30.6.09

Agulla de l'Arbret.

Cerdà-Riera (Aresta Brucs). Agulla de l'Arbret, Agulles. Montserrat.
100m, IV+. Equipament: parabolts i algun buril rovellat.
Material: 7 cintes.

Doncs, encara que no tot és alegria en aquesta vida, avui estic molt content perquè, per fí, torno a escalar.
Sí, sí, després de gairebé 3 mesos sense fer res destacable a nivell sapero-escalastril (aix... vull dir a nivell esportiu) ha arribat el moment de posar a prova el meu genoll, o sigui que em dirigeixo a les parets de Montserrat, tant properes, tant entranyables, tant disposades com sempre a deixar-se estimar i conquerir.

La Berta, que és la darrera persona amb qui he escalat abans de l'accident, tindrà l'honor (i la santa paciència) de formar cordada amb mi, o sigui que avui tots els mèrits son seus: farà de primer tota l'estona i jo aniré darrera seu, seguint-la com un principiant que fa via llarga per primer cop. Així ho hem decidit per a començar suaument i no arriscar massa.

La via escollida és una "fàcil-però-sempre-agradable-i-mítica" Aresta Brucs, en aquest cas la de l'Agulla de l'Arbret, que jo encara no l'he fet, potser per mandra de dedicar una escalada a una via tant minsa. Però per al que anem a fer és molt encertada.

Com ja deveu reconèixer (o per als espectadors que no son escaladors) l'Agulla de l'Arbret és, de les dues més altes, la de l'esquerra, fàcilment distingible per la coveta que té a la meitat de la part soleiada. La via transcorre (com totes les Arestes Brucs) per la cara S.

Fem l'aproximació bastant ràpid, fet que ens costa més d'una suada, i aviat ens anem acostant a peu de via, sempre seguint les marques vermelles i intentant evitar al preu que sigui la temuda "Canal del Cirerer", que segons diuen ha engolit molts escaladors perduts que han acabat sepultats per metres de terra i fulles, sense que mai més se n'hagi sabut res.


Conyes a banda, un cop creuada la Canal del Cirerer continuem en direcció a Les Bessones per a situar-nos a peu de l'Agulla de l'Arbret.
La Berta es mira l'entrada, busca una xapa fiable, jo li senyalo un buril rovellat (garantia que la via és autèntica i amb denominació d'orígen) que ella no troba... però finalment troba un parabolt que li fa més gràcia. I es que la via ha estat reequipada i actualment segueix una linia de parabolts.

El primer llarg no presenta grans problemes, a part de l'adaptació (de la Berta) al conglomerat després d'un cap de setmana granític, i de la meva posada a punt després de passar la ITV al meu genoll.
Aviat arriba a la coveta de la primera reunió, on s'instal.la còmodament. Només li calen unes pantufles, i estaria com a casa.

Poc a poc (i bona lletra) arribo jo, m'he trobat millor del que em pensava.
Em faig un lloc a la coveta i asseguro la Berta mentre fa el segon llarg.

Finalment ha empalmat el segon i el tercer llarg, donat que la corda és prou llarga i que el tercer llarg no presenta gaires espectacularitats.
Una grimadeta més i ja serem al cim.

I al cim descansem, bevem una infusió freda que duc al termo (qui ha dit que només serveix per a les hivernals???), fem alguna foto de nosaltres dos (l'autopista ja ens la coneixem prou bé) i preparem el ràpel, per la cara E.

Tot surt bé: la corda no s'enreda amb l'arbre, arriba d'una tirada al terra, es deixa recuperar amb facilitat... quina meravella!!!
I poc a poc anem tornant a peu de via, a fer material. D'aqui anem al cotxe, sense passar per l'arxitemuda Canal del Cirerer (només pronunciar el seu nom ja se'ns esterrufen els pèls del clatell), i amb el cotxe ens arribem al Bruc, a cercar una c...... . Una què?? Si voleu més pistes aneu a l'entrada del dia 22 d'Abril, que allà aprendreu els rituals que tenen lloc després d'escalar...

Escalada realitzada per Xavi Gallach i Berta López.

21.6.09

Ja puc començar a fer el burro!!!

... fins que aquell dia, el traumatòleg em digué que ja podia fer vida normal.
-La meva vida normal inclou enfilar-me per les parets- vaig dir.
-Doncs això: vida normal- va concloure, i acte seguit em va donar la mà i es va despedir.

O sigui que ja puc incorporar-me al meu dia a dia. Això sí, em declaro en estat de prudència. Això vol dir incorporar-me poc a poc a la "vida normal", no sigui que anant massa ràpid em lesioni un altre cop i estigui 3 mesos més aparcat, que ha sigut molt avorrit (això sí, sempre tenia lloc guarantit i tracte preferent a l'autobús!! Mai he viatjat amb tant de luxe com quan he anat amb crosses!!)

Properament començaré l'activitat escalastril-sapera, i podreu començar a "gaudir" de les habituals entrades en aquesta web.

Fins aviat!
Xavi.