22.4.09

Petit diccionari de termes d'escalada.

Lluny de voler encetar cap polèmica, em proposo recollir en aquest article alguns dels termes més comuns que utilitzem els escaladors quan progressem verticalment (o no tant verticalment) per les nostres estimades parets.
La baixa que estic "gaudint" aquestes setmanes m'impideix escalar i/o exercir cap activitat física a la muntanya, però no m'impideix pensar en ella. D'aquesta manera no deixo morir el meu blog, i de pas us distrec una mica...
La meva intenció és recollir uns conceptes bàsics que tothom hauria de tenir més o menys clars, i evitar així un mal ús (encara que no sigui intencionat: per desconeixement, per costum, per comoditat...) d'algunes d'aquestes definicions. Aquestes estaran escrites en negreta.
Lògicament, tampoc renunciaré al meu estil personal, i inclouré altres termes usats quan escalem, que tot i que potser no son "oficials", ni usats més enllà dels ambients en els que em moc, també utilitzem amb normalitat i per tant serveixen com a tals. Aquests darrers termes estaran destacats en cursiva per a diferenciar-los dels "oficials".
Si considereu que m'he oblidat alguna definició feu-m'ho saber, s'accepten propostes!!!

amic del 3: empotrador mecànic (àlies friend) de gran tamany que normalment arrosseguem penjat del nostre arnés i mai col.loquem. És de gran utilitat en aquelles vies en que hem decidit deixar-lo al cotxe "per a no dur pes innecessari", i molt especialment en aquells passos delicats en que l'equipador ha passat de llarg i on la resta d'empotradors que duem a l'arnés son massa petits per a ser col.locats.

amigo: típic empotrador mecànic tipus friend amb eix rígid, normalment construït als anys 50-60 (les proves de carboni-14 així ho demostren) que encara podem trobar a la secció de material d'alguns centres excursionistes per a ser prestats a aquells escaladors que s'inicien en vies llargues desequipades (i que quan veuen aquest material decideixen tornar a la seguretat dels parabolts). El rastreig de la superfície de l'eix rígid amb sensors làser d'alta precisió i el posterior tractament de les imatges amb potents ordinadors d'última generació ha permés demostrar que les inscripcions original diuen "amigos", seguit del nom de l'empresa fabricant.

buril: anclatge expansiu molt senzill. No te elements mecànics per a l'expansió, sino que aquesta es realitza aixafant el metall dins el forat. Força utilitzat abans, però cada cop més en desús. S'utilitza encara per a assegurar passos delicats d'artificial.

cervesa: líquid indispensable per a tot escalador quan ha finalitzat la seva activitat. La localització d'un bar que permeti proveïr-se'n després de l'ascensió entra dins les activitats rutinàries prèvies a l'escalada. La majoria de parets s'han aconseguit escalar a partir del moment en que les tècniques d'escalada han permés compatibilitzar l'ascensió a una paret amb la posterior visita al bar més proper.

dry tooling: exercici d'acrobàcia consistent en pujar amb material d'hivern (piolet tracció, crampons) les parets sense gel. En uns inicis servia per a pujar fins la base d'aquelles columnes de gel que no arribaven a terra, però en l'actualitat molts "drytoolistes" realitzen l'ascensió per la roca i donen per finalitzada la via quan comença el gel. L'evolució natural d'aquest esport és la conquesta de les parets del Montsec a ple més d'Agost, equipats amb bermudes / bikini, piolets tracció, botes amb crampons i cargols de gel. Incomprensiblement, un esport que es podria considerar l'antítesi, l'ascensió de parets de gel amb material d'estiu (peus de gat, magnesi) no ha tingut gaire acceptació.

equipada: s'entén per via equipada aquella on no és necessària la col.locació d'anclatges provisionals (tascons, friends...). També podem trobar una via "equipada en els passos dificils", o que està "semiequipada".

equipar: emplaçar per primera vegada punts d'anclatge en un itinerari per als següents repetidors. Normalment entenem per "equipar" la col.locació d'anclatges expansius permanents, que dotin de seguretat l'itinerari, encara que a vegades es pot equipar una via amb claus, cordinos o altres estris no expansius.

espit/spit: anclatge expansiu autoperforant col.locat normalment a mà. No té la resistència d'un parabolt, i per tant no s'acostuma a utilitzar en aquells passos que requereixen un anclatge molt fiable. S'utilitza amb freqüència per a l'obertura per baix d'una via llarga, ja sigui en lliure o en artificial.

excèntric: Fora del cercle dels escaladors el seu significat correspon normalment al de "tio raro", motiu pel qual podria ser aplicat per definir l'escalador mitjà. En el cercle dels excèntrics escaladors, però, es refereix a un empotrador no mecànic de forma hexagonal amb els costats irregulars, que per la seva excentricitat permet ser emplaçat de diverses maneres en una fisura a l'hora d'usar-lo com anclatge en vies desequipades. N'hi ha de molt grossos, fins i tot del nº3, que rivalitza amb els populars amics del 3 que poseeixen els escaladors més pudents (econòmicament).

fer de segon: escalar una via assegurat amb la corda per dalt, prèviament col.locada per l'escalador de primer. Pràctica habitual del segon de cordada en via llarga, o dels escaladors d'escalada esportiva quan ho fan en "top rope".

fer de primer: escalar una via liderant la cordada, i col.locant proteccions a mida que es progressa. La corda penja de l'escalador.

foca/foques: pells de foca.

geo: 1) geografia per a un geògraf, geologia per a un geòleg. Si preguntem a un geòleg per la facultat de geo ens dirà que és la de geologia, i que la de geografia es diu "facultat de geografia", si preguntem a un geògraf per la facultat de geo, ens dirà que és la de geografia, que la de geologia és la "facultat de pedres", i si li preguntem a una geòloga que fa el doctorat a la facultat de geografia, segurament ens contestarà que si som tontos o què; 2) prefixe que utilitzen indistintament geògrafs i geòlegs davant de qualsevol nom dels aspectes estudiables de les respectives disciplines: geomorfologia, geo econòmica, geo dels riscs naturals, geo social, biogeografia, geo dinàmica, geo física, geo dels sòls...; 3) espècie de "plaga" formada per geòlegs i geògrafs que, segons aquells que no estudien aquestes ciències, envaeix la UEC de Gràcia, especialment a SAME i a iniciació.

gore: 1) paraula en argot per a referir-se al teixit Gore-Tex. Amb l'utilització conjunta del determinant article masculí "el" (o sigui, quan diem "el gore"), es refereix a una jaqueta de muntanya fabricada amb aquest material; 2) quan va acompanyada del mot -ieti (o sigui, gore-ieti) es refereix a la capa de protecció natural que gaudeixen aquells alpinistes que son molt peluts, especialment al pit i a l'esquena. De moment no es coneixen noies alpinistes amb gore-ieti.

horari SAME: particular horari emprat pels membres de la SAME en escalar les vies que es proposen fer, i consistent normalment en afegir 3 o 4 hores a l'horari proposat a la ressenya (1 dia en aquelles activitats de més d'un dia). Una de les característiques bàsiques que comporta l'horari SAME és la finalització de nit de l'itinerari, de manera que ens permet activitats complementèries com la caiguda de marges, la crida d'helicòpters, el bivac forçat... Per a realitzar una via en horari SAME és imprescindible deixar la llanterna frontal al cotxe o, com a màxim, dur-ne 1 per cada 3 persones.

moto: moment extrem en que l'escalador, normalment en una posició ben incòmode i en un tram de primer, experimenta unes contraccions en una o ambdues cames que compremeten seriosament la seva estabilitat i que, per tant, poden provocar una dolorosa caiguda. Acostumen a ser un senyal inequívoc que l'escalador no te tanta experiència com ens havia dit, i que en aquests moments tant delicats te el forat del cul tant petit que si hi tingués una agulla posada no se li podria arrencar ni estirant amb unes tenalles.

obrir una via: escalar per primer cop una paret que mai ningú no ha pujat anteriorment. L'aperturista li posa nom a l'itinerari, decideix l'equipament que tindrà, i dibuixa la ressenya, que ha de donar a conèixer si vol "registrar" la nova via.

parabolt: anclatge expansiu d'alta seguretat. N'hi ha de diversos gruixos i mides, amb expansió simple i doble. Si la roca és bona i estan ben col.locats no han de tenir massa problemes per aguantar una força de caiguda d'entre 18 i 22 kN.

piolo: referit al piolet, estri utilitzat pels alpinistes a l'hivern i pels escaladors en gel. Contràriament a la creença popular no es fa servir per a ser clavat a la roca (per aquest motiu els escaladors no tenim els braços forçosament com els de l'Stallone). Hi ha qui confon la seva utilitat, i el fa servir a mode de bastó: un bon alpinista mai durà un piolet d'1,5m de llarg.

