28.1.09

Dies de plaer per la Garrotxa (II)

Dimarts 27 marxo de la Cerdanya, on he estat visitant la meva amiga Mélodie, i em dirigeixo a la Garrotxa, on passaré uns quants dies en companyia dels meus amics Xavi i Maria, que em conviden a ajuntar-me al seu simpàtic periple per la Catalunya interior.

El punt de trobada és el refugi de Bassegoda, sota el cim del mateix nom, un indret llunyà i aïllat de l'Alta Garrotxa, que em costarà uns quants disgustos abans no hi arribi.
L'indret almenys és acollidor, amb aigua corrent, un menjador net i polit, unes estances espaioses amb unes lliteres de fusta que conviden a dormir-hi, i una llar de foc on explicar intrigants històries per no dormir. Les abundants branques trencades pel pes de la neu caiguda durant el nadal ens assegurem el suministre de llenya sense haver de patir.

De nit mirem els estels...


L'endemà al matí ens llevem d'hora i gaudim de les vistes, amb un sol increïble.
El pla és, per a ells, caminar fins al cim de la Mare de Déu del Mont (allà on hi plovia del revés), i per a mi, anar espategat fins el punt d'internet més proper a matricular-me ( i de pas matricular també la Maria) en una assignatura que obre el termini a les 10:00h. Al migdia ens trobarem al Mont i baixarem junts fins a Besalú, on cercarem un lloc per a dormir.

Baixem fins Can Nou, on deixem les claus del refugi, i ens separem.
Jo decideixo baixar pel camí que du a Albanyà, que per sort està força millor que els camins per on vaig intentar pujar ahir a la tarda, i que quasi provoquen la prematura defunció del meu estimat cotxe...

Un cop feta la gestió que anava a fer torno a les muntanyes, a trobar-me amb els meus amics.
Quan arribo al cim del Mont no hi plou del revés, ben al contrari: fa un sol que enlluerna!!!
No hi ha ningú, només el Xavi i la Maria, però ben aviat apareix una furgoneta amb dos parapentistes molt disposats a volar. Sembla que les condicions no son ideals, però el més jove, després d'avortar uns quants intents, aconsegueix la preuada corrent tèrmica que li permet alçar el vol.

I veiem com vola, somniant poder fer el mateix algun dia... quin plaer!!

Allà dalt dinem uns tortellini juntament amb te, molt de te (el Xavi es queixa que ens passem el dia bevent te), i després pugem al cim pròpiament dit, allà on en Verdaguer s'inspirava tot mirant el Canigó. Les vistes no son gaire despreciables, i veiem fins i tot el Pedraforca i gran part del Pirineu nevat.

Un cop acabats baixem en cotxe a Besalú, bonic poble medieval del tipus "empalagós", o sigui: ben arregladet per a atraure els turistes a l'estiu. Tot i així és un lloc bonic i tranquil, amb un cert encant.
A Besalú passegem pels carrers, fem fotos, passegem pel riu (fem fotos), travessem el pont medieval... i aviat marxem, que encara hem de trobar un aixopluc on poder pernoctar aquesta nit.

I finalment el lloc escollit és l'entrada de l'ermita de sant Miquel del Corb, prop de les Preses, previ contacte amb el pagès de la masia veïna, que ens diu que no fem cap malifeta "perquè us enganxarem"...
El lloc no està gens malament, però els meus amics descobreixen les incomoditats de dormir "a cobert", però sense parets i amb un matalàs de pedra.
L'endemà al matí aprofitem per a fer unes quantes coses a Olot: fer compres per a omplir la motxilla, omplir les garrafes d'aigua...

Per a això parem a la Font Moixina, un raconet ben humit on brollen uns sortidors d'aigua ben bona i cristal.lina. Allà coneixem l'avi Josep, que ha vingut en bicicleta a omplir una garrafa. La Maria, com a bona antropòloga, hi estableix comunicació i aconsegueix fer-li aquesta preuada fotografia. Ens explica que ve sovint perquè és una aigua molt bona, doncs "ve de ben avall, i per això l'aigua és tant bona i encara no està contaminada com la d'altres fonts", i que així de pas fa una mica d'exercici. Poc després l'avi Josep lliga la garrafa al portapaquets de la bici i marxa pedalant (com si fos un xavalet) cap a casa seva.

