Y de droite. Ceillac

Y de droite. Ceillac.

250m, 3+

Poc després d'acabar la Easy Rider, i com encara ens queda una mica de temps, mirem de trobar una segona cascada en condicions i que no estigui molt lluny.

Venim a parar a la Y de droite, una cascada que presenta 3 o 4 ressalts de gel, amb passatges intermitjos de neu.

El primer ressalt és de tràmit. El segon és una columna que sembla que ja ha estat perforada pertot arreu, segurament aquesta és la casacada més típica del lloc.

A més, a la part superior es veu l'aigua com corre a través del gel. Ups, aquí es tracta de no posar cap cargol més...

I es que hi ha uns forats enormes on posar el piolet, i a través dels quals veiem que el gel és aqui una capa finíssima.

El tercer ressalt vé després d'un passatge de neu de més o menys un llarg de corda.

Aquest ressalt em recorda enormement la nostra "Il.lusions d'hivern": el mateix pendent, la mateixa llargada, la mateixa forma del gel. Més enllà continua un pendent de neu fins el proper ressalt, que no es veu gaire dret.

En Bruno em demana que no continui, que aviat es farà fosc. Ell farà la cascada en top-rope.

Una cordada que puja darrera nostre ens diu que, de fet, la continuació no val gaire la pena, i que el ressalt que queda és un tràmit.

Baixem fins la primera reunió, i d'allà un ràpel.

I cap a Grenoble!!

Easy Rider, Ceillac.

Easy Rider, Ceillac.

70m, 3.

La cosa a la vall de Freissinières no està molt bé... Dues cascades estan en condicions: Paulo Folie, que vam fer ahir, i Fracastorus, que ja vam fer l'any passat. Les demés o no estan formades, o son cascades de grau 6 penjant un bon centenar de metres en alguna paret...

...o sigui que hem decidit anar a Ceillac, que no hi hem estat mai.

Aquest és l'aspecte que té la vall de l'Argentière-la-Bessée al matí. Quina enveja! Qui pogués viure en aquest lloc on la neu està pertot arreu!!

Només tenim una limitació: no tenim cap ressenya. O sigui que ens guiem una mica per l'instint, i per les indicacions que demanem en una botiga d'esquí, per anar "al final de la carretera", on trobem la micro-estació d'esquí. I des del pàrking ja veiem les cascades.

Com que no en tenim ni idea del que hi hà, ni dels graus ni res, seguim 2 cordades que surten en direcció de les cascades. De totes maneres, hi ha un camí perfectament traçat a la neu.

Ens separem una mica per un camí que es desvia, i anem a parar a aquest petit corredor que té bona pinta. Li pregunto al Bruno si li està bé, i com diu que sí, doncs endavant! Tot el corredor per a nosaltres!!

Muntem un avalakov per fer la R0, i a escalar!

El gel no està tant bé com semblava, i a mig llarg he de desviar-me cap a la dreta, perquè a l'esquerra hi ha menys gruix del que sembla i no aconsegueixo posar cargols fins al fons. És un mal any fins i tot als Alps!!

La sortida del llarg és un autèntic corredor que s'estreta i passa a ser neu dura.

En Bruno erra al clavar un piolet, aquest rebota en una pedra sota la neu, i impacta a la seva cara deixant una petita senyal. Cura d'emergència i cap amunt...

S'engresca igualment a fer el segon llarg, que no sembla tenir massa complicació.

Un parell de ressalts i ja tenim la sortida del corredor, en neu.

Seguim unes traces mig colgades que ens duen a una altra canal, esperem poder rapelar i seguir escalant, però finalment baixem per una canal que no hi ha cascada.

Com encara és d'hora, buscarem alguna altra cascada per fer.

Paulo Folie, Freissinières.

Paulo Folie, Freissinières. Ecrins.

120m, 4.

Aquest cap de setmana hem decidit sortir i dormir fora de Grenoble. Hem de buscar un bon lloc on poder escalar dos dies. A La Grave només la Pylone està format (a mitges), i la Caturgeas està carregada de neu i amb perill 4 d'allaus. Al Vallon du Diable també hi ha perill d'allaus: fa 4 dies un allau va atrapar una cordada que escalava Les Hémos a Godo, van tenir sort perquè només un es va trencar una cama després de caure 50m...

O sigui que ens dirigim a...

... que hem sentit que alguna cosa hi hà.

Les úniques cascades que es veuen formades son la Fracastorus, que ja la vam fer l'any passat i que es veu una mica justa, les cascades de dry (de grau 6 en amunt!), i aquesta simpàtica cascada situada just sobre el pàrking.

Per increïble que sembli, no hi ha una multitud de gent barallant-se per fer-la: només trobem una cordada escocesa que s'hi fica just davant nostre. I això que hem arribat una mica tard!!

Arribats a peu de cascada el noi de la cordada ja ha començat a escalar, i nosaltres xerrem una mica amb la noia (es diu Ruth), que ens explica com és això de l'escalada en gel, a Escòcia: diuen que hi ha condicions "un cap de setmana a l'any", i que no hi ha tant de gel... Em sembla que això de que escalaven en gel, però sense gaire gel, ja ho havia vist en un video.

El primer llarg ja promet, hi ha el pas clau de la via, que tot i que les ressenyes diuen que és 3+, tant la noia (que es diu Ruth) com jo creiem que és 4. Almenys en les condicions actuals. Ella a més té el mèrit de passar amb uns piolets clàssics de cascada (rectes i amb dragonera)!!

Si per a mi aquesta és la segona cascada de l'hivern, per a en Bruno és la primera, i pateix una mica en la seccio vertical, sobretot a l'hora de treure els cargols.

El segon llarg ja sembla més fàcil. La cordada escocesa intenta empalmar-lo amb el tercer llarg, i es queden a uns metres muntant una reunió al gel. Nosaltres duem una corda més curta que ells, per tant aprofitarem la reunió de spits.

En Bruno s'aniima a fer el tercer llarg de primer. No té gaire dificultat tècnica, però costa de protegir, ja que hi ha pocs llocs amb un gel prou espés com per poder posar un cargol.

I finalment, fem el quart llarg, amb gel una mica mullat, i una sortida en rampa de neu sense cap opció de protecció.

No cometeu el mateix error que nosaltres: vam veure traces i senyals de corda que es dirigien al corredor, i vam acabar fent un parell de ràpels perquè baixant per aqui et jugues una mica la pell. Resulta que hi ha una feixa que baixa cap a l'esquerra, per baixar còmodament fins a la base de la paret!!

Pugem al cotxe i marxem a l'alberg. Al llarg de la vall veiem les cascades que estan formades: tot de formes impossibles per als nostres modestos piolets. També observem les formes que la geologia ens ofereix, amb fenòmens increïbles com aquest plec tipus Kink...

Pylone, La Grave. Ecrins.

Pylone, La Grave. Ecrins.

30m, 3+. Equipament: reunió equipada.

Vet aquí que ja tenim la primera cascada de l'any, per fí! Encara que la cosa no està per tirar coets.

El Pirineu... bé, deixem-ho estar, d'acord?

Els Alps... doncs naveguem entre l'escassetat i la misèria de gel. De neu no en falta, però del que es coneix com gel...

Però com que més val ser optimistes, jo he agafat els trastos i m'he vingut a passar uns dies per aquí, així de pas veig els amics, i escalo una miqueta.

El Bruno avui treballa, però he vingut amb un amic seu, que també es diu Xavier com jo, i que mai no ha fet escalada en gel. Es que ell és chti (mireu l'enllaç, al meu blog això és novetat 2012!!), i allà no tenen cascades.

Hem vingut a La Grave a veure com van les coses, sembla que la Pylone, que ja vaig fer l'any passat, és la única en condicions, de tota manera ja teníem previst fer alguna cascada que es pugui muntar en top-rope. Sortim disparats, doncs sabem que haurem d'agafar tanda.

De fet, hem arribat els primers i hem pogut escollir i fer la nostra, però 4 cordades (2 basques, 2 italianes) ens trepitjàven els talons. Aquest és el panorama al cap d'una estona.

Els bascos ens diuen que porten 3 dies per aqui, i que avui repeteixen cascada, o sigui que en altres llocs la cosa no està millor. Aquí almenys hi ha gel, però és escàs, i fa por veure els cargols quan estan posats: si fins i tot es mouen, de les bosses d'aire que hi hà!!

Per acabar-ho d'adobar, no ha parat de nevar en tota l'estona, i a sobre la major part del temps ha caigut neu humida, mullada diria jo. Resultat: si apreto els guants puc escórre'ls, i si baixo el braç hi ha un petit torrent que corre per sobre de la jaqueta de Gore-Tex...