pota de cabra: altrament anomenat tricam, es tracta d'un complex empotrador semimecànic de molt dificil utilització. Pot ser comprat en botigues d'escalada molt especialitzades, previa realització d'un curs de 200 hores amb el seu posterior exàmen i homologació del títol obtingut per la FEEC, la FEDME, la UIAA, la NASA i la Unió de Pagesos de Catalunya (en cas que sigui una pota de cabra de ramaderia, en cas contrari haurà de ser homologat pel Patronat de la Muntanya de Montserrat, com a representant de les cabres salvatges). La seva vida útil supera amb escreix la de qualsevol altre estri d'escalada, doncs el fabricant ens garanteix que en el 99% dels casos preferirem fer el pas a protegir "a pèl" que barallar-nos mitja hora amb l'estri en qüestió. L'1% de casos restant tampoc el col.locarem, doncs de ben segur que el nostre company de cordada no sabrà extreure'l i no ens voldrem arriscar a que es quedi a la paret. Per als més curiosos, podeu contemplar un bon exemplar al segon llarg de la via normal de La Bitlla.

(primera) repetició: primera ascensió d'una via després de la seva apertura. Normalment la fa una cordada diferent a la que l'ha obert, i serveix per a comfirmar (o desmentir) la proposta de dificultat i equipament que ha fet l'aperturista.

reequipar: substitució per anclatges nous d'aquells existents que son vells i/o poc fiables. Hi ha unes normes de reequipament, encara que aquestes poden ser subjectives i sovint donen lloc a polèmiques entre escaladors amb diferents criteris.

refu: refugi, en argot.

rollito/tigratans/Tigretón: esterilla enrotllable que es col.loca sota el sac de dormir quan el refugi o indret on dormim no te matalàs.

Sam/Sambari/Sambarinait: 1) grup d'escaladors catalans, comprenent diverses generacions, practicant generalment l'escalada en via llarga, i afins a l'escalada artificial, coneguts per les seves primeres, per les peculiars anècdotes i idees, i per les festes que realitzen periòdicament; 2) característica expressió emprada per aquests escaladors en diverses circumstàncies i situacions.

saps/saps?/saps!: paraula molt polivalent, susceptible de substituïr-ne qualsevol altre en les expressions de l'escalador en l'exercici de la seva activitat. La seva utilització no està a l'abast de tothom, puix que requereix un molt bon coneixement de l'esport i de la tècnica del mateix, així com un alt nivell de compenetració entre els diferents membres de la cordada. Els qui l'utilitzen diuen que és l'essència màxima de l'escalada, a l'aportar un nou nivell de comunicació que permet oblidar el llenguatge racional per així centrar l'atenció en el cos i en la roca, transformant l'escalada en un esport més sensitiu i menys racional.
La seva pràctica és només comparable a la pràctica de l'escalada lliure en solo integral, encara que no és tant admirada com aquesta (els saperos som uns incompresos).

top rope: tècnica en escalada esportiva, en que l'escalador prova una via (normalment de dificultat) amb la corda ja passada per la reunió. D'aquesta manera es minimitzen els riscos en cas de caiguda.

tricilíndrics: joc de 4 empotradors petits, tipus tascó, on l'element a empotrar consisteix en 3 cilindres de mides consecutives. De procedència desconeguda, penja normalment del meu arnés, i el seu ús es limita normalment a provocar que el company de cordada expressi la seva sorpresa al no haver vist mai un empotrador igual. També pot servir com anclatge per a l'escalada, tal i com es pot veure a la piada, en aquest mateix bloc, de la via Homedes al Pedraforca.

via: itinerari a seguir per a ascendir una paret o muntanya escarpada. Es defineix per criteris com llargada, dificultat màxima, dificultat mínima obligada, horari per a escalar-la... Normalment, si és una proposta original, el primer aperturista li posa un nom.

xapa: 1) anella plana metàl.lica que va collada a l'expansiu, i per on passem el mosquetó quan utilitzem l'anclatge; 2) per a referir-se a qualsevol anclatge expansiu permanent, ja sigui buril, espit, parabolt o químic. S'utilitza com a definició en argot, o quan es desconeix el tipus d'anclatge.

xoripan/xurissu: 1) Individu que survella els cotxes dels escaladors i dels alpinistes quan aquests estan a la muntanya per tal de trobar el moment més adequat per a poder forçar el pany (o trencar un vidre, no tots son tant fins) i manllevar, si s'escau, els diferents estris i béns que l'escalador hagi deixat dins el vehicle. Habituals prop de Can Maçana (Montserrat); 2) també és un xoripan el que manlleva material que penja provisionalment d'una via durant la seva obertura o repetició. Aquest cas és més greu i fa més ràbia, doncs indica que l'element en qüestió és escalador i actua amb premeditació.

