11.4.09

Esperó Remacha

Pupurri de vies a l'Esperó Remacha. Sant Llorenç de Montgai.
80m, V/6a/6a+. Equipament: parabolts.
Material: 10 cintes + R's.

Doncs com la pluja ha estat el que ha marcat aquests dies de festa de la setmana santa (ara les escoles laiques ja diuen "vacances de primavera") a l'Alt Urgell no he pogut fer gaire cosa. La Berta dijous es va posar les botes amb en Marc a la Roca Narieda, però l'endemà divendres va ploure i sols vam poder fer unes vies d'esportiva a Coll de Nargó (em va sortir un 6a+ a la primera, no estic tant rovellat com pensava) i vam decidir refugiar-nos a Alpicat, en espera d'un temps millor.
Dissabte a la tarda s'obre una escletxa de bon temps i sortim disparats cap a Sant Llorenç de Montgai, el recurs que sempre funciona. Arribem prop de les 18h i, després de comprovar que la roca està seca i que no som els únics bojos que s'atreveixen a escalar (hi ha un munt de gent fent esportiva) ens decidim per una cosa ràpida i segura: l'esperó Remacha. 


No prenem el temps ni d'anar al bar a mirar la ressenya, el nostre instint ens guiarà.
La cosa ha sortit més o menys així: hem fet el primer llarg de la Songoku-Krilin, el segon de la Normal i el tercer de la Cristian Gutiérrez.

El primer llarg el començo jo, fent un exercici de malavarista per a posar-me els peus de gat, ja que al peu de via és fangós i està tot mullat.

El primer llarg transcorre sense grans problemes a través d'unes plaques alternades amb alguna fisura. Arribo a la primera reunió. Quan arriba la Berta ens mirem el sostre de sobre nostre que, tot i que està molt ben assegurat, decidim que és massa dificil. Després descobrirem que era un 6b.
Així que tirem cap a la dreta, a buscar el que seria la via normal. Tot i ser tant "normal" el llarg és un 6a ben mantingut, però que jo gaudeixo bastant quan el faig de segon.

Hem fet la reunió a la dreta de la R2 de la normal (de fet ni ens fixem que hi ha 2 reunions). Ara em toca a mi fer el tercer i darrer llarg, per una sortida una mica desplomada. Sort que hi ha molts forats, doncs encara que tiba hi ha bones preses on agafar-se. Un cop superats els primers 5 metres la via esdevé un IV+, no tant fàcil si tens els braços petats!!


Faig la tercera reunió i aviat surt la Berta, que pateix una mica, però aviat treu el cap per la sortida dels primers metres.

La resta del llarg és bufar i fer ampolles...

I ja som a dalt. Comença a fer-se fosc. Decidim rapelar.
Al primer ràpel arribem a la R1 sense problemes, però a l'intentar recuperar la corda veiem que el nus s'ha quedat enganxat en un forat. No podem moure-la. Miraculosament la corda arriba a la part esquerra de l'esperó, on la paret comença uns metres més amunt. Això ens permet fer un segon ràpel fins a terra sense tenir que moure la corda. Després anirem a buscar-la pujant pel darrera de la paret.
La Marta, una companya de geo que te casa al poble i que ens ha vingut a visitar, ens esperava pacientment vora la carretera i ara se'ns uneix a l'aventura. Pugem tots 3 al cotxe i remuntem la pista fins on calculem que hi ha el camí fins a la sortida de la via. Comença a ploure.
Arribem a la paret. Cuidadosament destrepo el metre que hi ha fins la R i, un cop assegurat, recupero les cordes i les pleguem ràpidament. Torno a grimpar fins a sortir de la paret i iniciem ràpidament el descens cap al cotxe, doncs ja plou en serio i només tenim una llanterna.
Baixem molt ràpidament, massa ràpidament, doncs al buscar el pas suau per tal de baixar a la pista on hi ha el cotxe em confio massa i caic daltabaix d'un marge de pedra seca. Al moment molesta però no fa mal, i puc arribar bé al poble. La Marta ens ofereix anar a casa seva a secar-nos i mirar el cop.

A l'instant no sembla res. Ens recuperem, em poso una mica de pomada i poc després, agraïnt l'hospitalitat i la generositat de la seva familia marxem cap a Lleida, on ens esperen per sopar.

La mateixa nit aniré a urgències, doncs ja se'm fa insuportable caminar. No tinc res trencat, però tampoc no em donen diagnòstic. Segurament és un esguinç o algun cop als lligaments, o sigui que la setmana que ve aniré a un traumatòleg de veritat (fins ara els 2 que he visitat a urgències, ja a Barcelona, no m'han mirat gaire seriosament) a veure què em diu.
O sigui que, de moment, inicio un període de "calma" fins nou avís. Aparco així els projectes que tinc, tot i que espero que no sigui per gaire temps... 

"Permanezcan atentos a sus pantallas" si voleu estar informats de com evoluciona la cosa.


Escalada realitzada per Xavi Gallach i Berta López.

3 comentaris:

  1. Podria ser tenir una mica de respecte per la làpida de recordatori a la mort,en accident d'escalada,d'en Juan Manuel Remacha.

    ResponElimina
  2. El mateix comentari voldria afegir. Sòc el seu cosí, feia temps que no havia vist la làpida recordatori, i realment es una llàstima q sigui utilitzada pel q no correspon.

    ResponElimina
  3. Respecte pels morts en tinc, i molt, però això no m'impedeix tenir opinions sobre algunes coses, aqui va la meva (vagi per endevant que no vull ofendre ningú, però tampoc no vull respondre hipòcritament):
    Segons la làpida el vostre familiar va morir el 1969, la seva mort està més que plorada però la làpida encara hi és i ningú no la treu, només aquest fet ja és un senyal de respecte de tota la comunitat d'escaladors envers el vostre familiar. Però siguem clars: el fet que ningú no la tregui no vol dir que el peu de via us pertanyi, o sigui que si no us està bé l'ús que alguns escaladors fan de la làpida (altrament no podem usar el pany de paret ocult), sou lliures de treure-la per col.locar-la en un altre lloc on rebi el respecte que segons vosaltres mereix.
    Respecto les creences de tothom, i sé que en la nostra cultura col.locar certs símbols per honrat als morts és una pràctica corrent. Però jo també tinc les meves creences i idees, i sóc del parer que quan una persona mor ha de deixar el món per als vius. En altres paraules: quan jo mori vull que em cremin, considero egoïsta voler ocupar un lloc a la terra que ni em serveix de res a mi ni als vius (un cementiri, per exemple), i no vull que ningú s'apropïi en nom meu d'un tros de món que pot ser útil als vius (una làpida per exemple).
    Sé que no estareu d'acord amb mí, però us agraïria que respectéssiu la meva opinió de la mateixa manera que jo respecto la vostra voluntat de recordar un familiar ocupant (fins quan?) un tros de món que no us pertany.

    ResponElimina