O sigui que amb fer el primer llarg dues vegades en tenim prou, i a les 13h30 ja estàvem arrivant al cotxe. Anem a buscar un bar que estigui ben sec per a assecar-nos i escalfar-nos una mica!!!

Que tingueu bon any!

Les pifiades del 2011

Doncs vet aquí que l'any 2011 no tot han sigut activitats que han acabat amb èxit... també n'hi ha unes quantes (per sort, no gaires) que han sigut avortades, o que no han pogut acabar com hauríem volgut. Aquí hi ha un resum:

Activitat: cascada Les Hémos à Godo, Vallon du Diable, Ecrins.

Data: Gener de 2011.

Motiu: caiguda de blocs de gel.

Un dia de Gener de 2011 vam anar, el Bruno i jo, a intentar fer aquesta cascada que a part de tenir un bon recorregut en gel, té una estètica bonica, al tractar-se d'un corredor íntegrament de gel. Els inconvenients son que cal matinar molt, per evitar ser els segons, doncs sinó la caiguda de blocs està assegurada. Ja vam matinar, ja, però no vam ser els primers...

Aques cop és en Bruno qui vol intentar-ho de primer, però a mig llarg no ho veu clar (li cal una mica més de rodatge) i m'hi poso jo. Quan em trobo enmig del llarg, la cordada precedent comença el segon llarg, i a partir de llavors comença la pluja de meteorits. Tants quèien, que vaig intentar baixar muntant un avalakov, però no ho vaig aconseguir de tants impactes que rebia. Solució: pujar a sac fins la reunió, muntar ràpel, i marxar amb la cua entre cames com un gos escaldat...

La resta del dia ho vem passar en un petit ressalt de gel, on vaig ensenyar al Bruno alguns truquets per millorar la seva tècnica de progressió, de col.locar cargols de gel... Jo tinc l'ocasió de provar uns mítics Charlet-Moser Pulsar Ergo que ha llogat en Bruno, ja gairebé ni m'enrecordava de com es patia: res a veure amb els piolets d'ara, allò sí que tenía mèrit!!

Hem d'admetre que passar un dia "perdut" al solet, sucant unes galetes al té, tampoc no és tant mala idea...

Activitat: Escalada a Thones, Bornes-Aravis.

Data: Març de 2011.

Motiu: humitat post-dia de pluja: roca mullada.

Aquest cop em dirigeixo amb en Florien als Aravis, a intentar una via llarga quin nom no recordo. El dia anterior havia plogut, però feia un dia ben bonic.

L'aproximació eren 2 hores, i ens ho vam prendre amb força filosofia, doncs cada dues passes relliscàvem pel sotabosc humit, però desitjàvem trobar la roca seca. A mig camí, però, vam creuar una cordada de baixada que ens deia que en calien un parell, i grossos, per enfilar-se per la roca, doncs ells no s'ho veien clar perquè fins encara xorrejava en algunes fisures. Vam continuar una mica, però a peu de tartera vam decidir fer mitja volta.

Aquell dia ens vam dedicar a fer un parell de vies d'esportiva i de gaudir del paisatge i del solet a la vall.

Activitat: Matterhorn per l'Aresta Hornli, Valais, Suïssa.

Data: Abril de 2011.

Motiu: previsió de boira i mal temps.

El primer dia que vam despertar al càmping de Zermatt, en Bruno s'entretenia fent una mica de bloc en un pedrot segurament dut per la glacera en temps inmemorials. Aquella va ser l'única activitat remotament similar a l'escalada que faríem, doncs la meteo no donava gaires esperances.

Tot i així, eren els únics 4 dies que havíem pogut reunir els dos, no teníem ni dia de coixí, i la manera com havíem planificat l'activitat valia la pena: sortint a peu de Zermatt (res de telefèrics!), fent una nit a Hornli i una altra a Solvay (per partir la pujada en 2, i per estar millor aclimatats), i intentant fer servir el mínim possible les instal.lacions fixes.

Sabent que teníem poques possibilitats, vam fer la motxilla i vam anar a Zermatt a consultar la meteo. Aquell dia boira, l'endemà, 90% de possibilitats de pluja, i al següent, més boira i més pluja.

Vam anar a la sortida del poble a comprovar-ho amb els nostres propis ulls. Aquí al darrera, ho juro, hi ha el Matterhorn. No vam poder veure ni el llom on hi ha el refugi de Hornli... pobre Bruno, se'n va tornar sense ni tant sols veure la muntanya (jo ja l'he vist en altres ocasions).