11.4.09

Esperó Remacha

Pupurri de vies a l'Esperó Remacha. Sant Llorenç de Montgai.
80m, V/6a/6a+. Equipament: parabolts.
Material: 10 cintes + R's.

Doncs com la pluja ha estat el que ha marcat aquests dies de festa de la setmana santa (ara les escoles laiques ja diuen "vacances de primavera") a l'Alt Urgell no he pogut fer gaire cosa. La Berta dijous es va posar les botes amb en Marc a la Roca Narieda, però l'endemà divendres va ploure i sols vam poder fer unes vies d'esportiva a Coll de Nargó (em va sortir un 6a+ a la primera, no estic tant rovellat com pensava) i vam decidir refugiar-nos a Alpicat, en espera d'un temps millor.
Dissabte a la tarda s'obre una escletxa de bon temps i sortim disparats cap a Sant Llorenç de Montgai, el recurs que sempre funciona. Arribem prop de les 18h i, després de comprovar que la roca està seca i que no som els únics bojos que s'atreveixen a escalar (hi ha un munt de gent fent esportiva) ens decidim per una cosa ràpida i segura: l'esperó Remacha. 


No prenem el temps ni d'anar al bar a mirar la ressenya, el nostre instint ens guiarà.
La cosa ha sortit més o menys així: hem fet el primer llarg de la Songoku-Krilin, el segon de la Normal i el tercer de la Cristian Gutiérrez.

El primer llarg el començo jo, fent un exercici de malavarista per a posar-me els peus de gat, ja que al peu de via és fangós i està tot mullat.

El primer llarg transcorre sense grans problemes a través d'unes plaques alternades amb alguna fisura. Arribo a la primera reunió. Quan arriba la Berta ens mirem el sostre de sobre nostre que, tot i que està molt ben assegurat, decidim que és massa dificil. Després descobrirem que era un 6b.
Així que tirem cap a la dreta, a buscar el que seria la via normal. Tot i ser tant "normal" el llarg és un 6a ben mantingut, però que jo gaudeixo bastant quan el faig de segon.

Hem fet la reunió a la dreta de la R2 de la normal (de fet ni ens fixem que hi ha 2 reunions). Ara em toca a mi fer el tercer i darrer llarg, per una sortida una mica desplomada. Sort que hi ha molts forats, doncs encara que tiba hi ha bones preses on agafar-se. Un cop superats els primers 5 metres la via esdevé un IV+, no tant fàcil si tens els braços petats!!


Faig la tercera reunió i aviat surt la Berta, que pateix una mica, però aviat treu el cap per la sortida dels primers metres.

La resta del llarg és bufar i fer ampolles...

I ja som a dalt. Comença a fer-se fosc. Decidim rapelar.
Al primer ràpel arribem a la R1 sense problemes, però a l'intentar recuperar la corda veiem que el nus s'ha quedat enganxat en un forat. No podem moure-la. Miraculosament la corda arriba a la part esquerra de l'esperó, on la paret comença uns metres més amunt. Això ens permet fer un segon ràpel fins a terra sense tenir que moure la corda. Després anirem a buscar-la pujant pel darrera de la paret.
La Marta, una companya de geo que te casa al poble i que ens ha vingut a visitar, ens esperava pacientment vora la carretera i ara se'ns uneix a l'aventura. Pugem tots 3 al cotxe i remuntem la pista fins on calculem que hi ha el camí fins a la sortida de la via. Comença a ploure.
Arribem a la paret. Cuidadosament destrepo el metre que hi ha fins la R i, un cop assegurat, recupero les cordes i les pleguem ràpidament. Torno a grimpar fins a sortir de la paret i iniciem ràpidament el descens cap al cotxe, doncs ja plou en serio i només tenim una llanterna.
Baixem molt ràpidament, massa ràpidament, doncs al buscar el pas suau per tal de baixar a la pista on hi ha el cotxe em confio massa i caic daltabaix d'un marge de pedra seca. Al moment molesta però no fa mal, i puc arribar bé al poble. La Marta ens ofereix anar a casa seva a secar-nos i mirar el cop.

