21.12.08

Tàrrega


Tàrrega. Roca dels Arcs, Vilanova de Meià.
200m, V. Equipament: 2 claus.
Material: joc de claus, friends, bagues per arbres.

Avui toca... mar de núvols! (mireu, mireu quines vistes des de l'ermita)





Ja reposats del cansament d'ahir, i havent refusat l'oferiment del Mika d'anar a fer una via amb ells, que van a fer alguna cosa més seria i ben equipada, ens ajustem al nostre estil desitjat d'escalar alguna via disfrutona i desequipada. Tot i que ja vaig fer aquesta via fa uns quants anys (sempre recordaré que el sr. Anglada ens va adelantar fent-la) decidim fer la Tàrrega, una via "fàcil" però atractiva. Anem de clàssic en clàssic i "tiro porque me toca".

Un cop superada l'encigalada prèvia a l'arribada de la paret, on hem grimpat amb bàmbes un llarg de III pensant que era l'aproximació, i un cop muntada la R0, la Berta comença el primer llarg amb un solet molt maco que ens permet gaudir d'una temperatura agradable i gens de fred. Munta la R1 en una savina i pujo jo de segon.
Faig el proper llarg, que comença amb un flanqueig a la dreta i continuant cap amunt, esgotant quasi tota la corda. Munto la R2 en un arbre que hi ha sota el desplom, on se'm farà la boca aigua admirant-lo mentre puja la Berta, doncs té un ambient increïble!! Un cop arriba la Berta, ens "traslladem" a una reunió que hi ha de la via del costat, molt més còmode i segura (2 parabolts ben lluents), no perquè tinguem por, sinó per comoditat, ja que hi ha una repisa que promet un bon lloc on desar el cul a l'assegurador.



Sorprenentment, la Berta em demana que faci els honors al llarg, si no em molesta, doncs ella no le te totes en aquest desplom. Jo accedeixo encantat!! I així enfilo el tercer llarg, enfilant-me per un desplom (de IV+) més espectacular que dificil, on puc col.locar algun "amic" mentre m'agafo a les bústies que hi ha.


Superat el desplom pujo disparat cap amunt mentre els amics de la colla Sambari, que ja han baixat de la seva via i passen per sota la nostra, ens criden "Sambarinai!!!!!". Tot i que avui tenim temps i no es farà de nit, passo de llarg de la R3, doncs prefereixo arribar el més amunt possible per a escurçar el temps a la paret.
Munto la R3 "in extremis" a la soca d'un arbre sec que no em dona molta confiança, però es que ja he exhaurit la corda i la Berta em crida "s'ha acabaaaaaat la cooooordaaaaaa". Bé, ens haurem de comformar, i creuarem els dits, ja que he utilitzat totes les bagues durant el llarg i no puc reforçar-la de cap manera.
Asseguro la Berta, que passa de llarg i surt per dalt fins arribar a la feixa. Des d'aqui recollim, ens felicitem per la via tant maca, i iniciem el descens.
Baixem disparats cap al cotxe, on fem material ràpidament, i anem al bar a cambiar impressions amb els nostres amics. 
Fins la propera!!!

Escalada realitzada per Xavi Gallach i Berta López

20.12.08

Diedre Farreny

Diedre Farreny. Roca Alta, Vilanova de Meià.
160m, V. Equipament: 4 claus, 2 parabolts.
Material: joc de claus, friends, "amic" del 3, bagues.

Complint amb una promesa feta a Benidorm (on vam anar a escalar, que consti), aprofitem el cap de setmana per anar a Vilanova de Meià. L'objectiu és el Diedre Farreny, que farem dissabte, més alguna via de l'estil pel diumenge.
La boira que trobem des de Cervera i que ens acompanya "gentilment" fins Vilanova, juntament amb els 2ºC que marca el termòmetre, no vaticina res de bo. Un cop més, però, comfiarem en la meravellosa inversió tèrmica que ens permetrà escalar com si d'un dia de primavera es tractés (creuem dits).
Tot i que tant a Artesa de Segre, on parem a esmorzar, com a Vilanova de Meià fa un fred i una boira de collons, tot just remuntar la vall que du a les parets trobem un sol magnífic. Això si, el camí està nevat, cosa que mai haviem trobat, però no tant com per no poder arribar a la paret.


