28.2.09

Pessons (2.864m)

Pic de Pessons, 2.864m. Andorra.
Ascens pel Corredor nord (Canal Amagada). 200m, 45º-60º.
Descens en esquís per la Canal dels Isards.
Material: 2 piolets, corda, 1 àncora de neu.



Doncs aquest finde hi ha sortida SAME. La idea és fer alguna canal al pic de Pessons. Jo, que tinc moltes ganes de fer neu i gel, venia disposat a fer alguna cosa "freda", però amb les temperatures que anuncien, bastant més altes a les que caldria per a mantenir en bones condicions el gel, canvio els piolets tracció per esquís: pujarem per una canal tècnica, però sense passos complicats, i baixarem esquiant per una altre. No seré l'únic, doncs donat que és aconsellable fer l'aproximació amb raquetes o esquís, la Cristina s'uneix a la idea de la baixada en esquís. Tots els demés aniran amb raquetes.

Divendres al migdia quedem per a pujar a Grau Roig, allà hi arribem ja de nit, i ens acomodem al porxo del Cubil, on dormim unes poques hores.

Dissabte a les 4:00h AM sona el despertador (When the clock says "it's time to go..."). Fem un te ràpid i ens vestim i equipem ràpidament (per ser més concrets, a "velocitat SAME", o sigui: més lents del que seria desitjable). Poc després, i encara de nit, ja estem tots de camí cap al pic de Pessons.

Després d'una visita turística a les pistes negres de Grau Roig (doncs ens equivoquem i anem a parar sota el Montmalús) baixem fins al llac de Pessons i ens posem en marxa cap al nostre objectiu, que ja comença a deixar veure la seva silueta. Així comencem a remuntar la vall.

Un parell d'hores més tard, i després de seguir les traces de les motos de neu que fan el gamarús per aqui, arribem ben bé sota l'inici de la nostra canal. Pel camí hem tingut l'oportunitat de veure la sortida de sol, i també la canal del Isards, per on baixarem posteriorment, uns esquiant i els altres a peu.


Doncs ara canviem raquetes i esquís per grampons, i fem els grups: l'Albert i l'Àlex es dirigeixen a la Canal Central, una mica més tècnica i més a la dreta; i la resta (Anna, Berta, Cristina, Martí i jo) pujarem per la Canal Amagada. Només cal posar-se l'arnés i el poc material de neu que hem agafat, encara que creiem que no el farem servir gaire.

La canal, a l'esquerra de la fotografia, es presenta bastant neta: tot una rampa de neu excepte un pas de mixte i la cornisa de la sortida, que esperem que no ens caigui a sobre. També veiem un noi que ja està pujant, en solitari, i que va bastant ràpid o bastant lent (segons qui ho comenta, jo no em mullo i em limito a dir que va "normal", hehe).

Comencem a remuntar la canal sense encordar-nos. De moment no veiem cap complicació, només la inclinació, que no deixa de ser assequible. Ja veurem què farem al pas de mixte i a la sortida.


Doncs ja som sota el pas de mixte. L'Anna aprofita que jo faig fotos per a començar-lo, de moment no requereix cap protecció.

Vist que és assequible, va fent, i un cop superat el pas ens recomana fer atenció a la col.locació del peu esquerra, doncs és la clau del pas.

El següent sóc jo, que supero el pas sense gaires problemes. I després venen el Martí i la Berta, amb la limitació de tenir només un piolet. Proposem llençar-los un cap de la corda per a que s'assegurin però finalment no cal, i superen el pas sense més complicació. Això si, posant atenció a on posen els peus i a les boles de neu que va llençant l'Anna, que ja s'ha posat a treballar a la cornisa...

La Cristina, que també du els esquís a l'esquena (però du 2 piolets) també surt del pas sense problemes. Ens trobem sota la cornisa de sortida, en un lloc on la canal s'obre per a oferir-nos unes vistes espectaculars de Grau Roig. Espectaculars tant per la bellesa i grandiositat de les muntanyes com per la visió de les desgràcies que ha realitzat l'home en aquest indret (carreteres, remuntadors, hotels...), però que no ens sorprén gaire tenint en compte que estem a Andorra.

Mentre la resta estem entretinguts amb tot això, l'Anna ja està enmig de la cornisa, i aviat la supera amb un passet a l'esquerra (...per perdre el nord i agafar l'altura, fariem volta cap a l'esquerra...).