A l'instant no sembla res. Ens recuperem, em poso una mica de pomada i poc després, agraïnt l'hospitalitat i la generositat de la seva familia marxem cap a Lleida, on ens esperen per sopar.

La mateixa nit aniré a urgències, doncs ja se'm fa insuportable caminar. No tinc res trencat, però tampoc no em donen diagnòstic. Segurament és un esguinç o algun cop als lligaments, o sigui que la setmana que ve aniré a un traumatòleg de veritat (fins ara els 2 que he visitat a urgències, ja a Barcelona, no m'han mirat gaire seriosament) a veure què em diu.
O sigui que, de moment, inicio un període de "calma" fins nou avís. Aparco així els projectes que tinc, tot i que espero que no sigui per gaire temps... 

"Permanezcan atentos a sus pantallas" si voleu estar informats de com evoluciona la cosa.


Escalada realitzada per Xavi Gallach i Berta López.

4.4.09

Terra de dinosaures, saps??


Terra de dinosaures. Paret bucòlica. Alt Urgell.
160m, 6a (V obligat). Equipament: parabolts.
Material: 12 cintes, alguna baga.

Doncs com el temps no pintava massa bé per anar al Pirineu, i per tal de canviar una mica d'aires, i també com a primer contacte amb el començament de la temporada de roca, hem decidit anar a fer unes escaladetes a l'Alt Urgell. Els sectors proposats son la paret bucòlica a Tres Ponts per a Dissabte i Les Moles de Sant Honorat per Diumenge.
Saps?

Després d'esmorzar una part de croissant de xocolata de Ponts (vegeu la primera piada del 2009) ens plantem a peu de paret, quart tunel a la dreta, i localitzem la linia per on volem pujar: Terra de Dinosaures. Sembla que hi ha altres cordades, i ens preguntem si caldrà fer cua, saps?

Doncs no! Mentre busquem la Bálsamo de tigre (àlies Amor galáctico) per si acàs, ens fixem que les cordades no estan fent la Terra de Dinosaures, sinó la Bálsamo de Tigre. Teniim tota la via per a nosaltres, saps?


L'Anna comença a enfilar cap amunt i ja arriba a la primera reunió. Saps, comencem la via al migdia, i tot i que no cal córrer intentem anar una mica lleugerets.

En Jordi arriba just després que jo, i com que a ell li ha tocat el segon llarg gairebé ni s'atura a la reunió. Agafa unes quantes cintes i també una mica de valor, que ara arriba el 6a!!
Saps?


Molt bé aquest 6a. La roca és excel.lent, l'únic que cal tenir en compte és que cal ser una mica llarg en segons quin pas, però les preses son molt bones. Compte al darrer tram, perquè la paret deixa de ser vertical fins arribar a la còmode repisa on hi ha la reunió, i hi ha molta pedra solta, que pot esdevenir un desagradable regalet per als qui vinguin darrera nostre, saps?

La següent tirada em toca a mi. El llarg comença molt bé, amb assegurances cada (massa) pocs metres, però a l'arribar a una repiseta comença a allunyar, amb l'agravant que trobem una mica de terra i plantes. Tot plegat ens pot fer patinar (tinc una mica de fang a la sola dels peus de gat), saps?, o sigui que cal estar "on the parrot". 
Faig també el següent llarg, que ens hem sortejat a pedra-paper-tisora, on m'espera un preciós pas de 6a just abans d'arribar a una microrepiseta on hi ha la quarta reunió. I d'aqui ja sortim cap al darrer llarg, que resol ràpidament el Jordi (he de confessar que he fet una mica d'acerismo, però molt poc, gairebé res... saps?


La baixada és bonica, seguint cap a l'esquerra fins trobar un camí de fites que baixa per la canal, saps? Encara som a temps per a intentar trobar un lloc on menjar calçots, tot i que som més optimistes que realistes. Sortim disparats cap a Oliana.

A l'únic lloc que trobem on tenen calçots ens diuen que no hi ha prou foc com per a fer-los (no m'extranya, son les 5), o sigui que ens ressignem amb una visita al Consum, on adquirim uns quants aliments que ens permetran fer una mica de pica-pica.
Pica-pica que fem en un raconet just abans d'arribar a Cal Boix (Peramola), on aparquem l'Hotel Califòrnia. El solet que ens toca de reull acaba d'arrodonir la jornada. Salut!!!
(saps??)

Escalada realitzada per Xavi Gallach, Anna Copo i Jordi Aloy.