Arribem a peu de paret i ens preparem per a pujar. Ho tenim tot? Cintes, friends, claus, ressenya, "amic" del 3...
En els primers llargs no avancem gaire: reunió amb parabolts per aquí, llosa del tamany d'un sofà que tira la Berta ("en 300 milions d'anys ningú no ha posat mai el peu aqui. Seré la primera")... Després fem la R3 en un arbre molt incòmode, on es suposa que hauria d'estar la R2.
Ara comença el veritable diedre. La Berta agafa els claus i els friends i s'anima a fer el primer llarg compromés. Sembla que tiba, i es nota quan em diu que para un moment a descansar... això si, en un repós natural, sense fer trampes. Arriba a la R4 (2 burils). Ara pujo jo, desequipo el llarg i la felicito: aquest estava molt currat!!
El mar de núvols és impressionant, es veu tota la plana ben coberta, i només despunten el que intuïm que son els Ports de Beseit, i més a l'est, Montserrat i el Montseny.

Impressionant!!
Ara em toca a mi. Enfilo la paret fins trobar la continuació del diedre, on m'hi fico. És una ascensió curiosa, doncs et pots posar dins el diedre, que a aquestes alçades és una xemeneia. Tenir roca a l'esquena facilita molt les coses, i aprofito aquesta tècnica per a pujar més segur. Munto reunió allà on s'acaba la corda, hehe, o sigui enmig de la xemeneia, amb 2 friends i 3 claus, i aprofitant el tronc d'un arbre per a seure. La Berta s'ho munta bastant bé, ja que aconsegueix pujar per fora la xemeneia (ara és ella qui du la motxilla). Un cop a la reunió hem de decidir què fem, perquè la llum comença a marxar. Hi ha un parabolt a uns 10m, podem baixar o continuar, tot i que se'ns fa de nit segur. Decidim continuar.

Tot i que li toca a la Berta, em demana que tiri jo, per anar més ràpid. Agafo embranzida i pujo el llarg com un llamp, i sortint cap a la dreta fins trobar (pels pèls) la R6. uns minuts més tard i ja no l'hauria vist!! La Berta arriba a la reunió escalant amb el frontal.
Sortim per dalt amb un parell de passos que fa la Berta i descansem. Ja és fosc, o sigui que no cal tenir presses...

Un cop a dalt intentem baixar per la canal de l'esquerra però ens equivoquem, i ens encigalem un cop i un altre. Una trucada al bar ens salvarà de morir congelats al cim de la Roca Alta, o estimbats al fons d'alguna canal... hehe, tampoc no cal dramatitzar. Finalment carenegem tota la Roca Alta fins arribar a la canal que la separa de la Roca dels Arcs. Un cop a baix travessem la base fins arribar al cotxe, i directes al bar (a dir que som vius), on ens espera la Voll-Damm, i on ens trobem la penya dels Sambarinai!!

8.12.08

Benidorm: escenes extres

Amb aquest recull de fotografies, us ensenyo el que, a part de l'escalada, també ha donat de sí la sortida SAME a Benidorm.

Una de les primeres activitats que realitzem a l'acabar el primer dia d'escalada és fer una "descoberta" dels bars. Sembla que alguns anem escassos de gasolina i baixem a la vall. D'altres, però, van escassos de bombetes per al cotxe, i davant el risc que comporta conduïr de nit i sense fars (estampar-te contra un gratacels dels que hi ha a Benidorm, o com a mínim que et facin soci preferent de la ONCE, per agosarat) el Víctor decideix fer una petita inversió i dotar el seu cotxe de la llum que el guiarà per aquestes esquerpes carreteres...

Aquest és el Puig Campana, la muntanya que escalarem el primer dia. Val a dir que la seva espectacularitat ens atrau des d'un primer moment, i tot i que no arribem al cim, doncs les vies s'acaben bastant abans, ha sigut una ascensió d'allò més bonica.

