14.7.09

Pink Floyd a la Dent d'Orlu

Pink Floyd. Dent d'Orlu, Ariège.

400m, V. Equipament: parabolts.
Material: 10 cintes, friends fins al 2.
Material per a l'estiu: 1 parasol de platja i 1 garrafa de 50 litres d'aigua.

Com després del tute d'ahir encara ens van quedar forces (bé, al Marc no li van quedar forces, però després em vaig enterar que a la tarda va anar a fer bloc a Targassonne, o sigui que potser si que li van quedar forces, hehe), el Martin s'apunta a fer una de les meves vies de la llista dels deures.
La Dent d'Orlu és una piràmide aïllada de granit de 2.222m. Per a veure aquesta imatge en aquest magnífic dia hem sortit a les 6h00 d'Enveitg (ufff), després d'haver dormir poc (o tirant a molt poc): el Mathieu sempre m'ofereix venir a algun sopar-festeta a casa d'algun amic, i com jo em deixo enredar fàcilment... (-mais tu es livre de partir quand tu veux, sans problème!) El resultat és sempre una reunió d'escaladors-bebedors en alguna casa de la Cerdanya nord, on la cervesa circula igual que la música en viu i les històries d'escaladors. Qui es pot resistir a tant deliciosa forma de passar la nit posant com excusa que cal anar a dormir d'hora?
Jo no.


Així que de bon matí ja ens trobàvem fent l'aproximació a la cara E de la dent.
El que veiem aqui és la cara N-NE, una mica peludeta, això si. Però la resta de cares de la muntanya sí que son, es miri per on es miri, parets que formen una piràmide aïllada de granit, i al passar pel collet veiem la paret per on pujarem.


La primera sensació que em sorpren és la poca verticalitat de la paret. Veig que es tractarà d'una escalada d'adherència i tècnicament fàcil, alhora que exposada i perillosa: és fàcil comfiar-se i relliscar tontament, i amb la de blocs que sobresurten... buff, no vull saber què li passaria a la meva esquena si caigués malament en un d'aquests passos.
En fí, concentrem-nos en l'escalada.


El primer llarg és una rampa continuada, que començo a fer sense mans, fins que la paret comença a pujar una mica i els braços em permeten agafar-m'hi sense arriscar-me a semblar un mico grimpant entre capses de plàtans (es que si vols escalar amb mans i peus t'has d'ajupir, i no hi estic gaire acostumat). Això sí: puc anar posant friends per aqui i per allà, fet que sempre omple de satisfacció.


El Martin fa el segon llarg, i la cosa es posa més vertical. Això comença a ensenyar les dents, doncs a partir d'aqui comencem a trobar passos de pura adherència, alguns d'ells ¡¡¡mullats!!! per l'aigua que sua la muntanya.
Quan faig el tercer llarg tinc un lapsus d'adherència, doncs per a superar un pas he d'agafar una pedra que balla (la única que trobo), i aviat em veig relliscant i caient uns quants metres. Però decideixo que avui no toca, que ja cauré un altre dia... o sigui que em concentro tant com puc i supero -pels pèls- aquest pas tant compromés. Ufff, i això que semblava fàcil tot plegat!!!


Un altre constant és la presència d'herbetes intercalades amb la roca. Molt bucòlic, però no molt agradable si el que volem és seguretat, doncs a veure qui s'atreveix a posar-hi un peu (es que ho volem tot, eh... escalem en una paret ajardinada i en comptes de gaudir-ho encara ens queixem!! Si es que som uns incomformistes!!!).


Poc a poc la boira matinera s'escampa, deixant uun paisatge increïble, alpí total.
Fa goig escalar en un lloc tant bonic i tant lluny de la civilització. Tot plegat no té res a veure amb molts dels llocs on estem acostumats a escalar, amb calcari, ambient sec i carreteres a la vista (i a l'oïda).


Ara em toca a mi, cinquè llarg a la vista!!


La cosa rutlla bastant bé, doncs és una roca que permet progressar bastant ràpidament i fer un bon horari. Més ens val, doncs amb la calor que passem estem bevent molta aigua, i aviat s'acavarà. Ens afanyem, doncs, a sortir de la via quan abans millor.


La primera part del setè llarg és un diedre preciós no gaire equipat, d'aquells on pots anar posant uns friends per aqui i per allà. Un plaer d'escalada d'autoprotecció.
Per als menys comfiats: a partir de la meitat del llarg, un cop es passa pel costat de la R de la via del costat (Fleur de Rodho) els expansius fan acte de presència, i en trobem almenys 6 (a la ressenya diu que sols n'hi ha 3).


Un cop acavat el llarg el Martin corre a fer el vuitè i darrer (10è llarg de Fleur de Rodho), i ens trobem a la cresta que du al cim, que se situa a uns 10 metres.


Unes dones molt simpàtiques ens fan el favor de fer-nos unes fotos. La vista és esplèndida mirem on mirem!!


I tot el que queda per fer és baixar tant aviat millor per tal d'entrar a la zona d'ombra, doncs el sol ja comença a molestar una mica, a part que gairebé hem acabat l'aigua.
Així anem baixant per la ruta "normal" (per la cara peludeta, recordeu?), i en poc més d'una hora (menys si no tinguéssim els peus destrossats i aquesta calor considerable) som al cotxe.
Avui a la tarda sí que faré una bona siesta, i ben merescuda!!!





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada