28.1.09

Dies de plaer per la Garrotxa (II)

Dimarts 27 marxo de la Cerdanya, on he estat visitant la meva amiga Mélodie, i em dirigeixo a la Garrotxa, on passaré uns quants dies en companyia dels meus amics Xavi i Maria, que em conviden a ajuntar-me al seu simpàtic periple per la Catalunya interior.

El punt de trobada és el refugi de Bassegoda, sota el cim del mateix nom, un indret llunyà i aïllat de l'Alta Garrotxa, que em costarà uns quants disgustos abans no hi arribi.
L'indret almenys és acollidor, amb aigua corrent, un menjador net i polit, unes estances espaioses amb unes lliteres de fusta que conviden a dormir-hi, i una llar de foc on explicar intrigants històries per no dormir. Les abundants branques trencades pel pes de la neu caiguda durant el nadal ens assegurem el suministre de llenya sense haver de patir.

De nit mirem els estels...


L'endemà al matí ens llevem d'hora i gaudim de les vistes, amb un sol increïble.
El pla és, per a ells, caminar fins al cim de la Mare de Déu del Mont (allà on hi plovia del revés), i per a mi, anar espategat fins el punt d'internet més proper a matricular-me ( i de pas matricular també la Maria) en una assignatura que obre el termini a les 10:00h. Al migdia ens trobarem al Mont i baixarem junts fins a Besalú, on cercarem un lloc per a dormir.

Baixem fins Can Nou, on deixem les claus del refugi, i ens separem.
Jo decideixo baixar pel camí que du a Albanyà, que per sort està força millor que els camins per on vaig intentar pujar ahir a la tarda, i que quasi provoquen la prematura defunció del meu estimat cotxe...

Un cop feta la gestió que anava a fer torno a les muntanyes, a trobar-me amb els meus amics.
Quan arribo al cim del Mont no hi plou del revés, ben al contrari: fa un sol que enlluerna!!!
No hi ha ningú, només el Xavi i la Maria, però ben aviat apareix una furgoneta amb dos parapentistes molt disposats a volar. Sembla que les condicions no son ideals, però el més jove, després d'avortar uns quants intents, aconsegueix la preuada corrent tèrmica que li permet alçar el vol.

I veiem com vola, somniant poder fer el mateix algun dia... quin plaer!!

Allà dalt dinem uns tortellini juntament amb te, molt de te (el Xavi es queixa que ens passem el dia bevent te), i després pugem al cim pròpiament dit, allà on en Verdaguer s'inspirava tot mirant el Canigó. Les vistes no son gaire despreciables, i veiem fins i tot el Pedraforca i gran part del Pirineu nevat.

Un cop acabats baixem en cotxe a Besalú, bonic poble medieval del tipus "empalagós", o sigui: ben arregladet per a atraure els turistes a l'estiu. Tot i així és un lloc bonic i tranquil, amb un cert encant.
A Besalú passegem pels carrers, fem fotos, passegem pel riu (fem fotos), travessem el pont medieval... i aviat marxem, que encara hem de trobar un aixopluc on poder pernoctar aquesta nit.

I finalment el lloc escollit és l'entrada de l'ermita de sant Miquel del Corb, prop de les Preses, previ contacte amb el pagès de la masia veïna, que ens diu que no fem cap malifeta "perquè us enganxarem"...
El lloc no està gens malament, però els meus amics descobreixen les incomoditats de dormir "a cobert", però sense parets i amb un matalàs de pedra.
L'endemà al matí aprofitem per a fer unes quantes coses a Olot: fer compres per a omplir la motxilla, omplir les garrafes d'aigua...

Per a això parem a la Font Moixina, un raconet ben humit on brollen uns sortidors d'aigua ben bona i cristal.lina. Allà coneixem l'avi Josep, que ha vingut en bicicleta a omplir una garrafa. La Maria, com a bona antropòloga, hi estableix comunicació i aconsegueix fer-li aquesta preuada fotografia. Ens explica que ve sovint perquè és una aigua molt bona, doncs "ve de ben avall, i per això l'aigua és tant bona i encara no està contaminada com la d'altres fonts", i que així de pas fa una mica d'exercici. Poc després l'avi Josep lliga la garrafa al portapaquets de la bici i marxa pedalant (com si fos un xavalet) cap a casa seva.

Deixem el cotxe a Olot i omplim les motxilles amb el just i necessari per a passar dos dies caminant. Passarem per la Fageda d'en Jordà i pujarem al Volcà de Santa Margarida, on esperem poder dormir.
El camí que fem és preciós, però el trobem ple d'arbres tombats per la nevada, cosa que ens dificulta la caminada, que a vegades esdevé una espècie de gimcama.
A l'arribar a la cooperativa de La Fageda intentem que ens ensenyin les instal.lacions, i a veure si cau algun iogur... però se'ns ventilen ràpidament: "estem en obres, no hi ha res a veure, i no ens queda cap iogur". D'acord, ho hem captat!!

Poc després passem pel petit nucli de Sant Miquel Sacot, on hi ha una petita esglèsia i un parell de cases de pagès. Aqui dinem i omplim les cantimplores, doncs a partir d'ara no trobarem fonts.
El volcà de Sta. Margarida ens espera, impassible, a escassos metres de distància. La seva forma ens atrau, i ja ens imaginem a dins... o sigui que després de dinar (i d'una petits mandra, hehe) pleguem els trastos i pugem disparats pel cràter.