Deixem el cotxe a Olot i omplim les motxilles amb el just i necessari per a passar dos dies caminant. Passarem per la Fageda d'en Jordà i pujarem al Volcà de Santa Margarida, on esperem poder dormir.
El camí que fem és preciós, però el trobem ple d'arbres tombats per la nevada, cosa que ens dificulta la caminada, que a vegades esdevé una espècie de gimcama.
A l'arribar a la cooperativa de La Fageda intentem que ens ensenyin les instal.lacions, i a veure si cau algun iogur... però se'ns ventilen ràpidament: "estem en obres, no hi ha res a veure, i no ens queda cap iogur". D'acord, ho hem captat!!

Poc després passem pel petit nucli de Sant Miquel Sacot, on hi ha una petita esglèsia i un parell de cases de pagès. Aqui dinem i omplim les cantimplores, doncs a partir d'ara no trobarem fonts.
El volcà de Sta. Margarida ens espera, impassible, a escassos metres de distància. La seva forma ens atrau, i ja ens imaginem a dins... o sigui que després de dinar (i d'una petits mandra, hehe) pleguem els trastos i pugem disparats pel cràter.

Aviat ens parem a admirar el material del que està format: pertot arreu és fàcil adivinar que estem en una zona volcànica, ja que a cada lloc que el sòl està seccionat podem veure els estrats de lapil.lis que hi ha als dipòsits piroclàstics produïts amb l'erupció. Aquests materials son les cendres acumulades després de l'erupció, i encara que originalment les trobariem de color negre i gris, el seu color actual entre rogenc i taronja es deu a l'oxidació que pateix en contacte amb l'aire. Tot plegat és un sòl bastant curiós: lleuger i esponjós, bastant porós i sembla que se'ns desfaci entre les mans. Tot i així hem de dir que part d'aquests materials no provenen del volcà de Santa Margarida sinó del Croscat, molt a prop d'aquest, que va entrar en erupció gairebé al mateix període, i quines colades de lava son molt més extenses (tota la Fageda de'n Jordà s'assenta sobre una colada de lava del Croscat).
Les erupcions d'aquest volcà, estrombolianes (pluja de piroclastos) al començament i freatomagmàtiques (explosives) després, van tenir lloc fa uns 11.000 anys, o sigui que és un dels volcans més moderns de la Garrotxa (l'activitat volcànica va començar fa més de 300.000 anys, amb una periodicitat d'uns 15.000 anys).


La Maria, que ja comença a penedir-se d'haver anat d'excursió amb 2 aprenents de geògraf ("Us passeu el dia mirant roques i discutint sobre la vegetació"), fa cara de pomes agres, o sigui que deixem la geologia per un altre moment i pugem al cràter del volcà, on esperem poder plantar la tenda. Quan hi arribem encara hi ha llum, però el panorama no pinta geire bé: el bosc està destrossat per la nevada de gener, hi ha arbres tombats pertot arreu, i no hi ha ni un sol pam de terra sec. O sigui que iniciem el descens fins al fons del cràter intentant saber "on" dormirem.
Almenys la vista és magnífica, amb l'ermita romànica (construïda amb roca volcànica!!!) al mig. llàstima que a la vora NW del cràter hi han construït una casa: és un allotjament de turisme rural. A això li diuen "turisme rural"? Jo que creia que turisme rural era compatible amb preservar la natura i l'ecologia... aquesta construcció aqui enmig fa tant de mal als ulls!!!!!
Definitivament, no hi ha prou geògrafs al món, o no se'ns té prou en compte!!!!!

Matem el temps jugant a cartes, doncs encara no volem plantar la tenda per a evitar que els de la casa avisin els forestals. I així estem, batallant per cada cm d'aïllant, ja que el terra està xop.
Quan marxa el sol comencem a tremolar, i ens preguntem si és una bona idea dormir aqui. Aviat ens convencem de que no, i treiem el mapa ràpidament per tal de trobar un lloc més indicat.
Ens dirigim a l'ermita de Santa Llúcia de Trenteres, prop del volcà, però en un lloc més sec i acollidor.

L'endemà ens dirigim al volcà de Croscat, situat al N del de Santa Margarida, i que ens permet veure com és l'interior de l'edifici volcànic, doncs ha sigut explotat com a gredera per a obtenir terra volcànica, emprat com a substrat ideal per a l'agricultura i "per a construïr pistes de tennis". Renoi amb aquest tenistes, si que son fins!!!
Aquesta gredera s'explotà des de finals dels anys 50 fins a principis dels 90, i té un tamany de 150m d'alt i uns 500m de base. El motiu de la seva explotació és la increïble homogeneïtat dels seus dipòsits piroclàstics, que els fan ideals per al procés industrial.
Aquest volcà és el de més alçada (compte, no em refereixo a l'altitud) de tota la península, i te forma de ferradura orientada cap a l'E, originada per la seva darrera fase eruptiva, de tipus efusiu (on la lava "vessa" pels costats), sent les dues primeres del tipus estrombolià.

Abandonem la gredera del Croscat i tornem cap a la Fageda de'n Jordà, per on arribarem a Olot un altre cop, per a dirigir-nos al Santuari de Finestres, on dormirem aquesta darrera nit...
Aprofitem per a comprar pa del dia, rentar-nos les mans al lavabo d'una benzinera (on hi ha sabó en abundància) i canviar l'oli del cotxe, que ja em demanava a crits una mica de pietat...
Amb una mica de plugim ens arribem a Sant Aniol de Finestres, i intento arribar fins al santuari, però decideixo que no val la pena, que encara no cal destrossar el cotxe, pobret, que aviat m'odiarà a mort... o sigui que el deixem a peu de camí i intentem arribar-nos fins al santuari, esquivant els arbres caiguts enmig del petit caminet.


Quan hi arribem tot està cobert per la boira. El llogarret no està malament: sembla un reducte medieval sortit d'una pel.lícula, a dalt d'un turó que el protegeix en cas de ser atacat. De fet, sembla una petita (molt petita) ciutat, amb carrers i places.

Doncs aqui dormirem, en aquesta cabana petita però acollidora, amb una estança arran de terra (amb llar de foc, taula i banc de pedra) i un "primer pis" amb finestra i terra de fusta, on dormirem.
Fem foc. Tot està molt moll i sembla una tasca impossible, però tranquils!!! que amb la quantitat de branques fresques que hi ha pel terra, les fulles no ens mancaran, i les fulles, si son d'alzina, cremen amb una facilitat increïble, fent unes flamerades com el cap d'un llumí...
L'endemà no hi ha res a fer aqui: la boira és tant espessa que no veiem ni la paret de davant. O sigui que iniciem el descens una mica tristos, doncs el nostre periple s'acava i hem d'anar cap a casa...
El Xavi i la Maria, que pretenien passar la setmana gastant el mínim possible, i "espavilant-se" per a arribar als llocs, decideixen que anar en cotxe és molt còmode i que si els duc a Moià (aprofitant que no tinc res a fer, doncs la sortida de la UEC a fer gel ha estat anul.lada), doncs que no els fa res...
O sigui que tots cap a Moià!!!

Excursions realitzades per Xavi Gallach, Xavi Bach i Maria Coma.


27.1.09

Dies de plaer per la Garrotxa (I)


Doncs aqui la primera part de la descripció d'una excursió que he fet per la Garrotxa amb dos companys de la facultat: el Xavi Bach i la Maria Coma, de Moià tots dos. 

(Aqui comenta la Maria)

Moià, dilluns 26 de gener, 9:36 AM. 8 graus centígrads. El Xavi Bach i jo sortim de casa en autostop, i ens disposem a arribar a Olot abans que es faci fosc. Som tant fulminants que hi arribem abans de dinar, després de 5 cotxes i molt de fred.

Dinem a la Plaça Major d'Olot, enmig d'una fauna si més no curiosa. Com que el Carles (el nostre couchsurfer) no ens recollirà fins les 10:00 PM, tenim tota la tarda per a visitar Olot. Comencem pel volcà de Montsacopa, des d'on gaudim d'unes vistes esplèndides, i allà tenim els primers contactes amb indígenes garrotxins, una mica especials, tot s'ha de dir (tenim clares evidències que els avis bojos d'Olot es reuneixen cada tarda al Montsacopa per passejar el seu gos, però això del gos és una excusa per poder conspirar millor...)

