25.1.09

Pic de l'Infern (2.869m)

Doncs ja a la recta final dels exàmens, i sabent que hi hauria unes ganes incontrolables de sortir a la muntanya, vaig proposar a la Berta una sortida hivernal per a fer alguna canal al Cadí, que després va derivar en una col.lectiva SAME al pic de l'Infern...
O sigui, que ja feia dies que tothom escalfava motors...
Com el vendaval que s'esperava per tot el país era majúscul, vam decidir sortir de Bcn dissabte a la tarda en direcció Setcases (si el vent no se'ns enduia a Lleida o a les Medes), des d'on vam pujar directes a inspeccionar l'estat de la carretera que du a Vallter (amb patinatge de cotxe -marxa enrere- inclós) i a la cabana-refugi, on vam sopar i dormir (tot molt ràpid).


Diumenge el despertador va sonar mooooolt d'hora (a les 3:30h AM), i aviat estavem pujant per la carretera gelada, però res no ens atura: posem cadenes i arribem al pàrking de Vallter.
Allà ens equipem ràpidament i a les 5:45h AM (entre pitos i flautes) ja estàvem remuntant les pistes d'esquí en direcció al Coll de la Marrana, amb l'única companyia dels ratracs de l'estació d'esquí...
Tot i els anys d'experiència acumulada, no està malament fer un cop d'ull al mapa, doncs enmig de la negra negror de la negra nit es fa dificil orientar-se...


I quan arribem al Coll de la marrana es fa l'alba. Quin moment!!! És indescriptible, doncs el joc de colors que es reflexa a la neu gelada, juntament amb el silenci que hi ha, ens ofereixen un espectacle que ja de per si compensa els grans sacrificis i esforços que els alpinistes hem de fer (avec plaisir)...

I com si no hagués estat res, després d'un petit mos ens posem en marxa cap al nostre objectiu. Amb la punta del nas un pel gelat, però amb moltes ganes...

Així comencem el flanqueig per sota del Bastiments, amb els primers llums del dia que ens il.luminen el Pic de l'Infern.

Ja som al costat de la muntanya escollida, ara només cal baixar fins al peu de la cara N, on comencen els corredors.
El grup de l'Albert, l'Anna i el Víctor trien el corredor del Gendarme Gros, i aviat es posen a la feina.
Nosaltres n'hem triat un altre de ben bonic, la Goulotte Central (o 3,5), però un petit infortuni ens farà tornar enrera: una "pàjara" que m'agafa a mi, d'aquelles que t'agafen poc sovint però que les recordes (i maleeixes) durant anys i anys.
Com que la cosa no millora decidim tornar enrera fins al collet E, on hi toca una mica el sol. Ni així passa del tot, i comencem el decens cap al cotxe, però decideixo que els meus companys mereixen com a mínim fer cim, o sigui que intentaré pujar per poc que pugui.

La cosa rutlla, i poc a poc vaig trobant-me millor. Aviat ens trobem a la cresta SE, i poc després, al cim.


Passen pocs minuts, els necessaris per a deixar les motxilles al terra i recobrar l'alè, fins que veiem aparèixer els nostres amics, que ja han sortit de la canal i arriben al cim.

Ens reunim els sis, fent les tradicionals fotografies de cim, rient i comentant l'ascensió.
Baixem llavors uns quants metres fins un indret on no hi toca el vent, per a reposar una miqueta. I ja triem el proper objectiu, que no està gaire lluny d'aqui i que, tot s'ha de dir, ens ve gairebé de pas: el pic de Freser.

Fem el cim del Freser (2.835m), on hi estem una estoneta, i comencem el descens, ara si, cap al cotxe. Ara que em sento amb forces proposo pujar també el Bastiments, però la idea no triomfa...

I així anem baixant, fins arribar un altre cop al coll de la Marrana, on fa un vent que gela!!!

L'expedició arriba al seu punt final, caminant per les pistes d'esqui, on els (pocs) esquiadors que hi ha passen provocant la nostra enveja: aiiii, si tinguéssim uns esquis en 3 minuts seriem al cotxe, però com que no els tenim, toca caminar...
I un cop al cotxe ens desequipem, baixem fins a Setcases, on fem un entrepà ràpid, i anem cap a Ripoll, on ens hem de separar, no sense abans trasvassar unes quantes coses d'un cotxe (el meu) a l'altre (el de l'Albert), doncs jo me'n vaig a la Cerdanya i la resta torna a Barcelona, amb tots els estris (motxilles, piolets, botes d'hivern, cordes...) botits en un sol cotxe.

L'Albert fa una veritable demostració que la capacitat del maleter del seu cotxe és la que promet el fabricant, i, deixant-nos a tots bocabadats i esmaperduts, aconseguieix tancar el portó del maleter.
Apa nois, fins la propera!!!


Ascensió realitzada per Xavi Gallach, Albert Royo, Marc Fonoll, Anna Copo, Victor Salvans i Martí Ribé.

6 comentaris:

  1. Ola, que coisa mais magnifica, viver sob a visão de coisas lindas como estas é muito bom
    Parabéns
    Edson

    ResponElimina
  2. El maleter del cotxe, és com el Lego, vas encaixant a l'atzar, i al final queda bonic!
    Albert

    ResponElimina
  3. O meo caralho é muito grande. ara que he dit una mentida en portuguès, et felicito pel blog. especialment pels textos. fins la propera.

    Marc

    ResponElimina
  4. M'hagrada el esperit de aquesta sortida. Es el esperit auténtic dels muntanyencs purs.
    I feliçito als que van fer la cara nord.
    ¡¡ Que poca gent es dedica a fer hivernal d'aquestes !!, tothom tira cap a la roca, el sol i la escalada de xapa a xapa i "tiro por que me toca".

    ¡¡ Que feu moltes mes d'aquestes !!

    Xavi.

    ResponElimina
  5. molt maca! una pregunta, tenim previst fer la travesssa tirapits, infern,bastiments i pic de la dona per aquest pont; la cresta de l'Infern mai l'he feta a l'hivern, està molt complicada? cal grampont o amb raquetes fariem?

    moltes gràcies!

    ResponElimina
  6. Doncs jo sempre duc els crampons a la motxilla, encara que no tingui previst usar-los. Les raquetes... no sé, no sé, tot i que no és cap animalada, em sembla una mica agosarat dur només les raquetes, però potser si son el teu element ja en tindràs prou.

    Que us vagi molt bé!

    ResponElimina