23.7.12

Reequipament del ràpel de La Falconera

He estat apartat uns quants mesos (i ho continuo) a causa d'una lesió al peu que em manté apartat de l'escalada, i també per la manca de temps que ha precedit l'entrega i presentació de la meva tesina (que, per a qui li interessi, tracta dels despreniments a la paret del Monestir de Montserrat), però poc a poc ja torno a ser aqui, encara que a petita velocitat...
L'última "travesura" que hem fet ha sigut un petit reequipament. 
Aquest tema, el dels reequipaments, tots sabem que és polèmic, i que podem debatre moooolt llarg, o sigui que seré breu. Mai se m'ha passat pel cap reequipar cap via d'escalada. Abans d'això prefereixo obrir una via pròpia, només que mai he trobat ni el temps ni la persona amb qui fer-ho (ja sé, això no és bona excusa). Bé, el tema és que de moment, en el reequipament de vies existents no m'hi fico. Però sí que he decidit ficar-me en aquest petit reequipament, petit, insignificant, però com que mai se sap si pot ofendre algú (mai plou a gust de tothom), millor m'explico.
De sempre m'ha fascinat aquest petit accés a la desembocadura de la Falconera, per l'aproximació a través de la via de tren, per la vira que hi ha a sota, pels túnels que podem resseguir si ens endinsem al riu, per la via d'escalada que comença aqui... i sempre he trobat bastant desagradable l'accés, o sigui, el ràpel: a base d'anclatges rovellats que cada cop que utilitzo em fan dubtar de si m'estic exposant massa al risc, i tot símplement per arribar 4 metres més avall.
Doncs aprofitant que el meu amic David em va prestar un taladro de benzina per a equipar els ràpels que vam utilitzar durant el treball de camp de la meva tesina, he pensat que podia enllestir una feina que fa molt que dubtava de si fer-la o no.
Jo sóc dels que defensa l'escalada desequipada davant de qualsevol equipament fet per adequar les vies clàssiques a l'escalada moderna, i sempre dic que si mai obro una via al meu estil, ai del que gosi equipar-la ni que sigui posant un trist buril allà on jo no l'he posat. Però aqui el fet que m'ha mogut a equipar aquest ràpel ha sigut pensar que, si bé tots som lliures de triar el nivell de risc que volem en les nostres escalades, trobaria molt trist morir o fer-se mal en un ràpel de 4 metres, és a dir, quan ni tant sols hem començat l'escalada, i quan potser no venim ni a escalar (jo mateix he utilitzat aquest ràpel per accedir a l'entrada del riu amb l'objectiu de banyar-me o de fer l'Indiana Jones pels passadíssos i galeries que hi hà). 
Vet aquí la raó que m'ha portat a equipar aquest petit ràpel. 

I ara les qüestions tècniques:

Aquest ràpel s'ha equipat amb un parabolt de 10mm amb xapa inox i amb dos químics de 10mm inox.


Originalment vam deixar un bri de corda jubilada però poc usada, o sigui que va quedar tota una instal.lació nova de trinca!!
Llàstima que algun lladre va endur-se la corda al cap de poc. Ni 3 dies va durar!!! Senyors, si deixem una corda és per susbtituïr la vella corda podrida que hi havia, per poder evitar accidents!! 


Avui he anat a fer un cop d'ull i tot estava correcte, la corda no hi era, es clar, i he hagut de posar un bri per poder fer un ràpel i per tornar a pujar després.
Espero que els que aneu passant per aqui us sentiu més tranquils despenjant-vos amb aquests anclatges que amb els que hi havia, que d'altra banda han quedat "sur place" per a que pogueu fer comparacions (i com a testimoni de la història d'aquest ràpel).
Si penseu utilitzar aquest ràpel, penseu a dur la vostra corda.

19.2.12

Cascada del Escalar, dreta. Panticosa.

Cascada del Escalar dreta. Panticosa.
100m, 4+ (un pas, la resta 3). Equipament: ràpels "equipats".

Per avui Diumenge, i a falta de millors cascades (o d'idees), tornem a repetir la Cascada del Escalar, però aquest cop ho farem per la part dreta, amb una reunió al gel.
No cal dir que avui, sent Diumenge, això està ple de gent. Només arribar notem l'impaciència dels qui han arribat darrera nostre, que ens pregunten si comencem a escalar ja.

A l'esquerra hi ha un curs amb 5 o 6 persones compartint corda. La dreta, doncs, està una mica sol.licitada.

La cascada comença amb aquest curt i bonic però vertical pas de 90º. Calculo que deu sortir un pas de 4+. Ben aviat, però, el gel s'ajau, i la resta del llarg no passa dels 65º. Això ens destrossa els bessons, potser desitjaria més una cascada més dreta!!!

darrera meu (i sense que jo me n'enteri, i sense el meu permís) fa acte de presència l'impaciència, en forma d'irresponsabilitat i d'imprudència. Una cordada que considera que no pot esperar comença a escalar poc després de quan he superat el pas de 90º. No només s'arrisca ell a que li caigui jo a sobre, sinó que a més em posa a mi en perill col.locant els seus cargols a un pam escàs dels meus, amb el risc de fracturar el gel que això suposa.

Faig reunió al gel, i en Rafa puja content amb els seus nous piolets.

El segon llarg és el Rafa qui el farà de primer. Res d'especial respecte al segon llarg d'ahir, però una mica diferent.
Impaciència segona part: la cordada que ens segueix, tot i que ha fet la reunió sota nostre, decideix començar a escalar abans que jo (que faig de segon) surti de la reunió. Al noi que fa ara de primer (sense cap voluntat de fer-me el llest, però veient com gestiona el material que va col.locant) li dono algun consell, com per exemple, col.locar les cintes explose al principi del llarg (a partir del 5º-6º cargol la corda absorbeix bona part de l'energia i les explose ja no es despleguen, per tant no calen). També li demano que siusplau no creui les cordes amb les nostres.
Resultat: dir-me que gràcies pel consell i creuar les cordes. Quan ens trobem a la reunió li explico que si creua les cordes (les seves per damunt les nostres), quan ell tensi les seves cordes per assegurar al segon, pot arrancar-me de la paret, i veient la "reunió" des d'on se'ns assegurava, prefereixo no haver de dependre'n, la veritat. Ho enten però diu que no hi havia enlloc més per on passar. Doncs el proper cop us espereu, que és el més correcte, però no poseu en risc les altres cordades per la vostra impaciència.

En fi, fem el ràpel fins a l aprimera reunió equipada (al costat esquerra), i...
Escalada aglomeràtica tercera part!! El grup que està fent aquest curs d'escalada ha passat la seva corda en top-rope directament de l'únic maillon que té la reunió (que consta de 3 pitons enllaçats amb 2 bagues, més un maillon per rapelar). I d'on es suposa que hem de rapel.lar, ara? O es que hem d'abandonar alguna cosa per a que vosaltres feu el vostre curs? Doncs amb la quantitat de cordades que ara venen...
Finalment ens acostem a la reunió que han muntat els Alberts (que anàven darrera nostre), i rapel.lem d'aquesta, que després serà desmuntada per ells.
Inconvenients d'anar a un lloc tant concorregut, suposo (encara que això hauria de traduïr-se en esperes més llargues, i no en aquest tipus de maldecaps)

En Rafa se'n va a Bcn perquè aquesta nit treballa, doncs ell treballa a la carretera i de nit (però no treballa de p***, no sigueu malpensats!!), i jo espero els Alberts que acabin la via i rapel.lin.

Com encara queda temps, anem l'ice-boulder de Panticosa, on podem punxar per uns quants llocs fins que ja estiguem cansats...




18.2.12

Cascada del Escalar, esquerra. Panticosa.

Cascada del escalar. Panticosa.
100m, 3. Equipament: reunions "equipades".

Un altre cap de setmana que hem decidit venir a escalar a Panticosa. Les raons de repetir? La gran quantitat de cascades formades, les curtes aproximacions, el fet que el cap de setmana passat l'Albert no va poder venir, etc.

O sigui que Divendres el Rafa i jo fem camí a l'Hotel ***** du Caillou de Soques, on tenim reservada la suite. Aquest cap de setmana tenim estufa i tot, la llàstima és que aquesta està foradada per darrera, i el 5 minuts la nostra suite està completament plena de fum.

Dissabte al matí no fa tant de fred com el cap de setmana passat, i es nota en l'afluència de gent: un autèntic exèrcit de francesos que han sortit muntanya amunt amb esquís, fent una autèntica filera d'erugues.

Nosaltres deixem la nostra suite i anem a escalar.

Moltes de les cascades que estaven formades ja han començat a fondre's. Triem la única cascada de 2 llargs on tenim el gel garantitzat. Ja hi ha unes quantes cordades però no hi fa res, compartirem el gel (però no el whisky, hehe!).

Del primer llarg s'encarrega el Rafa, impacient per estrenar els seus nous piolets Nomic.

La primera reunió del costat esquerra, sembla El Corte Inglés en temps de rebaixes, de tanta gent que hi ha: uns que arriben, altres que surten, uns que volen rapelar, uns que arriben rapelant de darrera un pedra... intentem avançar com podem intentant molestar el mínim, que ja és prou dificil.

Per fi arribem a la segona reunió, també compartida però amb menys gent. El sol s'afegeix a la festa, nosaltres ja hem acabat i intentem baixar commés aviat millor.

Com encara és d'hora anem a fer la cascada de la carretera, que ja vam fer la setmana passada. Ens han dit que està partida en 2. No sabem molt bé el que volen dir, fins que veiem aquesta fractura. Glups! Sí que es veritat que està partida en 2, no durarà gaire aquesta cascada...

12.2.12

Escalada en gel a Panticosa (2)

Escalada en gel en algun lloc de Panticosa...

L'endemà Diumenge ens disposem a escalar també a Panticosa.

Passem una bona estona dubtant, d'aqui cap allà, d'allà cap aqui, aquesta no ens agrada, aquella hi ha massa gent, allà hi comença a tocar el sol...

Quan ens hem decidit ja és massa tard, doncs anem a les parets del mateix balneari, però en veure la cascada d'aprop, i de la dutxa que la travessa, decidim anar a una altra cascada que hem vist al costat mateix de la carretera.

En Rafa farà de primer avui. No sembla una cascada massa dificil, però les condicions que presenta, a l'estar al sol i a l'estar ben mullada, li posen un punt de dificultat que no tindria si fossim en un hivern com cal.


La cascada està al costat mateix de la carretera, pujant abans d'arribar a una paella a mà esquerra. Ja sé que hi ha mil paelles en aquesta carretera, i ja sé que hi ha mil cascades a mà esquerra, però és que no en tenim ni idea de ni si té nom: hi ha tantes cascades formades aqui...
(la foto permet situar on està la carretera. Ho veieu clar, ara?? hehehe)


Tot i el fred que feia durant la setmana, i durant la nit de Divendres, el temps ha canviat, i no s'està malament al solet...
Continuarem el cap de setmana fent un bon tiberi en un bar de Biescas, i l'acabarem participant en la tradicional cua de cotxes que baixen de Formigal.

11.2.12

Escalada en gel a Panticosa

Escalada en gel a Panticosa, desconeixem el nom de la cascada.
La Losera, potser??

Cap de setmana d'escalada en gel, a Panticosa, on hem decidit anar a última hora (el pla era anar a Canal Roya, però es que hi ha tanta cosa formada per aquí...).

Sortim de Bcn Divendres a la tarda, en aquest cap de setmana de fred siberià. Per dormir hem triat la Cabane du Caillou de Soques, que oficialment té 4 places (si bé certifiquem que a l'estil SAME hi caben almenys 20 persones).

L'endemà al matí quan baixem al cotxe els termòmetres marquen -17ºC.

Pugem la carretera de Panticos, i ens quedem a la primera cascada que veiem, per començar a picar, una cascada de curta aproximació i que ens ofereix 2 linies.

Comencem per la de l'esquerra.


Mentre uns escalen jo faig taller d'esmolat de piolets. Es que m'he comprat una llima nova...




Fa un dia de conya. Menys mal, perquè si a sobre fés vent!!!

Després li toca el torn a la cascada de la dreta.

I aviat toca el solet.

De cop sentim un soroll a la carretera, i veiem passar un bloc a tota castanya en direcció al riu.
Hi ha hagut un petit despreniment, una roca d'uns quants centenars de kgs ha caigut a la carretera, on ha rebotat fins caure vessant avall. Quan hi passem no aconseguim veure on ha quedat el bloc, però sí que veiem el forat que ha deixat a la carretera (navalla per fer d'escala)

I aprofitem el que queda de llum per fer una altra cascada que hi ha formada a 50m de la carretera.

28.1.12

Cascada del Carlit

Cascada del Carlit.
Alta Cerdanya.

Doncs aquest cap de setmana no saben ben bé què fer, perquè la temperatura no es decideix a fer ni fred ni calor.
Un ocellet ens ha xivat bones condicions en una cascada que desconeixíem, així que enfilem cap allà amb ganes de picar una mica de gel. Només sabem la seva situació aproximada, i que està en condicions. No sabem ni el nom...

Deixem el cotxe al costat de la caseta de l'EDF, i remuntem la vall a la cerca d'aquesta cascada misteriosa.

Almenys sembla que fa prou fred, ja que el riu està gelat i la capa de gel presenta uns gruixos considerables.

Trobar la cascada ens ha costat més del que esperàvem, però almenys el gel està bé, i podem gaudir una estona picant.

La cascada dona sobre el riu, hi arribem creuant el riu una mica abans i remuntant el vessant fins situar-nos sobre la cascada, on es pot fer reunió en un arbre.

Visió de la cascada complerta.

22.1.12

Intent a la Jacint Aguilar, l'Elefantet.

Intent a la Jacint Aguilar, L'Elefantet. Montserrat.

Teníem pensada una sortida per fer gel o algun corredor, però el fet de disposar d'un sol dia, i el fet que la Eva ha d'estar a les 18h00 a Abrera, ens posen contra les cordes, i decidim fer alguna cosa més propera.

Anem a Montserrat, aquest cop a la paret del Monestir. La idea és escalar l'Elefantet, una agulla de còmode aproximació, i que a més forma part de la paret on realitzo el treball de recerca del màster (sobre els despreniments). No és mala idea escalar aquesta agulla, per on més endavant m'hauré de despenjar amb la brúixola per a mesurar les discontinuïtats i els plans de les zones de sortida (i bla, bla, bla... rotllos de geòlegs). La qüestió és que al mateix temps que escalo aprofitaré el temps per fixar-me en altres detalls, matant 2 ocells d'un tret.

El dia, a priori, no acompanya (es veu a la foto anterior), però a mida que ens acostem a la paret la boira va desapareixent, i ens deixa un dia amb un sol ben generós.
Farem la primera part de la Colorantes Permitidos, i després anirem a buscar la Jacint Aguilar, més clàssica. Podem accedir directament per la feixa, però millor fer la paret sencera, oi?

Al primer llarg encara no ens toca el sol, la roca està força freda, i això combinat amb la verticalitat de la paret, el resultat és que les mans amb prou feines poden fer la força necessària per aguantar-nos.

Uns metres més i arribaràs al sol, Eva!

El segon llarg comença seguint recte amunt, i segons la ressenya ens hem de desviar a la dreta, però ¡atenció!, només cal anar a la dreta abans que la paret perdi verticalitat, encara que no veiem els parabolts (alguns queden una mica amagats) hem de seguir sempre recte amunt.

La Colorantes... està bastant equipada, amb parabolts cada 5 o 6 metres, però això no impedeix que hi hagi algun "aleje", per sort amb el joc de friends i una mica d'imaginació retallem distàncies entre assegurances.


Al final del segon llarg la paret s'ajau i arribem a una feixa.

Deixem la segona part de la Colorantes... a la nostra dreta, i fem un curt llarg de I-II...

... fins arribar a una plataforma prou ample on podríem fer vivac i tot, i d'aqui surt la Jacint Verdaguer, que comença amb un llarg d'artificial.


A partir d'aqui es veu que la via és clàssica (equipada el 1977), i podem trobar assegurances tant autèntiques com aquesta: un plom enclastat en el forat d'un còdol. Per sort si tenim els braços mínimament llargs, aquest punt ens el podem saltar...

l'Eva a punt d'arribar a la reunió.

El llarg que ens espera és una xemeneia amb roca una mica descomposta. Ens ho rumiem una mica, i no sé si és la mandra, la qualitat dels seguros de la reunió, o la pressió de ser jo l'únic que pot fer el llarg... i decidim que no està malament el que hem fet, doncs també he aprofitat l'escalada per fer unes quantes fotos que em serveixen pel treball de recerca.

Muntem un ràpel i cap avall. Un altre dia serà!!