Els esmorzars a la base del Puig Campana, amb un mobiliari d'aquells que no cal netejar després (bàsicament, menjàvem asseguts al terra, que servia de taula i de cadira). Els pastissets de La Sènia estaven molt bons, tant bons que qualsevol excusa era bona per a menjar-ne un: l'esmorzar, la celebració d'haver escalat la via proposada...

Aquest era el campament que s'organitzava allà on anàvem. El primer dia va ser sota el camí d'aprox. del Puig Campana, però al segon ja vam trobar un lloc més adhient a les nostres exigències. El nostre campament constava de l'Hotel Califòrnia, la tenda biplaça no apte per a nits plujoses, la resta d'automòbils, i sobretot tots allò necessari per a la vida en comunitat SAME: un gran bosc ("open toilet") i un gran espai on fer un gran escampall amb tot el que duem als cotxes (menjar, cervesa, tones de material d'escalada...).

Un escalador no se sent realitzat fins que finalitza tots els rituals que acompanyen la seva activitat. El darrer de tots és fer material, i és increïblement senzill: només cal escampar tot el material que hem emprat per escalar en un espai com més gran i com més al mig millor. El lloc que surt a la fotografia era ideal, ja que estava just al mig del pas de la carretera que duia al Puig Campana.

Un altre dels rituals típics de l'escalador quan s'avorreix és complementar la seva activitat habitual amb d'altres que corresponen, més o menys, a aficions particulars, intentant contagiar als altres membres de l'equip. Alguns discuteixen sobre filosofia, d'altres expliquen fòrmules físiques, i d'altres observen ocells amb binocles. (les males llengües diuen que el que observava l'Edi era el cul d'una escaladora, i que l'Anna mirava les preses utilitzades en l'escalada del dia anterior, o sigui que això de les aficions alternatives potser és sols un intent d'impressionar als companys parlant d'un tema del que ningú més no pot discutir)

Però un dels rituals més extranys que s'han vist entre les fileres dels components de la SAME de Gràcia és la cadena de moviments que aquest membre realitza abans de llevar-se. Contràriament al que ens pugui semblar no es tracta de cap membre d'una secta, ni tampoc no s'està posant en comunió amb les forces de la natura ni amb cap Déu del més enllà, doncs ens trobem davant d'un físic, o sigui que potser està realitzant un complicat experiment mitjançant el qual determinarà si les forces quàntiques mantindran unida l'estructura de l'espai-temps uns quants milions d'anys més, o si pel contrari l'univers ja ha començat una contracció accelerada irreversible que no ens permetrà arribar vius a peu de via.

I per últim, aqui veiem el líder de l'expedició, el que ha preparat la sortida i ens va mostrant poc a poc les atraccions que ens depara l'excursió. En aquest cas, viurem l'emoció de travessar una zona de nivell Beta (sent Alfa la normal). Això vol dir que en qualsevol moment podem ser sorpresos per un veí que, amb barba de dos dies, vestit amb el batin d'estar per casa i calçant unes pantufles amb la forma de la cara del Homer Simpson (d'aquelles que poses el peu a la seva boca), i sostenent una escopeta retallada amb una ma i un ganivet de cuina ensangonat amb l'altre, aparegui del no-res per a tallar-nos el pas al crit de -¡¡¡ALTO!!! ¡¡¡Quién camina!!!- Ostres, ostres, ostres, quina emoció!!!!!






6.12.08

Esperó elegant

Esperó elegant. Puig Campana.
350m, 6b+/A0. V obligat. Equipament: pitons, alguna baga.
Material: 10 cintes, bagues, friends mitjans.

Doncs aqui estem! Hem aprofitat le pont de Desembre per a fer una sortida de mitja distància, i ens hem plantat al País Valencià, i més concretament al costat de Benidorm. El punt de trobada és Finestrat, un poblet al peu de la muntanya que escalarem demà: el Puig Campana.
O sigui que Dissabte es fa de dia i contemplem per primer cop l'objectiu del dia...