Aviat ens parem a admirar el material del que està format: pertot arreu és fàcil adivinar que estem en una zona volcànica, ja que a cada lloc que el sòl està seccionat podem veure els estrats de lapil.lis que hi ha als dipòsits piroclàstics produïts amb l'erupció. Aquests materials son les cendres acumulades després de l'erupció, i encara que originalment les trobariem de color negre i gris, el seu color actual entre rogenc i taronja es deu a l'oxidació que pateix en contacte amb l'aire. Tot plegat és un sòl bastant curiós: lleuger i esponjós, bastant porós i sembla que se'ns desfaci entre les mans. Tot i així hem de dir que part d'aquests materials no provenen del volcà de Santa Margarida sinó del Croscat, molt a prop d'aquest, que va entrar en erupció gairebé al mateix període, i quines colades de lava son molt més extenses (tota la Fageda de'n Jordà s'assenta sobre una colada de lava del Croscat).
Les erupcions d'aquest volcà, estrombolianes (pluja de piroclastos) al començament i freatomagmàtiques (explosives) després, van tenir lloc fa uns 11.000 anys, o sigui que és un dels volcans més moderns de la Garrotxa (l'activitat volcànica va començar fa més de 300.000 anys, amb una periodicitat d'uns 15.000 anys).


La Maria, que ja comença a penedir-se d'haver anat d'excursió amb 2 aprenents de geògraf ("Us passeu el dia mirant roques i discutint sobre la vegetació"), fa cara de pomes agres, o sigui que deixem la geologia per un altre moment i pugem al cràter del volcà, on esperem poder plantar la tenda. Quan hi arribem encara hi ha llum, però el panorama no pinta geire bé: el bosc està destrossat per la nevada de gener, hi ha arbres tombats pertot arreu, i no hi ha ni un sol pam de terra sec. O sigui que iniciem el descens fins al fons del cràter intentant saber "on" dormirem.
Almenys la vista és magnífica, amb l'ermita romànica (construïda amb roca volcànica!!!) al mig. llàstima que a la vora NW del cràter hi han construït una casa: és un allotjament de turisme rural. A això li diuen "turisme rural"? Jo que creia que turisme rural era compatible amb preservar la natura i l'ecologia... aquesta construcció aqui enmig fa tant de mal als ulls!!!!!
Definitivament, no hi ha prou geògrafs al món, o no se'ns té prou en compte!!!!!

Matem el temps jugant a cartes, doncs encara no volem plantar la tenda per a evitar que els de la casa avisin els forestals. I així estem, batallant per cada cm d'aïllant, ja que el terra està xop.
Quan marxa el sol comencem a tremolar, i ens preguntem si és una bona idea dormir aqui. Aviat ens convencem de que no, i treiem el mapa ràpidament per tal de trobar un lloc més indicat.
Ens dirigim a l'ermita de Santa Llúcia de Trenteres, prop del volcà, però en un lloc més sec i acollidor.

L'endemà ens dirigim al volcà de Croscat, situat al N del de Santa Margarida, i que ens permet veure com és l'interior de l'edifici volcànic, doncs ha sigut explotat com a gredera per a obtenir terra volcànica, emprat com a substrat ideal per a l'agricultura i "per a construïr pistes de tennis". Renoi amb aquest tenistes, si que son fins!!!
Aquesta gredera s'explotà des de finals dels anys 50 fins a principis dels 90, i té un tamany de 150m d'alt i uns 500m de base. El motiu de la seva explotació és la increïble homogeneïtat dels seus dipòsits piroclàstics, que els fan ideals per al procés industrial.
Aquest volcà és el de més alçada (compte, no em refereixo a l'altitud) de tota la península, i te forma de ferradura orientada cap a l'E, originada per la seva darrera fase eruptiva, de tipus efusiu (on la lava "vessa" pels costats), sent les dues primeres del tipus estrombolià.

Abandonem la gredera del Croscat i tornem cap a la Fageda de'n Jordà, per on arribarem a Olot un altre cop, per a dirigir-nos al Santuari de Finestres, on dormirem aquesta darrera nit...
Aprofitem per a comprar pa del dia, rentar-nos les mans al lavabo d'una benzinera (on hi ha sabó en abundància) i canviar l'oli del cotxe, que ja em demanava a crits una mica de pietat...
Amb una mica de plugim ens arribem a Sant Aniol de Finestres, i intento arribar fins al santuari, però decideixo que no val la pena, que encara no cal destrossar el cotxe, pobret, que aviat m'odiarà a mort... o sigui que el deixem a peu de camí i intentem arribar-nos fins al santuari, esquivant els arbres caiguts enmig del petit caminet.


Quan hi arribem tot està cobert per la boira. El llogarret no està malament: sembla un reducte medieval sortit d'una pel.lícula, a dalt d'un turó que el protegeix en cas de ser atacat. De fet, sembla una petita (molt petita) ciutat, amb carrers i places.

Doncs aqui dormirem, en aquesta cabana petita però acollidora, amb una estança arran de terra (amb llar de foc, taula i banc de pedra) i un "primer pis" amb finestra i terra de fusta, on dormirem.
Fem foc. Tot està molt moll i sembla una tasca impossible, però tranquils!!! que amb la quantitat de branques fresques que hi ha pel terra, les fulles no ens mancaran, i les fulles, si son d'alzina, cremen amb una facilitat increïble, fent unes flamerades com el cap d'un llumí...
L'endemà no hi ha res a fer aqui: la boira és tant espessa que no veiem ni la paret de davant. O sigui que iniciem el descens una mica tristos, doncs el nostre periple s'acava i hem d'anar cap a casa...
El Xavi i la Maria, que pretenien passar la setmana gastant el mínim possible, i "espavilant-se" per a arribar als llocs, decideixen que anar en cotxe és molt còmode i que si els duc a Moià (aprofitant que no tinc res a fer, doncs la sortida de la UEC a fer gel ha estat anul.lada), doncs que no els fa res...
O sigui que tots cap a Moià!!!

Excursions realitzades per Xavi Gallach, Xavi Bach i Maria Coma.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada