7.7.09

Bloc al Caos de Targassonne

Dimarts, el dia que teniem previst anar a escalar, em llevo a les 6:00h per a descobrir que plou i que tot està mullat. Quina decepció!! M'enrosco un altre cop i continuo dormint...

Ja ben entrat el matí apareix un solet que convida a sortir al camp. Com ja és massa tard per a fer paret deixem la via per un altre dia ("hopefully" la setmana que vé) i ens acostem a Targassonne, escola habitual del Marc, de la Mélo, i dels molts escaladors que hi ha per aquestes valls. Els germanets de la Mélo ens acompanyen.
Jo mai he fet bloc (bé, a part de la típica grimadeta que tots hem fet en algun bloc prop d'algun refugi pirinenc en una tarda post-cim de primavera o estiu), i acullo la idea amb una barreja de curiositat i frustració, doncs sembla definitiu que no anirem a fer ni un petit totxet.

La vista és impressionant, amb tota la cerdanya al fons de vall, i aquests paratges que alternen el bosc i el prat (i on les vaques deixen el seu regal), tot esquitxat pèr blocs granítics pertot arreu.

Aviat arribem a un bloc i ens posem a la feina. Despleguem els crashpads i ens posem els peus de gat intentant no mullar-los, doncs encara està moll. El primer bloc el pugem satisfactòriament per la via "normal" (3,5m, V+ desequipat -hehe-), i intentem altres possibles camins.

El segon bloc ja pica una mica més, i tot i que veient com la Mélo puja la cosa sembla fàcil (el Marc no serveix de referència, el seu grau està a anys llum del meu), quan ho intento jo no ho veig tant assequible.

I es que aqui el que cal son braços, i com ja sabeu l'escalada en via llarga és cosa de cames... O sigui que en aquest precís moment és on descobreixo que això no està fet per a mi.

I opto per a arribar al cim d'aquest bloc per la variant del costat (o sigui, grimpant per unes pedres que hi ha al costat).

Els meus amics segueixen pujant, en aquest cas el Marc li indica a la Mélodie un nou moviment diferent de l'habitual, que posa un xic més de dificultat però que val la pena intentar. I ella, després d'uns quants intents, per fi ho aconsegueix...

... i després se'n torna cap a baix com si res!!

Ara és el torn dels més modestos (entre els quals m'incloc), i anem a buscar uns cinquens assequibles. Almenys em servirà per a treure'm el "mico".
Arribem a un bloc amb una fisura fàcil però maca. No presenta cap dificultat, llavors anem a la del costat, una mica més dificil però igualment curta i bonica.


Poc a poc van arribant amics escaladors, i anem fent un grupet que intenta fer alguns blocs més dificils. jo aquest ja ni l'intento, aqui es cau des de més amunt que els blocs anteriors, i passo de caure des d'allà dalt amb el genoll tocat.

Aquest pas és un 6b, que costa als que ho intenten, però a la majoria els acava sortint.

El Marc prova un parell de cops uns passos més agosarats (7b+) per la part esquerra del bloc.

Al tercer intent ho aconsegueix, causant la nostra admiració, ja que es veu una cadena de passos ben dificils.

Mireu si ha anat arribant gent, que quan ens dirigim a un altre bloc sembla una caravana de formiguetes transportant menjar cap als seus caus.

Darrer bloc que intentem. El personal ja comença a estar una mica cansat, però encara insisteix.

Jo ho intento uns quants cops, però entre que això desploma una mica, que la fisura per on van els peus patina més que el Mario Kart trepitjant una pell de plàtan, i que el granit ja fa estona que m'obsequia amb unes quantes rascades i uns quants talls als dits "marca de la casa", em retiro definitivament, pensant melancòlicament en les cordes, els mosquetons i els friends que s'han quedat a casa sense ser utilitzats.

Tot i així m'enduc una experiència positiva, havent tastat això del bloc, havent vist les diferents tècniques utilitzades i havent conegut els escaladors d'aquesta part de la Cerdanya.
Ah!, i també hem fet la tradicional cervesa després d'escalar!!!

2 comentaris:

  1. Molt bones Xavi!!

    Felicitats pel blog! Com bé dius, Tagassonne es un lloc preciòs per fer bloc. I perfecte per llimar els dits!! Deunidó l'aspre que arriva a esser el granit d'aquests blocs!

    Salut!! i ànims per continuar així!

    ResponElimina
  2. Mare meva, el Marc Flammand! Quans anys sense saber res d'ell... No ha canviat gaire però veig que segueix escalant igual de bé!! jeejje Com está? Fa molt que no ve per aquí Andorra! Ja sé que no ens conéixem de res i espero no molestar amb aquest comentari, però la veritat es que m'ha sorprès molt veure fotos seves desprès de tans anys! xD Sincerament, molt maco el blog, dedicat al món de l'escalada i de la montanya! Es lo millor! Felicitats! ^^

    ResponElimina