Hi ha diverses propostes. La que farem el Marc i jo és l'Esperó elegant. Tot just es fa de dia, i ja estem en marxa cap a peu de paret. És curiós que faci tant bo...

L'Anna i l'Albert faran cordada, i es dirigeixen cap a l'Esperó central.

El Víctor i la Berta també fan el mateix... i a uns i altres els tocarà esperar, doncs a la via hi ha cua.

El Marc comença el primer llarg mentre arriben l'Edi, el Jordi i el Pep, que ens seguiran una mica per sota.

El segon llarg el faig jo, fent una mica d'A0, perquè un 6b+ a vista és massa per a nosaltres!!!
Al final del llarg, un cop superats els passos xungos, hi ha un arbre enmig del pas, un arbre que ni el Marc ni el Jordi oblidaran en molt de temps...
Al començament del 3r llarg el Marc, que es baralla amb una roca a uns 6m de la reunió, patina i cau. En el seu viatge arrenca el friend que havia posat i va a parar mig metre per sobre de l'arbre (moment d'adrenalina, a veure si aguanta la reunió, feta amb 2 claus i un minitascó de reforç). El Jordi, que pujava de primer fent el 2n llarg, veu salvada la seva pell miraculosament, doncs estava just a punt de superar l'arbre. Moments impactants, doncs tant el Marc (caient mig metre més hauria impactat a l'arbre) com el Jordi (si ja hagués superat l'arbre li hauria caigut el Marc a sobre) es podrien haver fet molt de mal. I si arrenquem la reunió, ja ni us explico...
Així que el Marc torna a ser la reunió, s'ho mira en perspectiva i decideix començar el llarg per un altre costat, una mica més assequible.

Aviat arriba a la 3a reunió.

Des de la nostra posició veiem les cordades que van per l'Esperó central...

També veiem les vistes que hi ha, que ens mostren Benidorm: és com Manhattan però enmig de la muntanya... Jo parlo de llençar una bomba d'implosió que s'ho empassi tot i no deixi ni el rastre, però tots em tracten de boig...
En serio que seria una bogeria?? nose, nose

Un cop superat el 4t llarg, on hi ha una llastra molt delicada que fa por trepitjar (i encara més passar-hi una baga per a assegurar-se) arribem a la feixa, on fem un canvi de reunió. Aqui coincidim amb els nostres amics, que arriben poc després que nosaltres.
El Marc comença el 5è llarg, fins exhaurir la corda: es queda en uns blocs grans que li serveixen per a muntar la reunió. Jo continuo el següent llarg, fins arribar al mig de l'esperó, i muntar la 6a reunió en un arbre.

Mentre el Marc fa el següent llarg, arriba l'Edi passant de llarg (ara les reunions ja es fan a gust del consumidor), i tenim la genial idea d'alternar les seves cordes amb les nostres, aprofitant que hem col.locat 2 friends. Resultat: un lio de ca l'Ample, i les cordes que es fan nosa entre elles...

Arribo a la 7a reunió, ara l'Edi, el Jordi i el Pep ens queden per sota nostre.

Ben aviat començo el 8è llarg, que segurament serà l'últim. L'Albert i l'Anna ja han sortit i ens miren des del camí de tornada, on ens esperen..

Si mirem a la nostra esquerra podem veure la Berta i el Víctor, i ens saludem... estan sortint de la via i aviat passaran per sobre nostre.

Les hores han anat passant, i el cel va tornant-se d'uns colors molt bonics, el Sol es reflexa en l'aigua del mar i fa l'efecte de paper de plata...

Un cop dalt ens reunim tots i agafem el camí de tornada, i baixem per la tartera que hi ha una mica més a l'Est. I una mica més avall, ja a l'alçada de la base, descobrim una petita cova on s'hi podria dormir, i també ens fixem en les seves parets, formades per pedretes enganxades consistentment: la Berta ens explica que això és una paleotartera.

I vet aqui un gat, vet aqui un gos, que aquest dia ja s'ha fós.

25.10.08

Camel


Camel. Roca dels Arcs, Vilanova de Meià.
160m, V. Equipament: parabolts.
Material: cintes, bagues per savines, 2 friends.

