem fet al primer llarg.

Quan acaba la paret vertical cal fer un flanqueig en Ao's (utilitzem un estrep), i aviat som a la reunió.

Des d'aqui veiem una bona panoràmica dels Frares...

... i també unes bones vistes sobre el Bages. Quants geògrafs pagarien per a veure aquestes vistes!!!
El tercer llarg el faig jo, una petita fisura que es supera en artificial, equipat en la majoria de passos, però on també podem col.locar alguna cosa. De fet, és aqui on trobem el cordó de sabata emulant un cordino del 3: en un dels passos delicats del llarg hi ha un tac de fusta clavat en forat, i per a passar el mosquetó cal utilitzar un minicordino descolorit i vell, a punt de petar, que recorda més un cordó de sabata que un cordino. Decideixo protegir el pas amb un parell de friends, per si acàs.

Ara sí que arribem a la xemeneia , no es pot negar que fa bona pinta!!!

L'Anna farà el primer dels 3 llargs, i sembla que s'ho passa d'allò més bé.
Jo també gaudeixo una estona, alternant passos de cames i d'esquena. La veritat és que és un plaer pujar parets d'aquesta manera, on gairebé no cal protegir-se...

També "gaudeixo" veient l'equipament de la via, sobretot pel que fa a les reunions, hehe... en aquest cas (R3), la reunió és un sol espit, improtegible, doncs la única possibilitat és fer-ho aprofitant una sabina que hi ha 2 metres sota nostre, però això vol dir empalmar bagues, i no ens en sobren, precisament...

Arribo content i feliç a la R4, on em preparo per a fer el cinquè llarg.

Aquest continua la xemeneia, on cal passar una baga per una pedra empotrada. Tenim 2 opcions: passar per sobre o per sota de la pedra. L'Anna em demana que passi per sobre, però els meus bessons no em deixen (aqui no puc doblegar la cama per posar el peu a la paret del darrera, o sigui que cxarrego als bessons), a part que em sembla més dificil, i quan veig restes de magnesi per la canaleta que hi ha, em decideixo a passar-hi...

Això és gairebé una missió impossible, ara comprenc per què han aconsellat l'Anna que faci la via sense casc: t'ho has de treure tot, sinó no passes. O sigui que agafo una baga llarga i hi començo a penjar coses: el casc, tot el que duc a les anelles del darrera de l'arnés (Rs, bàmbes, estrep, mosquetons de seguretat, cantimplora...), i la duc arrosegant passada en bandolera. Quina experiència, sembla que estigui fent espeleo!!
Finalment arribo a la reunió (potser la més incòmode que he fet mai?? No sé, recordo una al "Flor de Luna" -Ponoig- que déu n'hi do!!! batrem rècords...) i asseguro l'Anna, que ho passa malament per a fer el tram d'espelo (li fan iuiu els llocs tancats).
Quan arriba es prepara per a fer el darrer llarg, però no s'hi veu, ja que no hi ha proteccions a la vista, i la pedra no és tant sòlida com seria desitjable (intentant-ho arrenca un còdol amb el peu). A la discusió de "si per dins o per fora" no sabem què dir, doncs les dues opcions ens semblen igual de dificils i arriscades: com ara la xemeneia s'obre de cop per dins sembla que no hi cabem, i per fora sembla que haguem de caure en qualsevol moment donada la qualitat de la roca, i amb el pati que hi ha... Ho intenta un munt de vegades, però no hi ha manera.
Com ella no s'hi veu amb cor, també a causa dels nervis del tram d'"espelo", i jo no estic per a aquestes heroïcitats (si ella, amb tota la seva experiència, no pot, jo encara menys), sinó més aviat per abandonar quan abans millor aquesta reunió tant incòmode, decidim baixar de la via.

I així, en 2 ràpels, ja estem a baix. Que poc ha costat baixar!!!

Però sempre ens quedarà la satisfacció d'haver fet la resta de la via, amb els trams increïbles de diedre i xemeneia i l'increïble ambient que ens ofereix. O sigui que en definitiva, no ens sap greu haver baixat, no tot poden ser victòries!!!

Escalada realitzada per Xavi Gallach i Anna Copo.


1 comentari:

  1. Bones vistes de Frares en aquesta "santacanada" .. Ostres du ni do el que vareu fer valents!! I quin empotrament més anguniós!! La R3 feia un xic de por..i fer una baga amb la corda cap a la savina?

    Bona escalada i experiència montserratina!

    ResponElimina