Ens diu que està bastant estable i que no presenta cap perill, però que si no ens la volem jugar podem llençar una corda per assegurar bé el pas. Així doncs, jo que tinc la corda em poso a la feina i començo a pujar cap a la sortida de la canal. La Berta em passa l'àncora de neu.

La sortida és bastant xula, i amb unes vistes espectaculars. No fa gens de vent, i tot i que ja estem a la carena que du al cim, gaudim d'un sol i d'una temperatura que no està gens malament. La Berta és la següent a pujar, i realitza el pas de la cornisa còmodament ¡¡amb un sol piolet, està feta una fiera!!

Tot i així, decidim assistir el Martí i la Cristina. L'Anna munta una reunió amb 2 piolets, i llancem cap a baix un piolet lligat a la corda.

El Martí agafa el piolet i s'encorda, així la sortida és més segura.


Ara sols falta la Cristina, que tot i anar amb 2 piolets du els esquís a l'esquena, i també s'encorda per al tram final.

Doncs ja hem sortit tots de la canal. Aqui ens felicitem, deixem els piolets i els esquís, i ens dirigim cap al cim, que aviat està al nostre abast.

Allà trobem l'Albert i l'Àlex, que ja han arribat. La seva ascensió no ha anat ben bé com estava previst, doncs han tingut que baixar de la Canal Central perquè a l'arribar al tram de 70º la neu estava inconsistent. En comptes d'això han canviat de canal i han pujat pel Corredor dels Andorrans, de fins a 50º, amb la neu una mica justa però suficient per a pujar.
Al cim ens reposem, mengem, comentem una mica la jugada i fem la foto de cim, i poc després comencem el descens.

La Cristina i jo ens calcem els esquís i comencem la baixada dirigint-nos cap a l'inici de la Canal dels Isards. Hem de passar un parell de seccions fent una mica de dry tooling amb els esquís, però intentant no malmetre'ls...

Aviat estem baixant per la canal. Portem un piolet a l'arnés per si acàs, i fem força atenció a l'estat de la neu, encara que això no ens impedeix gaudir d'unes bones lliscades.

La Cristina, que diu que no ha baixat mai una canal esquiant, va amb molta cura, però se'n surt prou bé...

Jo també gaudeixo de la baixada...


Uns quants viratges després ja estem a la base de la canal; el descens ens ha agradat molt i la Cristina està contenta perquè la canal era una mica ample i no ha patit gaire en el seu primer descens, que esperava més dificil i arriscat.
Els nostres companys estan repartits: uns ja caminen per la vall i els darrers estan sortint de la canal. Nosaltres iniciem el flanqueig, per a intentar "remar" com menys tros millor.

Una estona després, i sense haver remat gaire (hem dosificat bé el desnivell), ens trobem per fí al llac de Pessons. Aqui agafem una de les pistes de l'estació d'esquí i iniciem el descens cap al cotxe. Hem anat realment ràpid, i no és fins després d'una estona que arriba la resta del grup, que baixa caminant. La Berta ens explica que la baixada per pistes ha estat realment divertida: equipats com anaven, i envoltats de gent que "passava molt ràpid"...
Ens sentim aliens a aquest ambient d'esquiadors de pista...

... però ràpidament creem un ambient més acollidor: és hora de fer material i d'ordenar els cotxes. Traducció: fem el gran escampall de coses enmig del pàrquing.


Poc després arriben el Marc i el Jordi, que han pujat avui de Barcelona per a fer activitat Diumenge. Es dirigeixen cap al refugi per a pujar per la canal demà. Intercanviem unes quantes paraules i aviat ens deixen enmig del nostre caos...

I ja de baixada quedem una estona amb l'Edu (àlies el boig) per a fer un beure i posar-nos al dia de les nostres vides...
Deixem Andorra i agafem carretera i manta. El cotxe de l'Albert es dirigeix cap a Barcelona, i la Berta i jo cap a Vilanova de Meià, a una festeta que munten els Sambarinait, la intenció és fer festa aquesta nit i escalar demà, però això últim no ho podem fer perquè plou tota la nit...

Sambari!!!!

Ascensió realitzada per Xavi Gallach, Anna Copo, Berta López, Martí Kubesch, Cristina Biete, Albert Royo i Àlex.

13.2.09

Mutant World, Pic del Martell


Mutant World. Pic del Martell.
110 m, V. Equipament: 10 parabolts + Rs.
Material: cintes, friends mitjans i petits, bagues i un cordino.

L'escalada no és cosa de broma!! Aqui podeu comprovar que jo me la prenc molt seriosament...

Doncs avui és divendres, i com jo no tinc pràctiques i la Berta te tanta flexibilitat d'horaris, hem decidit anar a fer una cosa ràpida i sense cues, o sigui que agafem el cotxe i ens arribem al Pic del Martell. A les 9:00h ja hi érem, i feia una fresca que per poc no ens desmotiva.
Sort que l'aproximació ens fa entrar en calor i la paret no està tant freda com ens pensàvem. Ens equipem ràpidament i de seguida salto a fer el primer llarg, que està equipat.
Soooort que està equipat, perquè déu n'hi do com he patit en alguns passos... aquest cinquè és de veritat, aqui no se'ns regala res.
En un plis plas (hehe, en mitja hora, que és el que em costa fer el llarg, doncs hi ha alguns passos clau sense protegir) sóc a la primera reunió, una còmode i ample repisa des d'on admirar la placa del tercer llarg. Ja m'entra salivera només de mirar-la...

La Berta puja en un plis plas (ara de veritat), tot i que diu que la recordava més fàcil, però se n'ha sortit força bé.
El segon llarg no pinta gaire dificultat, son uns 15 metres de III, una grimpadeta, vaja. Això sí, no hi ha res equipat. Sinó seria un regal!!

Una baga per aqui, un cordino en un pont de roca per allà, i aviat és a la R2, una altra repiseta on hi toca el sol.

Aviat hi arribo, per a gaudir dels pocs rajos de sol que em toquen (aviat un núvol s'entreposa entre el sol i jo), i agafo els estris que em caldran pel següent llarg: friends, bagues i una mica de valor, doncs des d'aqui sembla una cosa bastant sèria.

La Berta s'ho mira mentre m'assegura. Diu que el cop que va fer la via es van equivocar i van posar-se per la canal herbosa de la dreta. Doncs avui no t'escapes!
El llarg en qüestió em depara un passet d'aquells que no s'obliden: cal flanquejar cap a la dreta d'una manera extranya, per a poder xapar bé el parabolt, després cal estirar-se per a agafar una fisura vertical a l'esquerra, molt bona però que queda molt lluny, i l'únic ajut és un forat a la dreta que està molt gastat, i que fa por d'agafar. Solucions: llençar o fer un A0.
Confesso que he fet un A0, però no em volia arriscar amb el parabolt per sota meu, hehe
La resta del llarg és molt xulo, ple de forats on assegurar-se (acabo posant 5 proteccions en un parell de metres, fa cosa desaprofitar tants bons emplaçaments), i després una grimpadeta a la dreta per uns blocs enormes. 
Ja sóc a la R3

La Berta surt a fer el quart llarg, que omple de friends, doncs no està gaire ben protegit. Només hi ha un parabolt al costat d'una fisura d'aquelles "de quart", d'un quart que esgarrifa i que fa por, o sigui que jo crec que era un pas de V+/6a.
I així arribem a la R4, i última.
La sortida de la via no ofereix gaires sorpreses: pedra amb fisures molt esmolades, i després el típic caos de blocs que cal grimpar fins arribar a dalt, on es torna més pla però ple de blocs tallants. 
Coses del karst!!

Escalada realitzada per Xavi Gallach i Berta López.




8.2.09

Corredor Paralímpics. Gra de Fajol Petit.

Canal Paralímpics. Cara E del Gra de Fajol Petit.
250m, II/3, 70º en neu, gel i mixte.
Material: específic pel gel + bagues pels arbres.

Després d'una jornada d'escalada per oblidar a Malanyeu (ens posem en una via que no sabem per on continua, n'acabem una altre amb un fred que pela, quasi bé quedem atrapats amb el cotxe pel fang) la Berta i jo decidim deixar el Berguedà i passar cap al Ripollés, destinació Setcases, on una hivernal ens espera.

Diumenge al matí, mentre la Berta devora el seu petit entrepà, l'Albert i l'Anna ens passen a buscar per la cabana on hem dormit, i enfilem carretera amunt. Aviat estem equipats i comencem l'aproximació a la cara E del Gra de Fajol.

De moment fa bon dia, el risc d'allau és important pertot el Pirineu, però esperem encertar-la posant-nos en una canal d'aquestes característiques: dreta i estreta. Esperem que quedi gel per a nosaltres, doncs els nois amb qui hem compartit la cabana l'havien fet ahir, i deien que eren ¡¡15!! persones pujant... Ens han informat també que el ressalt de 90º no està format fins al terra, un altre cop serà...

De moment el que veiem ens agrada força: no hi ha massa neu, i la canal és prou atractiva per a les nostres pretensions: neu i gel. Travessem el rierol (tasca no gens fàcil) i ens acostem a la llengua de neu que hi ha sota l'inici, aviat som sota el primer ressalt de gel.

Avui farem canvis: la Berta formarà cordada amb l'Albert, i jo la formaré amb l'Anna, així trenquem el costum habitual.
La primera en començar és l'Anna, mentre l'Albert i la Berta (no molt convençuda) s'ho miren, i mentre arriben 5 francesos amb moltes ganes de marxa. Ens esperaran o es colaran??
Finalment opten per atacar el costat esquerra, per on no hi ha tant de gel. Nosaltres gaudim de la nostra petita cascada, tota per a nosaltres...
Un cargol per aquí, un per allà, i l'Anna aviat canta reunió. És el meu torn. Darrera meu puja l'Albert, i després la Berta, qui encara dubta de si és sensat enfilar-se per una paret gelada...

Aviat començo el segon llarg, una cascada petita seguida d'una pala de neu que du a un pas d'embut. Munto reunió al solet, en un arbre. Aqui ens adelanten els dos primers francesos, una parella sense gaires miraments, i l'Albert, que ha fet un llarg llarg i està gairebé a la mateixa alçada que jo, ja a la nostra R2.
L'Anna arriba contenta (al solet, s'estava gelant allà abaix) i s'enfila pel coll de botella. L'Albert i la Berta també continuen, i jo començo a avançar quan s'acava la corda: avancem en ensemble...

Arrivem sota el pas decisiu de 90º, però tal com ens havien dit, no està format... uns respiren tranquils i d'altres ens lamentem al no poder fer aquest ressalt, la guinda de la canal...

Per la dreta és l'opció inicial, però al comprovar la poca qualitat del gel, que amenaça de trencar-se sota els nostres peus, l'Albert decideix avançar per l'esquerra, per un pas que farem en ensemble.

Superat el pas lateral, i ja sota el següent pas de gel, ens preparem per al segon pas més delicat del corredor. L'Albert comença i aviat el té superat. Quan veig que està fora de la vertical m'hi poso jo...

Almenys aquella tropa d'ahir ens han deixat una mica de gel, però això no evita que en alguns cops de piolet el gel esclati, sort que encara hi ha bastant de gruix!!!

La Berta, que té fred als peus (du unes botes de cuir normaletes), pateix en alguns passos, encara que reconeix que està gaudint i ja proposa repetir l'experiència de les canals... Així m'agrada!!!
Després em confessarà que avui ha descobert aquella sensació tant "agradable" que tenim els alpinistes quan se'ns descongelen les mans, amb l'irrigació de la sang... Un alpinista no és alpinista sense passar per aquests moments!!!

Ja ens trobem al tram final de la canal. Arribem a un tram de neu amb algun passet de gel trencadís (i llocs on aflora l'herba) que, segons els meus companys, no val la pena. La parella francesa ja l'hem creuat rapelant, i nosaltres ens reunim a l'inici d'un bosquet que hi ha al capdamunt. Demano si no sortim per dalt, però segons sembla no val la pena, i hauriem de fer un descens bastant llarg.

Així que muntem els ràpels i ens llancem a tota velocitat (la que ens permeten els nostres vuits i la rigidesa de la corda, gelada) canal avall. Els altres 3 francesos s'han quedat una mica més avall, i ja han iniciat el descens.

Després de fer deu mil ràpels (sempre n'hi havia un de més) ja som a peu de canal, i iniciem la caminada que ens durà als nostres cotxes, on ens desprenem de tones de material d'alpinisme, i de centenars de capes de roba, fins que de nosaltres no queda més que quatre persones que es dirigeixen al bar més proper en busca d'una recomfortant cervesa...

Aquest objectiu l'assolim a Setcases, on una llar de foc ens acull mentre ataquem el menjar que ens queda a la motxilla...
I fem la promesa de fer una altra canal aviat, molt aviat (bàsicament, quan passi el perill d'allau).

Activitat realitzada per Xavi Gallach, Anna Copo, Albert Royo i Berta López.

Nota: el mateix dia que hem fet aquesta activitat un noi ha perdut la vida mentre es dirigia al cim de Comabona, sepultat per un allau prop del refugi. El meu condòl a la família.