Va, avui us poso una ressenya i tot!! Però no us acostumeu, que això porta feina...



Aprofitant la caloreta que encara podem gaudir al mes d'octubre, l'Adrià i jo decidim passar el cap de setmana a Vilanova de Meià, on intentarem un parell de vies assequibles, però no per això lletges.
Avui l'Adrià farà les seves primeres tirades en via llarga de primer, esdeveniment pel qual ja s'ha anat preparant darrerament (sobretot a la Frixis, on es va quedar a les portes de fer-ho).
Amb la lliçó ben fresca, es carrega tot el material i comença el primer llarg, un IV de bona roca, amb un passet final de IV+ que costa una mica si no saps com posar-t'hi. La guinda del seu primer "primer", vaja. Aqui també descobrirà que anant de primer els anclatges es troben més a faltar en via llarga que en esportiva, hehe..


Així arriba a la R1 reunió, que monta impecablement.


A continuació pujo jo de segon i agafo el relleu per al proper llarg. Aquest transcorre per l'esquerra de la verruga característica de la paret, tot seguint una fisura que després es converteix en esquerda. Enllaço el tercer i el quart llarg, i surt una de les tirades més boniques que mai he fet, doncs a la segona meitat progresso agafant-me de la vora de la placa mentre coloco els peus per fora de la crosta. 


Arribo a "les" R3 (hi ha 2 reunions separades per un metre, doncs aqui es creuen 3 vies diferents) i asseguro l'Adrià, que també ha gaudit del llarg. Ara comença un llarg que es preveu interessant: flanqueig cap a la dreta, més cap a a la dreta, cap a munt, cap a l'esquerra, i més cap a l'esquerra: la corda fregarà una passada!!!

Un cop acabat el llarg, arribo a la R4, situada just a sobre la R3, però amb un desplom entremig (per això hem fet aquest flanqueig). 
Li toca a l'Adrià, que flipa amb el traçat. Sort que li he posat un parell de friends per a fer el flanqueig just abans d'arribar a la reunió, doncs des del darrer parabolt hi ha uns 10 metres " a pèl" en que avances gairebé horitzontalment, o sigui que fa iuiu tant pel de primer com pel de segon...

Gaudim de les vistes des de la Roca dels Arcs, i d'una calitja que ens deixa veure un paisatge meravellós, a mida que el sol es va desplaçant cap a l'Oest i ens arriba l'ombra. L'escalada també està feta de petits moments com aquests...

Ara li toca a ell, i a la que em distrec veig com enfila el llarg amb decisió, tot i que "els seguros allunyen una mica", però se'n surt prou bé: una xapa per aqui, una savina per allà... i aviat arriba a la R5. Llarg assequible, però no gaire protegit. I això, si no hi estàs habituat, et pot jugar males passades... Per sort l'Adrià s'està fent un fiera i ha fet el llarg sense problemes.

I sols ens queda el sisè i últim llarg, una sortida en diagonal que ens du a la cresta sense gaires problemes. Doncs ja hi som!!! Quin plaer, quina alegria...


Ara només queda fer quatre passes avall (i unes quantes patinades, que el descens té les seves coses), i ja serem a peu de carretera, a punt per agafar el cotxe i anar al bar a fer la Voll-Damm, la nostra manera de celebrar-ho...
Som-hi doncs!!!!!


escalada realitzada per Xavi Gallach i Adrià Felisart.

11.10.08

Frixis (Olvena)

Frixis. Ólvena, Aragó. Espanya.
220m, 6a (V+ obligat). Equipament: spits i parabolts.
Material: 10 cintes, friends mitjans.

Aprofitant la celebració del SAME mola (UEC Bcn) en terres que no freqüentem assiduament, i que l'Adrià Felisart vol introduïr-se a la via llarga, decidim que el dissabte el dedicarem a fer alguna via càlida i disfrutona, lluny de les altituds per on transcorren la resta d'activitats de la trobada a Benasc (alta muntanya, BTT, vies ferrades...).
Així que ens quedem a Ólvena, a uns 80 km al sud de Benasc. La via transcorre per una paret que dona directament al riu Ésera, i per arribar-hi cal fer una petita aproximació de 3 minuts travessant un petit pont romànic amb una arquitectura increïble, doncs sembla un desafiament a les lleis físiques. Aquest pont em recorda l'Stari Most de Mòstar (Bòsnia i Hercegovina).