Camí de tornada se'ns va posar a a ploure.

Almenys vam tenir una mica de temps per veure la geologia de la zona, i veure el despreniment de Randa, que és de llibre.

Activitat: La volta al món. Sant Miquel del Fai.

Data: Agost de 2011.

Motiu: un passet que no sortia, manca de guindola...

Aquell dia teníem il.lusió per intentar una via d'artificial molt xula a Sant Miquel del Fai, un lloc atípic per l'escalada.

La via recorre aquesta bauma en 4 interminables llargs d'escalada artificial. No anàvem amb moltes esperances, doncs no havíem aconseguit una guindola per les reunions (que son totalment penjades del sostre).

A més, hi havia un passet que calia fer en lliure, i com ja sabíem que com a molt els nostres ronyons ens aguantaríen una reunió, doncs no vam voler arriscar el pas.

Però vaig descobrir un lloc interessant, tornaré un dia de pluja...

Activitat: Mas-Brullet al Serrat del moro. Montserrat.

Data: Agost de 2011.

Motiu: faltava aquell puntet per superar un pas (i ens temptava la cerveseta al bar!).

I ja és el segon cop que ho intento...

Aquest cop em vaig posar al primer llarg de primer. Em vaig quedar a 2/3 parts, relliscant per la fisura i sense ganes d'arriscar. L'Ivan va treure uns quants metres més tirant d'A1 amb algun dels amics del 2 i del 3 recuperats del mig del llarg, i jo vaig acabar el llarg quan ell estava cansat.

Si, l'arrivada a la primera reunió sembla fàcil quan s'ha superat el diedre, però el seu somriure és una mica forçat tenint en compte el que ens ha costat arribat aqui...

L'Ivan intenta el segon llarg i no s'ho veu. M'hi fico jo i arribo fins l'arbre. En el moment de fer el sostret que dona pas al diedre, li pregunto si val la pena continuar així, veient l'horari que duem. Arribem a la conclusió que no és el nostre dia, que fa molta calor, i que al bar la cervesa fresca ens està esperant, o sigui que baixem abans que la retirada sigui massa complicada.

Activitat: Escalada a Àger.

Data: Novembre de 2011.

Motiu: mal temps.

Ja ho sabíem que faria mal temps, però almenys ahir vam gaudir fent la Redrum, amb samarreta!! Finalment ha plogut durant la nit, i passem el dia fent un tomb per les parets de Montroig, on hi ha gent que sí que es posa a escalar a partir del migdia...

Activitat: Alpinisme (Barre des Ecrins? Gran Paradiso?) als Alps.

Data: Desembre de 2011.

Motiu: mal temps, pluja, mal temps, pluja, mal temps...

Per fí havia reunit uns dies del pont de desembre, i agafant tots els trastos em dirigeixo als Alps a fer alguna muntanyeta amb en Bruno. Ja la previsió era dolenta, però arribo a Grenoble i plou, i pinten 4 dies de pluja.

L'endemà Diumenge renunciem a fer una gran muntanya i, com que de moment no plou, pugem a La Grave per a veure com està tot. Les cascades encara no estan formades.

Anem al Col de Lautaret, on comptem fins una cinquantena d'esquiadors tornant de fer un passeig. Ens trobem dos amics d'en Bruno que baixen de fer una esquiadeta, interrompuda per un atac de taquicàrdia d'un dels 3 que van sortir del cotxe (que va arribar a 300 batecs per minut!!!), i que ha baixat de la muntanya en helicòpter. Però almenys han pogut fer lliscar les pells i ens diuen que la neu està bé, que no hi ha perill d'allau.

La vista no és per tirar coets perquè hi ha una mica de boira, però almenys no plou. Al cap d'una estona baixa una cordada d'escaladors que ens diuen que les cascades que hi ha 2400m estan formades! Avui és massa tard, tornarem demà!

L'endemà Dilluns a Grenoble plou, Dimarts també, Dimecres (ja estic a Chambéry) també, Dijous també. Ens enterem que al Col du Lautaret ha caigut 1m de neu... Almenys Dijous marxo al caroux, on puc escalar en un cap de setmana de sol (veure entrades del 9 i 10 de Desembre).

I amb això tanco les entrades del 2011.

Bones escalades a tots!!!!