Baixem del volcà, i després de proveïr-nos del que serà el nostre sopar, anem a fer passar l'estona al bar. Finalment el Carles ens passa a buscar i arribem al seu preciós, modern i fantàstic pis. Coneixem el Murri, un gat obès, i la seva companya de pis, menys interessant que el felí i de la qual no recordo ni el nom. Ens hi posem amb les nostres manières i fem una délicieuse quiche lorraine, a més d'un refrescant flotant/surant valencià. La vetllada és exquisida i després d'unes agradables converses amb el nostre genial amfitrió, ens posem a dormir. Oju al datu: dormim en un matalàs!

(Aqui comenta el Xavi Bach)

I el segon dia ja havia arribat. Haviem dormit bé, doncs ben aviat s'acabarien els somnis recolzats en matalassos de matrimoni. Vam abandonar el Carles ben d'hora al matí: ell se n'anà a pedalar pels corriols del voltant. Desitgem que ensopegués amb un altre ciclista i comencés una nova vida social als matins. 
Però avui els protagonistes érem en Xavi i la Maria. Gràcies a la bellesa d'un tal Javi España, la mare d'una noia hippie (ella també ho era, ja que havia sobreviscut amb tant sols una bicicleta per la Garrotxa durant anys) ens va acompanyar fins a Montagut en cotxe.

A Sadernes hi vam acabar arribant dins el cotxe d'un llicenciat d'econòmiques fracassat, que havia tingut la mala sort de trobar feina en un lloc i envoltat d'una gent amb la qual no es devia identificar massa. 

El cim del Bassegoda era la nostra raó d'existir fins les 4 de la tarda. Aquella fou l'hora en que el coronàrem. Sobresortint dels monts veïns, mostrava unes esplèndides vistes d'un Canigó més nevat que els trams més baixos del trekking de l'Annapurna. 

L'ascensió fou dura i feixuga. Ens perdíem constantment, i encara que la migdiada del bisbe contemplada per les campanes de la Mare de Déu de les Agulles fou gratificant, també fou la causa que acabèssim arribant tant tard, finalment al refugi del Bassegoda. Allà hi arribàrem de fosc, just després d'aconseguir la clau a Can Nou, de mans d'un pagesot que portava els mitjons de llana per sobre els pantalons. En breu arribà en Xavi Gallach.

(La Maria afegeix...)

El xavi s'ha descuidat d'esmentar el pagès que visitava l'autòcton de Can Nou (i no puc deixar de fer referència als seus esplèndits mitjons per sobre els pantalons). El susoditx visitant parlava en un garrotxí tant profund indesxifrable, portava un garrí de senglar mort a la mà i la seva mirada era tot menys tranquilitzadora, i sinó que li preguntin al Javi España...

Excursions realitzades per Xavi Bach i Maria Coma.

25.1.09

Pic de l'Infern (2.869m)

Doncs ja a la recta final dels exàmens, i sabent que hi hauria unes ganes incontrolables de sortir a la muntanya, vaig proposar a la Berta una sortida hivernal per a fer alguna canal al Cadí, que després va derivar en una col.lectiva SAME al pic de l'Infern...
O sigui, que ja feia dies que tothom escalfava motors...
Com el vendaval que s'esperava per tot el país era majúscul, vam decidir sortir de Bcn dissabte a la tarda en direcció Setcases (si el vent no se'ns enduia a Lleida o a les Medes), des d'on vam pujar directes a inspeccionar l'estat de la carretera que du a Vallter (amb patinatge de cotxe -marxa enrere- inclós) i a la cabana-refugi, on vam sopar i dormir (tot molt ràpid).


Diumenge el despertador va sonar mooooolt d'hora (a les 3:30h AM), i aviat estavem pujant per la carretera gelada, però res no ens atura: posem cadenes i arribem al pàrking de Vallter.
Allà ens equipem ràpidament i a les 5:45h AM (entre pitos i flautes) ja estàvem remuntant les pistes d'esquí en direcció al Coll de la Marrana, amb l'única companyia dels ratracs de l'estació d'esquí...
Tot i els anys d'experiència acumulada, no està malament fer un cop d'ull al mapa, doncs enmig de la negra negror de la negra nit es fa dificil orientar-se...


I quan arribem al Coll de la marrana es fa l'alba. Quin moment!!! És indescriptible, doncs el joc de colors que es reflexa a la neu gelada, juntament amb el silenci que hi ha, ens ofereixen un espectacle que ja de per si compensa els grans sacrificis i esforços que els alpinistes hem de fer (avec plaisir)...

I com si no hagués estat res, després d'un petit mos ens posem en marxa cap al nostre objectiu. Amb la punta del nas un pel gelat, però amb moltes ganes...

Així comencem el flanqueig per sota del Bastiments, amb els primers llums del dia que ens il.luminen el Pic de l'Infern.

Ja som al costat de la muntanya escollida, ara només cal baixar fins al peu de la cara N, on comencen els corredors.
El grup de l'Albert, l'Anna i el Víctor trien el corredor del Gendarme Gros, i aviat es posen a la feina.
Nosaltres n'hem triat un altre de ben bonic, la Goulotte Central (o 3,5), però un petit infortuni ens farà tornar enrera: una "pàjara" que m'agafa a mi, d'aquelles que t'agafen poc sovint però que les recordes (i maleeixes) durant anys i anys.
Com que la cosa no millora decidim tornar enrera fins al collet E, on hi toca una mica el sol. Ni així passa del tot, i comencem el decens cap al cotxe, però decideixo que els meus companys mereixen com a mínim fer cim, o sigui que intentaré pujar per poc que pugui.

La cosa rutlla, i poc a poc vaig trobant-me millor. Aviat ens trobem a la cresta SE, i poc després, al cim.


Passen pocs minuts, els necessaris per a deixar les motxilles al terra i recobrar l'alè, fins que veiem aparèixer els nostres amics, que ja han sortit de la canal i arriben al cim.

Ens reunim els sis, fent les tradicionals fotografies de cim, rient i comentant l'ascensió.
Baixem llavors uns quants metres fins un indret on no hi toca el vent, per a reposar una miqueta. I ja triem el proper objectiu, que no està gaire lluny d'aqui i que, tot s'ha de dir, ens ve gairebé de pas: el pic de Freser.

Fem el cim del Freser (2.835m), on hi estem una estoneta, i comencem el descens, ara si, cap al cotxe. Ara que em sento amb forces proposo pujar també el Bastiments, però la idea no triomfa...

I així anem baixant, fins arribar un altre cop al coll de la Marrana, on fa un vent que gela!!!

L'expedició arriba al seu punt final, caminant per les pistes d'esqui, on els (pocs) esquiadors que hi ha passen provocant la nostra enveja: aiiii, si tinguéssim uns esquis en 3 minuts seriem al cotxe, però com que no els tenim, toca caminar...
I un cop al cotxe ens desequipem, baixem fins a Setcases, on fem un entrepà ràpid, i anem cap a Ripoll, on ens hem de separar, no sense abans trasvassar unes quantes coses d'un cotxe (el meu) a l'altre (el de l'Albert), doncs jo me'n vaig a la Cerdanya i la resta torna a Barcelona, amb tots els estris (motxilles, piolets, botes d'hivern, cordes...) botits en un sol cotxe.

L'Albert fa una veritable demostració que la capacitat del maleter del seu cotxe és la que promet el fabricant, i, deixant-nos a tots bocabadats i esmaperduts, aconseguieix tancar el portó del maleter.
Apa nois, fins la propera!!!


Ascensió realitzada per Xavi Gallach, Albert Royo, Marc Fonoll, Anna Copo, Victor Salvans i Martí Ribé.

6.1.09

Esperó sud


Esperó sud, Paret de l'Òs, St. Llorenç de Montgai.
120m, V. Equipament: parabolts.
Material: cintes, Rs, algun friend.

(avui és la Berta qui comenta la jugada)

Tot i les previsions de pluja i neu, avui ens dirigim a Sant Llorenç de Montgai (o San Lorenzo de Mongay…) amb l’esperança de poder escalar una miqueta.

Com que el dia no presta molt a escalar, anem al bar del poble a esmorzar i fullejar les ressenyes. Optem per pujar l’Esperó Sud de la Paret de l’Òs, una via bonica i facileta, que tots dos ja hem fet, però en un dia com avui… més val anar a lo segur.

Quan passem amb el cotxe per davant de la paret de l’Òs, veiem una cordada fent alguna via d’artificial (això anima… sembla que no som els únics sonats que sortim a escalar amb aquest fred). Aparquem el cotxe en un replà, i carreguem roba d’abric i el material: cintes exprés i uns quants friends que, tot i que la via està equipada, ens han estat útils en algun pas.

Aproximació de dos minuts i mig (tot un luxe) i ja ens trobem a peu de via, que comença a la dreta de l’esperó Remacha. Mentre ens preparem per a pujar comença a espurnejar… Tot i així, el Xavi comença amb el primer llarg. Lo més interessant d’aquest llarg, és la xemeneia final, que surt en un replà des d’on es munta reunió. 


El segon llarg és un esperonet curt però bonic , que el recordava més vertical, i menys equipat… (hauré progressat?) .


El Xavi tira pel tercer llarg, que es fica a l’esperó de veritat, i quan ja li falta poc per la R, comença a plovisquejar.




Tot i els meus dubtes existencials (degut al plugim), tiro amunt, i a la poca estona ja estic començant el quart llarg, on hi ha el passet més delicat de la via: un flanqueig curt amb bastant pati, on faig un A0 perquè entre la pluja i el fred… Ja a dalt, contemplem les vistes i baixem caminant.



escalada realitzada per Xavi Gallach i Berta López

3.1.09

Pic de Serrera (2.912m)



Doncs aprofitant que ja és any nou i que hi ha força neu, i fent una pausa de l'intens estudi per a preparar els exàmens, ens dirigim al país dels Pirineus (amb parada a Ponts a esmorzar un croissant de xocolata) per a fer una mica d'esqui de muntanya...
Un cop arribats a aquest país tant claustrofòbic (per la gentada que hi ha fent compres de nadal i esquiant), fem quatre compres indispensables (menjar, etc) i pugem disparats cap al refugi de Sorteny, on passarem la nit.



L'endemà ens llevem i fem els preparatius. L'objectiu és fer el pic del Serrera i baixar per la vall de Ransol, dormint a la cabana de Coms de Jan.
Anem enfilant per la vall, carregats amb les motxilles-piano, fins que ens adelanten unes noies (no tant noies, hehe), i un grupet, que també van al Serrera, però molt més lleugers...


Anem pujant, el Marc amb raquetes, jo amb esquís... fins arribar a un petit circ, on ens separem: ell pujarà cap a la cresta i jo pujaré flanquejant, per arribar progressivament fins al cim.


Però he comès l'error de no agafar les ganivetes, doncs entre l'any passat i aquest he renovat tot l'equip d'esquí de muntanya (esquís, botes, pells de foca) i només em queda per comprar les ganivetes. Resultat: una encigalada increïble, doncs la neu estava dura i he hagut d'extremar les precaucions per a no patinar i anar a parar al fons de la vall.
O sigui, que he arribat al cim una hora després que el Marc, i he arribat rebentat, al tenir que clavar esquí i bastó a cada passa per assegurar que trencava la neu i l'esqui no patinava.



Finalment arribo al cim, on podem gaudir d'una vista increïble, es veu quasi tot Andorra, i el sol pega de valent (tot i que encara fa un fred que gela les mans). Fem les quatre fotos i ens mirem el mapa, mengem, bevem i ens recuperem...
Allà decidim que, com el flanqueig que hem de fer per arribar al refugi sembla complicat, i com jo estic una mica fet pols per l'ascens i les seves complicacions, és massa arriscat baixar a Coms de Jan, doncs l'endemà haurem de pujar un altre cop fins al coll per a passar a aquesta vall. Decidim doncs baixar per la mateixa vall, però ens quedarem a dormir a la cabana que hi ha al plató de sobre de Sorteny. Iniciem així el descens.



Arribem així a la cabana, minúscula però suficient per als 2 que som. Si fins i tot tenim llenya per a fer foc, i aprofitem per a secar la roba, i descansar al costat del foc...
L'endemà el Marc surt a fer el pic de la Cabaneta. Jo decideixo que estic massa cansat per la jornada d'ahir, que al costat de la llar de foc s'hi està molt bé, i que em quedo a la cabana.
En unes hores el Marc arriba, dient que ha fet cim, m'ensenya les fotos (espectacular), recollim i marxem.
Iniciem així el descens per la vall, amb un pas una mica complicat amb esquís, però no insuperable (hehe).




Passem pel costat de Sorteny, i ja enfilem el camí cap al cotxe... amb la neu ara superdura, a l'haver passat un munt de gent (sembla que això ha estat una rambla aquests dos dies que hem estat per dalt de la vall)...
I ja som un altre cop a la vall, i a Andorra la Vella...
Bufff, quin estrés!!!