Començo el primer llarg. La intenció és ensenyar a l'Adrià el que és escalar en via llarga, tant pel que fa a la tècnica com les sensacions. I si pot fer algun llarg de primer, doncs també!
Els primers llargs no son dificils (V), però son bastant mantinguts.


Fa un dia molt xulo, amb caloreta i tot, i ens trobem molt còmodes escalant en aquesta paret tant càlida i amb les vistes tant impressionants...

La sortida de la R2 és més impressionant que dificil, però tot i així té un ambient increïble. De moment estem gaudint molt d'aquesta via: la roca és bastant bona i dona molta confiança, tampoc no hi ha blocs a punt de caure.


Així anem avançant. Arribo a un pas de V+ bastant complicat pel que fa a la protecció, doncs és bastant vertical i cal passar per una fisura que hi ha entre la paret i un bloc empotrat, amb el darrer parabolt una mica lluny. Tampoc he pogut posar cap friend.
Un cop superat arribo a la R4, situada en una petita feixa que ens permet seure còmodament mentre mengem l'entrepà.
Aprofitem per a fer-nos unes fotografies junts.


Aqui comença la segona part de la via. El cinquè llarg és una placa de 6a que no sembla gaire disposada a posar-nos-ho fàcil: és llisa com una paret i hi ha unes quantes regletes on agafar-se, però sense gaire comoditat. Almenys està ben protegida.


Patint una mica arribo a la R5, situada en una micro (molt micro) repisa al mig de la placa.


No és la millor reunió del món quan hi estem els dos, però ens fa gaudir d'unes vistes que ja comencen a ser bastant espectaculars. No només veiem el riu just sota nostre, que ha anat llimant les parets fins a donar-li la forma actual, sino que també podem contemplar el seu traçat, que transcorre a través d'un canó espectacular (segurament una falla), i quines vores constitueixen les parets de la zona. És impressionant veure els plegaments que ha sofert el bloc de roca que ens queda a la nostra esquerra...



I així començo el sisè llarg, el primer dels 3 que ens queden per fer. De la reunió surto per una placa de IV+, que després es torna IV, i poc després III, a mida que els anclatges van desapareixent, o sigui que vaig posant friends per aqui i per allà.
Em situo sota d'un ressalt que de ben segur amaga una paret posterior, però la meva sorpresa quan el supero és que no hi ha paret posterior: comença una cresta de II, i veig la linia de vida de la via ferrada del costat!! O sigui que ja hem acabat la via, ens han estafat 2 llargs!!!
No m'ho acabo de creure, tant bé que anàvem... i ara que venien els llargs menys compromesos li tocava anar de primer a l'Adrià...
Ell puja i també al.lucina. Segons la ressenya i queden 2 llargs. Han desaparegut??



Ens fem les 4 fotos de rigor i comencem a carenejar, fins arribar a un lloc on és bastant pla i podem preparar-nos per al descens, que el farem per la via ferrada.



Aquesta sembla bastant divertida, ja que va entre dues llàmines de roca calcària. Segurament la llàmina intermitja és més tova i s'ha erosionat més fàcilment, ja que aquesta forma és constant fins que arribem abaix.
L'únic inconvenient és que aquesta via ferrada és bastant popular i ja patinen alguns passos, o sigui que hem d'anar amb compte, doncs tot i que anem lligats a la linia de vida, portem material d'escalada, i no dissipadors...
També podriem baixar pel camí, però és molt més llarg i perdedor, doncs no l'acabem de veure.


I així arribem al cotxe. Mitja volta i cap a Benasc, on ens trobarem amb els altres companys.
SAME mola!!!

Escalada realitzada per Xavi Gallach i Adrià Felisart.